Un escenari nu que ens mostra la soledat en la que es viuen moltes vides. Especialment vides ferides per una societat que oblida la majoria dels seus éssers. Uns éssers carregats de culpes, impossades per ells mateixos després de moltes escupinades llençades pels monstres d'una societat que els ha abandonat.
Dos personatges trencats, conglemerats de bocins que es troben i es mostren els seus buits i les seves mancances; inicialment perquè ja sols saben viure en la reiteració de les seves pròpies faltes i pecats, però que la solitària nit que els envolta i els ampara els durà a escoltar-se un instant. I a aquest instant el seguirà un altre. En les seves respectives bogeries, certes o inventades, culpes pròpies o impossades, semblarà que podran esdevenir ésser capaços de somniar, tot i que sols sigui un miratge o sols duri uns instants.
La versió que Zereaga Teatre ha presentat al Versus Teatre de Danny and the depp blue sea de John Patrick Shanley és una garrotada a les nostres consciències. Com espectadors seiem a la nostra butaca en la placidesa d'exercir de voayeurs de vides alienes; fins que s'inicia l'obra. Llavors un sotrac ens mostra que la vida no és sols les papallones de la feliç existència que tots somiem aconseguir. I el pitjor, o el millor de tot, segons, com sempre, com es vulgui mirar, és que som plenament conscients que allò que està esdevenint davant nostre és autèntica vida; quelcom que podríem trobar si sortíssim corrents envers el carrer. Aquesta visceralitat que hom es troba en la recreació de les vides de les fronteres de l'actual món occidental és deguda, més enllà d'un text dur i claustrofòbic, a la grandíssima acció actoral. Tots dos claven els seus papers d'ànimes perdudes i ja mai, sembla, possibles de retrobar i recuperar, que cerquen una nit una possible fusta a la que aferrar-se abans que la manca de forces els obligui a deixar-se ofegar en les fredes aigües d'una vida social que els abandonà fa massa, encara que poc, temps.
Una escenografia mínima, més que minimalista, perfectament aconseguida i una il·luminació que en un espai tan petit permet gaudir de la vida que estalla dins de cadascun dels personatges ultrapassant a l'actriu i l'actor. Tot rutlla perquè quan l'acció de l'obra s'inicia, i al principi hom encara resta esperant a veure què esdevé, la clatellada a l'espectador sigui sonora i dolorosa. La vida, les misèries de l'existència es corporeitzen i esdevenen fantasmes vius davant de la nostra tensa mirada que ens aferra a la butaca; corpresos del que estem vivint, que no veient, i amb por de caure a l'abisme. Perquè l'abisme, com bé sabia per no deia el savi, ens reta des dels seus ulls a la foscor que ens hem atrevit a mirar.
Com deia el text de presentació del director i adaptador, David Pintó: Dany i Roberta surten sols a l'escenari i s'expliquen la seva vida. Res més que això. Tan senzill i tan complicat al mateix temps.
P.S.: les interpretacions d'ambdós són molt i molt bones, tot i la ingent dificultat. Voldria destacar, novament, el treball de l'Anna Molliner: es torna a menjar un escenari. Descomunal.
Aquesta nit la Raquel, l'Aleix i un servidor podrem gaudir de l'última funció al Versus Teatre de Danny i Roberta. Això ens permetrà gaudir d'una interessat obra i d'una, segur, nova gran actuació de la gran Anna Moliner
Autor: Patrick Shanley. Companyia: ZEREGA. Direcció: DAvid Pintó. Intèrprets: Anna Moliner i Xavi Álvarez.
Sinopsi Danny i Roberta són dos personatges que es moren per parlar, per buidar, per confessar les seves culpes i troben en l’altre una oportunitat, una vàlvula d’escapament per fer-ho.
Són dos personatges ferits per la vida. Carregats d’un equipatge massa pesat i incapaços d’estimar. No obstant això, aquesta nit, la nit que passaran junts s’atreviran a volar. S’atreviran a tocar el cel amb les mans. No sabem què passarà demà. Ni tan sols sabem què passarà unes hores més tard del final. L’autor de “Doubt” (pel.lícula estrenada recentment interpretada per Meryl Streep i Philip Seymour Hoffman) és savi i acaba l’obra en un moment on els dos personatges han entès alguna cosa.
Des d’un escenari despullat i partint de la base que són els actors els que ens han de fer somniar amb la complicitat del públic, Danny i Roberta surten sols a l’escenari i s’expliquen la seva vida.
Res més que això. Tan senzill i tan complicat al mateix temps.
Drama. 1h15minuts. 9€. Si voleu gaudir de bon teatre...
Avui vull comentar-vos d'un blog molt interessant (aquí). És la bitàcola poàtica de Rodolfo Serrano. Servidor el va conèixer perquè és el pare de Ismael Serrano, el grandíssim cantautor (web / blog -aquest també molt interesant-); de qui sempre hi ha alguna lletra al disc.
La veritat és que té poemes molt destacables. Aquí us deixo una de les últimes mostres:
CICERÓN ESPERA LA MUERTE DE ANTONIO
No sé por qué me vienen esta noche, mientras invoco el amor que un día te tuve, las terribles palabras que dijera Cicerón contra Antonio. Tal vez sea que igual que el noble cónsul nunca entró la traición en mis planes contigo.
Pero no he de ocultar que un día te quise en mi vida y mi cama, lo mismo que si todo, ese amor nuestro, fuera la historia más grande de la tierra. Mas he sabido siempre que tus besos las palabras de amor que me decías, eran lo mismo que el discurso de Marlon Brando ante el cuerpo de César con su sangre empapando el corazón de Roma.
Supe siempre, mi vida, que el amor es el peor enemigo que jamás tuvo el hombre. Y que nunca se gana esa batalla. Por eso me he entregado, vencido mucho antes del combate, con armas y bagajes, a la clemencia dudosa de tus brazos.
Y ahora, tantos años después,espero, retirado igual que Cicerón, la venganza de Antonio mientras bebo una copa de olvido con ginebra.
Avui no parlaré de la que sembla més llegenda que història dels Sants Innocents; si voleu un comentari al respecte del pressumpte autor dels fets que es narren a Mateu 2,13-18 aquí teniu un article parlant d'Herodes el Gran.
Avui us deixo un poema intitulat The Holy Innocents de Robert Lowell en versió catalana de Narcís Comadira.
Al respecte de l'autor el traductor escrigué:
Robert Lowell va néixer a Boston el primer de marg de 1917 en una antiga família
de Nova Anglaterra. Estudià a Harvard i es graduà el 1940. El mateix any es va convertir
al catolicisme, cosa insòlita en el seu ambient purità i calvinista. El 1943 va ser condemnat
a un any i un dia de presó per negar-se a anar a la guerra. Va al·legar que els bombardeigs a
les poblacions civils eren moralment indefensables. El seu primer llibre de poemes, Land of
Unlikeness, el publicà el 1944. El 1946, integrat per poemes del llibre anterior revisats i
poemes nous, publica Lord Weary's Castle. L'any segiient rep el Premi Pulitzer per aquest
llibre. Del 1951 és The Mills of the Kavanaughs; del 1959 és Life Studies, que rebrà l'any
segiient el "National Book Award". Del 1964 és For the Union Dead. I del 1967 Near the
Ocean. Aquests són els seus llibres més importants. Va morir el 12 de setembre de 1977
en un taxi de Nova York, d'un atac de cor.
ELS SANTS INNOCENTS
Escolta, les campanes del fenc dringuen mentre el carro
va brandant sobre llantes de goma pel quitrà
i el glaç carbonejat sota el molí draper
i el canal de les sabogues. Els bous baven i s'espanten
sorpresos pels parafangs d'un cotxe
i s'eixelebren enormement turó de Sant Pere amunt.
Aquests són els qui no s'han tacat amb dones --el seu
dolor no és el dolor d'aquest món:
el rei Herodes cridant venjança vora els vinclats
genolls de Jesús garrotant-se en l'aire,
un rei d'imbécils muts i d'infants. Encara
el món és més Herodes que Herodes; i l'any
mil nou-cents quaranta-cinc de gràcia
pesadament amb pèrdues puja el turó encarrallat
de la nostra purgació; i els bous s'apropen
als usats fonaments del seu estatge,
el sant pessebre on el seu llit és blat de moro
i grèvol esqueixat pel Nadal. Si ells es moren,
com Jesús, amb l'arnès, qui els plorarà?
Nen, anyell dels pastors, que quiet que jeus!
THE HOLY INNOCENTS
Listen, the hay-bells tinkle as the curt / Wavers on rubber tires along the tar / And cindered
ice below the burlap mill / And ale-wife run. The oxen drool and start / In wonder at the
fende~s of a car, / And blunder hugely up St. Peter's hill. / These aue the undefiled by
woman - their / Sorrow is not the sorvow of this world: / King Herod shrieking vengeance
at rhe curled / Up kneer o/ Jerus choking in the air,
A king of speechless clods and infants. Still / The world out-Herods Herod; and the year, /
The nineteen-hundred forty-fifth of grace, / Lumbers with losses up the clinkered hill /
Of our purgation; and the oxen near / The worn foundations of theiv resting-place, / The
holy manger where their bed is corn / And holly torn for Christmas. If they die, / AS lesus,
ira the havness, who will mourn? / Lamb of the shepherds, Child, how still you bie.
from Lord Weary's Castle; trad publicada a Els Marges, 13. 1978.
imatge: Matança dels innocents, Giotto di Bondone; Capella de los Scrovegni. Pàdua. Itàlia.
Ara fa un any parlava de l'edició castellana de A Child's Christmas in Wales (aquí); i comentava que creia que existia una versió en català. Efectivament, Viena Edicions a la seva col·lecció El cercle de Viena n'ha tret una traducció de Francesc Parcerisas amb il·lustracions de Pep Montserrat.
Val a dir que exiteix una important diferència entre ambdues edicions bilingües: la castellana presenta el text com un poema narratiu mentre la catalana el presenta directament en prosa.
Sigui com sigui trobo que és un text molt maco i molt recomanable, més enllà d'aquestes dates. Us deixo el principi:
One Christmas was so much like another,
in those years around
the sea-town corner
now and out of all sound except the distant
speaking of the voices I sometimes hear a moment before sleep,
that I can never remember whether it snowed
for six days and six nights
when I was twelve
or whether it snowed for twelve days and
twelve nights when I was six.
Tots els Nadals s'assemblaven tant, durant aquells anys que ara són passat, en aquell racó del poble de la costa els sorolls del qual ja s'han esvaït per sempre, llevat de la distant xerradissa de veus que de tant en tant encara sento durant uns segons abans d'adormir-me, que mai no puc recordar si és que nevà sis dies i sis nits seguits quan jo tenia dotze anys o si nevà durant dotze dies i dotze nits quan jo en tenia sis.
Aquí i aquí el podeu llegir en la seva versió original. En els següents links el podeu escoltar de la pròpia veu de l'autor (part I i part II). També un article a examiner.com (aquí)
Vaig descobrir la poesia de José Val del Omar gràcies al disc "val del omar" del, com ell, granadí grup, també inclassificable, de rock Lagartija Nick després d'haver-los descobert en la joia que és Omega, un dels millors discs de la història.
Omega era la versió que el gran Enrique Morente, molt ben acompanyat, feia de la sublim obra Poeta en Nueva York del genial F.G.Lorca; així com de qui ell deia el més lorquià dels poetes moders: Leonard(o) Cohen. Allà participaven els Lagartija Nick en algunes cançons. Poc després ells varen treure el disc en homenatge a José Val del Omar. Me'l vaig comprar i quelcom nou aparegué davant meu; tot un món molt especial. Vaig cercar informació al respecte de Val del Omar i alguna antologia va poder caure a les meves mans.
José Val del Omar naixè a Granada el 1904. Fou un dels investigadors més importants en les possibilitats tècniques de la cinematografia. Amic de molts membres de la genaració del 27. Cernuda digué d'ell: (...)ese extraordinario artista de la cámara que, en unión del pintor Ramónn Gaya y del poeta Rafael Dieste(...)
Una de les seves esperances era dur la intensitat de la poesia al cinema. És curiós el fet que els seus films acabaven "Sin Fin".
Com Luis García Montero diu en la compilació Tientos de Erótica Celeste de la seva obra realitzada, selecció i adaptació, per Gonzalo Sáenz de Buruaga i María José Val del Omar:
El horizonte de los poemas tiene las mismas características que su mundo cinematográfico. Puede resumirse en sus dos columnas: la intuición de la fuerza cohesionadora del amor y la necesidad de salirnos del propio yo y la propia civilización para comprobar el sentido unitario de la realidad. Todas las imágenes y todo el juego conceptual del libro se relacionan con estas verdades últimas que pretendes acuñar una vanguardia mística. El amor se define como el deseo o el vínculo real de la unidad. Es la consecuencia de un universo que tiene voluntad esférica, apetencia de plenitud unitiva. Todo está en todo, todo se vuelve hacia todo, superando la ordenación disgregada y lineal del tiempo. Hay que tirar el reloj al agua porque la sucesión cronológica es lineal, extiende distancias, impidiendo la visión cerrada y total de los instantes. Es el camino que llega a los lazos pitagóricos tradicionales entre el hombre y la naturaleza, el ciclo equilibrado entre la vida y la muerte. Pero esta voluntad de disolverse en las analogías necesita "saltar fuera de nuestro yo", fuera de la cultura reglada, volver a una mirada infantil.(...)
Trobo que és una poesia molt interessant i que crec que és molt recomanable per submergir-nos en altres esferes no habituals d'aquest art.
EL CIELO ESTÁ A LOS PIES
El cielo está a los pies, corazón mío!
en soledad sonora sumergido
en cero gravedad, firme firmamento.
Amor divinamente eléctrico,
amor enciende amor por tientos
de puntillas y en silencio,
glorieta, cúpula, cópula.
Para sentirse libre de la náusea, el hombre necesita una tensión,
una pasión, una mística.
Frente a la sociedad encuadrada, la sociedad animada
entre infrarrojos y ultravioletas, voz de sombra.
El mito contiene el sueño profundo.
DIOS ANDA SOBRE EL MAR
La criatura está rodeada de miserias artificiales.
Los circuitos que nos han estampado en las mentes
están envejecidos. No nos valen.
Nos levanta la mayor ola de aceleración conocida
en la historia del nosotros.
Desde su punto más alto, se pueden ver el paraíso y el infierno.
Dios anda sobre el mar, infundiéndonos el entusiasmo.
Mirarlo andar sobre las olas:
"No puedo cantar, ni quiero, a este Jesús del madero,
sino al que anduvo en la mar".
Amor necesita el mundo, que es el gozo de crear.
TIEMPO SIN ESPACIO
Tiempo bullente y diferente
Dios transparente.
Explosión e implosión
“amada en amado
transformada”.
Insondable, inmenso
Tiempo donde manda Dios.
En el espacio, el Diablo.
El tiempo sin espacio
es lo profundo.
Cuerpo de lo profundo
es lo inmutable.
Fluencia mutación huida
nostalgia intuición presentimiento
Queremos ser Tiempo, ser no morir.
Lírica que eterniza lo temporal
música de imagen intuitiva.
Presente frontera viva del margen.
Vivir, desvivirse, reinventando el mundo.
El gran temblor es vertical,
el sabio se identifica con el polvo,
el que quiere obtener algo antes tiene que darlo.
De la esclavitud al tiempo de muerte
Sólo se libra
quien ama por encima del yo, del día, del orden.
Cuando el hombre se sienta Tiempo,
sin espacio, fuera de su carne,
respeto ecológico transcendente
cuando se programe geneosamente,
mortal, fuera de sus días,
cuando siembre olivos para los que le sucedan,
cumplirá su destino. Estará llegando.
Hi ha una pàgina, encara en construcció al respecte de la seva persona (aquí)
P.S.: Si escriviu "Val de Omar" en el youtube trobareu, fragmentats, Fuego en Castilla, Aguaespejo Granadino, Acariño galaico i d'altres.
P.S.II: A la mateixa pàgina de vídeos només he trobat una cançó del disc, i és de les instrumentals:
així que us deixo la cançó primera que vaig escoltar i que em va enamorar d'Omega:
The empire of fear de Brian Stableford fou finalista el 1988 del premi Arthur C. Clarke. Feia força temps que era a casa i el volia llegir.
La veritat és que ha sigut una decepció; com ho fou The Dragon waiting (aquí Cuando el Dragon despierte) de John M. Ford premi World Fantasy del mateix any.
Comença molt bé:
El hombre que se enamora de una dama vampiro no necesita morir joven, pero no puede vivir eternamente. (proverbio valacao)
La idea de partida és molt interessant: una ucronia on els vampirs conviuen amb els humans i l'Europa és un imperi que els pertany. Però la història es va fent feixuga, la part central a l'Àfrica és molt lent, i l'epíleg (que és el que el fa ciència ficció) no acaba de tancar la història.
És una llàstima, una proposta que podia haver esdevingut molt interessant però que a les poques pàgines comença a fer aigües.
Si és que és veritat que tens ganes de saber com acaba la història, però no acaba d'enganxar.
I això que tenia uns moments al País de Gal·les i citava Valle Crucis.
Diuen de l'Esperança que fou l'únic mal que restà dins el receptacle de la virtuosa fèmina primigènia Pandora qui havia esset revenja dels déus enviada als humans després de l'igni robatori de Prometeu per ésser casada amb son germà Epimeteu. També deien que era junt amb la fe i la caritat virtut teologal.
Sigui com sigui tothom creu que és necessari que resti sempre al nostre costat, que no podem perdre-la mai o serem nosaltres els perduts per sempre.
Avui us deixo un poema del culteranista per excel·lència que en parla al respecte.
Poema de la Esperanza
Sople rabiosamente conjurado Contra mi leño el Austro embravecido, Que me ha de hallar el último gemido, En vez de tabla, al áncora abrazado.
¿Qué mucho, si del mármol desatado Deidad no ingrata la esperanza ha sido En templo que de velas hoy vestido Se venera, de mástiles besado?
Los dos lucientes ya del cisne pollos, De Leda hijos, adoptó: mi entena Lo testifique dellos ilustrada.
¿Qué fuera del cuitado, que entre escollos, Que entre montes, que cela el mar, de arena, Derrotado seis lustros ha que nada?
Luis de Góngora
imatges: Pandora, Jules Joseph Lefevre. // Esperança, Edward Burne Jones.
Les dates nadalenques ja són aquí. Ja arribat l'època de joia per els més petits, així com la disbauixa consumista per els no tan petits -aquests ajuden, val a dir-ho. Ara que comencen sopars i més trobades i recerques a la captura d'aquell regal inabastable; potser fora bo recoradar què és el Nadal. I qui millor per fer-ho que el gran Miquel Martí i Pol.
Potser Nadal és que tothom es digui a si mateix i en veu molt baixa el nom de cada cosa, mastegant els mots amb molta cura, per tal de percebre’n tot el sabor, tota la consistència. Potser és reposar els ulls en els objectes quotidians, per descobrir amb sorpresa que ni sabem com són de tant mirar-los. Potser és un sentiment, una tendresa que s’empara de tot: potser un somriure inesperat en una cantonada. I potser és tot això i, a més, la força per reprendre el camí de cada dia quan el misteri s’ha esvanit, i tot torna a ser trist, i llunyà, i difícil.
Miquel Martí i Pol; Per preservar la veu, 1985
imatge: Dimoni caganer de la col·lecció de Sebastià Capella, extret de la pàgina amics del caganer
Sembla que l'hivern arriba i amb ell les nits es fan llargues, les temperatures baixen, i la sensació és de voler romandre a casa.
Potser hi haurà qui li agradi esperar i veure la pluja o la neu des d'una finestra; o potser qui prefereix passejar sota una freda lluna per després arraulir-se sota una manta davant la xemeneia. Tal vegada hi haurà qui aprofitarà per viatjar encara més a móns llunyans mitjançant la literatura; o qui es deixarà seduir per les seves peces de música preferides.
Sigui com sigui és una època meravellosa per gaudir-la.
Així que aquí us deixo un poema de la gran, i malauradament massa jove desaparescuda, Maria-Mercè Marçal; i la versió musical de la gran, i molt jove, Sílvia Pérez Cruz.
La versió, inclosa en un cd homenatge a la poetessa editat per la FMMM, ha sigut, merescudament, guardonada amb el premi Premi Miquel Martí i Pol, Terra i Cultura 2009.
Deixeu-vos seduir per la seva veu i per la poesia. Ara ja tenim altres joies per a l'hivern.
COVAVA L'OU DE LA MORT BLANCA
Covava l'ou de la mort blanca sota l'aixella, arran de pit i cegament alletava l'ombra de l'ala de la nit. No ploris per mi mare a punta d'alba. No ploris per mi mare, plora amb mi.
Esclatava la rosa monstruosa botó de glaç on lleva el crit. Mare, no ploris per mi, mare. No ploris per mi mare, plora amb mi.
Que el teu plor treni amb el meu la xarxa sota els meus peus vacil•lants en el trapezi on em desperto agafada a la mà de l'esglai de l'ombra.
Com la veu del castrat que s'eleva fins a l'excés de la mancança. Des de la pèrdua que sagna en el cant cristal•lí com una deu. La deu primera, mare.
Aquesta vesprada he aprofitat per tornar a passejar per les platges de la meva ciutat, Barcelona. Com que sembla que la tardor ja vol donar pas a l'hivern, a aquest hivern que a ciutat dura, sumant tots el dies, no més de tres setmanes, era el moment perfecte: gairebé ningú, la nit davallada damunt la ciutat, les onades arribant a la sorra...
Ha sigut molt maco, des de la Barceloneta, fins el nou hotel -atemptat- i des d'allà fins les torres. La situació m'anava conquistant. I les muses semblaven visitar-me; però ha sigut curiós, perquè al principi les idees en el meu cap brollaven en anglès. Potser era reminiscènica, o melangia momentània, de les passejades camí del laboratoti al País de Gal·les.
Sigui com sigui, he gaudit molt de la passejada. Les idees encara no estan plasmades totalment; però m'han fet pensar en la poesia dels romàntics anglesos; on relacionat amb aquesta circumstància destacaria el tràgic final de Shelley.
A DIRGE (Percy Bysshe Shelley)
Rough wind, taht moanest loud Grief too sad for song; Wild wind, when sullen cloud Knells all the night long; Sad storm, whose tears are vain, Bare woods, whose branches strain, Deep caves and dreary main,- Wail, for the world's wrong!
(1822)
ENDECHA
Oh viento que ruges tan fuerte tristezas que no han de cantarse; oh furia ante la cual las nubes funestas redoblan de noche; tormentas de lágrimas vanas, ramajes del bosque extendidos, grutas hondas, lúgubres aguas, ¡gemid, pues el mundo se pierde!
Sóc barceloní, sóc català i sóc perico. Continuo creient en Marx, tot i que sé que cada vegada ens han fet més difícil les revolucions. Hagués cregut fermament, ho faig en present, en la II República; però com aquest és un estat ple de feixistes malparits, espero trobar la independència pel camí. Tot plegat per arribar a una Europa construida sols pel capital, i no des dels pobles. Lògicament la intel·ligència em dugué a l'ateïsme. La meva formació és científica, sóc biòleg, sempre he tingut el desig de treballar en la recerca; m'atrauen la biologia cel·lular -el camí per entendre el càncer- i la immuno. Tal vegada aconseguirem dedicar-nos-hi, si no, sempre ens quedarà l'amor per la Ciència. Clar que a més de científic sóc lletraferit: m'agraden les arts, però des de ben jove sento la pulsió que m'ànima necessita l'escriptura com a catàrsi. Tot i que per realització absoluta ha sigut trobar l'Amor. Ara ja entenc el concepte felicitat. Sols em falta temps per poder viatjar més; i, òbviament, això sempre: temps per gaudir de la bona companyia de les amistats. Afortunadament, puc fer-ho mantenint viva la flama de la cultura del meu poble: sóc diable; i tot i que no gaire en actiu, sempre hi ha qui ha de fer la feina bruta, també gaudeixo veient com la lluita per mantenir viva les tradicions catalanes dóna fruit. A més tinc el plaer de tenir amics i amigues artistes; fet que em permet fruir de totes les vessants de la creació. M'agrada ésser captivat per una bona expossició; així com que el meu esperit sigui trsabalsat, i de vegades corprés, amb una bona funció de teatre. A nivell musical, vaig nàixer al heavy metal, però avui dia gairebé sóc un melòman; no ho sóc perquè, diguin el que diguin, no m'agrada la pedanteria, però escolto música de qualssevol dels estils imaginables -o gairebé-. Això sí, com un bon concert de rock, poques coses. Un bon sopar acompanyat de la bona gent; això és perfecte. M'agrada la cervesa; i tot i que puc beure tot allò que dugui alcohol, em decanto més enllà d'un bon vi, per un vodka ben servit o un tequila repossat amb tònica. Clar que unes bones pintes veient un partit de rugby és quelcom molt gratificant. També diuen que sóc una mica pallaso, potser per això he pujat a un escenari per fer lectures poètiques; o potser era per exorcizar qui sap quins fantasmes. Sigui com sigui, res com una vesprada arraulit al sofà entre moixaines amb la parella sentint la cançó de la xemeneia.
Es podrien haver dit moltes més coses, i haver fet la definició amb moltes menys paraules, però avui, vigília de Santa Llúcia, ha set aquesta la que ha sortit. Per què? Doncs perquè sí; o, per què no?
imatge: servidor a Parc Cenedlaethol Eryri, Cymru, estiu 2007
Seré l'ocell, la garsa robaestrelles, i els jorns de dol la merla bec-de-llamps, un esparver, ombriu escombracamps, un colibrí, galant tempta femelles.
Seré, ja fart de soques, picaestelles, o bé un menut pardal despistacorbs, l'àliga greu, la reina esquinçatorbs, si xarlatà, un lloro bressavelles,
si clenxacels, gavina rentalbades, niuateulats, una oreneta lleu. Seré l'ocell, un crit missatger i breu:
"Serem l'ocell, els timoners sens rades, els passatgers ardents, alainflamats, d'un vol incert i esventallibertats".
Carles Torner
imatge per Raquel Riba Raja des del Turó de l'Home desembre 2009.
P.S.: podeu complementar la lectura amb un "cel de llibertat" aquí
Abans de parlar de Persépolis de Marjane Satrapi voldria fer un petit comentari al respecte del "novè art".
Tot i que hagués sigut molt fàcil per mi, ja que mon germà Francis sempre ha sigut un gran admiarador i seguidor del còmic, mai n'he sigut un "lector de vinyetes". No sé ben bé el motiu. I com he dit, tenia moltes opcions per fer-ho: la col·lecció de mon germà era, i supose que continua essent, molt gran. Mén enllà de la meva passió per Astèrix, poques vegades em decantava per altres coses: Sandman de Gaiman, Calvin & Hobbes, Slaine, 300 -molt abans de la peli- eren les lectures que agafava de la cole de mon germà més assiduament; i esporàdicament altres obres.
Dit això, podré comentar Persépolis dient que el vai' agafar sabent que era un comic-book (quatre volums) i sabent la seva temàtica. El fet que fos un còmic em semblava molt atractiu.
Val a dir que quan el vai' agafar vai pensar en l'Anna Massallé (aquí teniu el seu bloc), potser perquè alguna vegada vàrem parlar, supose. (La seva entrada respecte la pel´·lícula aquí)
M'ha semblat una obra molt interessant Persèpolis. Molt i molt recomanable. Gairebé de lectura obligatòria; i dic gairebé perquè els sers de ment tancada (que no són dignes d'ésser anomenats persones) no l'acceptarien. [Sense necessitat obligatòria que t'agradi]
La història comença al 1980 quan la protagonista, l'obra és autobiogràfica, es troba al seu primer any d'escola amb vel ja que després de la revolució islàmica a l'Iran les coses han canviat molt.
Des d'aquest punt de partida viurem els següents quinze anys de Marjane Satrapi i amb ella els del seu país. Sabrem com i per què s'arribà a aquella situació i el que això començarà a significar. La seguirem en la seva fugida a Europa i la seva tornada.
Els seus dibuixos en blanc i negres són clars i directes perquè ens centrem en el guió, la veritable joia d'aquesta novel·la gràfica. Ens transmet perfecfament els sentiments i sensacions d'una noia primer, seguits pels d'una adolescent i després pels d'una dona jove vivint la repressió havent nascut en un ambient de cultura, d'una família laica i de tradició comunista. Creixerem amb ella tant a nivell cultural com social i veurem i viurem aquesta evolució de més de vint anys.
Un país viu el somni d'una revolució, i acabarà vivint el malson de la repressió religiosa. Una nena viurà el pas de la infantesa i els somnis a la dura vida adulta.
Un país culte cau sota el jou integrista, i la resta del món es renta les mans creient-se superiors...
La sang dels màrtirs no fa crèixer flors sinó que es coagula als carrers i els ciutadans no poden viure.
Els somnis cal construir-los des de la lluita creient que un altre món millor és possible.
És una obra tendre, dura, directe, sentimental, política, profunda... és una gran novel·la gràfica. Una lectura molt recomanable
podeu trobar més informació d'aquesta novel·la gràfica per exemple aquí
No era l'olor dels cossos que es perfumen. Era una olor com d'aigua, elemental, era una olor -ni tan sols era olor- de netedat i pulcra intimitat, una tendral netedat com de brossa fonamental, primordial, primera. Abans de fer l'amor jo perseguia a cada pam, damunt la teua pell, la fascinant arrel d'aquella olor que, molt golut, secretament m'atreia fins a arribar el moment del vertigen; i com aquell qui es llença a una cisterna
o com aquell que adelerat es dutxa queia damunt el teu cos amadíssim o te'm posava damunt el meu cos, car el teu cos, molt sovint, em cobria com una brossa, una pluja, propici.
No era l'amor, i era més que l'amor.
Era un amor de forestal origen, era un amor com quan plou a la selva, era un amor, tel·lúrica fondària, fins arribar al principi dels arbres.
Això m'ho he escoltat dir moltes vegades. Sempre les he escoltat de gent que creia que les meves idees no són les més adequades per veure segons quins tipus d'espectacles esportius.
Si ens centrem a nivell futbolístic, per fer una primera visió, hom escull el seu equip en funció de la seva localitat d'origen/residència. Si és nascut amb un equip de cert nivell és fàcil fer-se seguidor d'aquest; si no n'hi ha, el cerca en un equip gran o que desperti simpaties per un motiu, i si n'hi ha més d'un doncs tria. Servidor és seguidor de l'equip que és per motius familiars i per creences pròpies molt fondes. I sí, estic molt orgullós de ser perico.
Ara bé, existeixen una munió d'esdeveniments esportius que van més enllà de l'àmbit de clubs o personals. Són estatals. I algú pot explciar-me on no hi ha una vessant política en això? Les competicions com els JJOO o els mundials o competicons continentals no són més que batalles polítiques nacionals. Consegüentment ho són per motius polítics; especialment quan es considera que tot un país representa la seva població.
Doncs bé, partint d'aquesta base, algú pot explicar-me per què collons no puc jo barrejar l'esport i la política? Igual que hi ha gent que se sent representada per les seleccions espanyoles jo no m'hen sento -i cada vegada menys amb aquesta Espanya, si ho hagués sigut a Barcelona l'any 1936 en les olimpíades populars per l'Espanya republicana...-. Així que NO em sentiré mai representat per Espanya; i vull tenir l'opció d'ésser-ho per la meva nació: Catalunya (demanar Països Catalans ara mateix sí que seria demanar la lluna).
Així que si us plau no espereu ni em demaneu que em senti feliç per victòries forànies de qui no sols no em representa si no que pot representar tot lo contrari.
Tothom, en tot moment barreja política i esport; perquè política ho és tot.
Al llegir el seu nom quelcom en el meu cervell s'activà sabent que aquest era un nom que coneixíem; poc després vàrem recordar el motiu:
Aquest quadre de John Everett Millais, Ophelia, és l'obra més coneguda, probablement, dels pre-refaelites, i és una autèntica joia de la pintura que es pot veure a la Tate Gallery de London.
Ara bé, el que potser tothom desconeix al respecte d'aquesta peça són les calamitats que Lizzie Siddal patí durant la seva creació.
Sidall (el seu futur espós li tragué la segona "l") fou descoberta per Deverell mentre treballava en una botiga on es venien barrets -vigilem amb l'expressió!-. Aquest decidí, veient la seva especial bellesa, "utilitzar-la" com a model. Així fou com entrà en contacte amb els pre-rafaelites on coneixeria a Dante Gabriel Rossetti, el pintor, poeta, traductor, qui l'immortalitzaria en molts quadres i serien una parella de difícil relació, on mostraren el millor i pitjor de cadascun i que donà autèntiques obres d'art a la humanitat.
Parlàvem d'Ofèlia. Per a realitzar el quadre que representa el tràgic final de l'enamorada de Hamlet (acte IV, escenes V-VII -trobareu algun fragment al final de l'entrada-) Millais féu que Siddal posés en una banyera plena d'aigua, en ple hivern, perquè aconseguís representar millor l'ofegament. Es diu que el pintor posava espelmes enceses sota la banyera per entibiar l'aigua; però que alguna vegada no s'adonà que s'apagaren -i ella no digué res- i l'aigua gairebé es congelà. Això provocà l'emmalaltiment de Lizzie, de pneumònia; i que son pare demanés al pintor diners per pagar el metge.
Les llegendes respecte la seva persona foren molt més enllà. Després de la seva mort, sembla que sobrevinguda per una sobredosi de làudanum, Rossetti l'enterrà amb les seves poesies. Set anys després l'exhumà per recuperar-les i publicar-les; i es diu que ella continuava bella i prístina, i els seus sorprenents cabells havien continuat creixent.
(Beata Beatrix de D.G.Rossetti, Tate Gallery, London)
Però ella no sols fou la musa pre-rafaelita, majoritàriament de Rossetti; ella fou una poetessa. Havia descobert de ben petita la poesia en les obres mestres del gran Lord Alfred Tennysson.
The Lust of the Eyes
I care not for my Lady’s soul Though I worship before her smile; I care not where be my Lady’s goal When her beauty shall lose its wile.
Low sit I down at my Lady’s feet Gazing through her wild eyes Smiling to think how my love will fleet When their starlike beauty dies.
I care not if my Lady pray To our Father which is in Heaven But for joy my heart’s quick pulses play For to me her love is given.
Then who shall close my Lady’s eyes And who shall fold her hands? Will any hearken if she cries Up to the unknown lands?
Una ràpida traducció al vol podria ésser:
No prego per l'ànima de la meva Dama, tot i que abans havia adorat el seu somrís. No em preocupa el destí de la meva Dama quan la seva bellesa hagi perdut el seu encant.
Resto assegut al peus de la meva Dama contemplant fixament el seus ulls salvatges, somrient pensant como fugirà el meu amor quan la seva bellesa refulgent mori.
No em preocupa si la meva Dama resa al Nostre Pare que és al Cel; el meu cor batega alegre sabent que el seu amor m'és donat.
I així, qui tancarà els ulls de la meva Dama? Qui doblegarà les seves mans? Algú l'escoltarà si plora quan vagi camí de les Terres Desconegudes?
Aquí trobem una altra dona menystinguda pel seu present i per la història. Em sembla un gran encert que sigui protagonista del primer disc d'artista de la Névoa.
Una dona que era molt més que un rostre... (trista reflexió que avui dia encara cal fer parlant de moltes i del tracte que reben...)
Sembla que escrigué: (...) a ningú importava la meva ànima (...)
Us deixo una pàgina on podeu trobar informació. (aquí)
Com no podia ésser de cap altra forma, aquí us deixo el tema d'Ofèlia interpretat per la fadista catalana Névoa -peça del seu disc (sublim) Entre les pedres i els peixos-:
Els fragments del final d'Ofèlia a Hamlet del gran W.Shakespeare:
meitat del acte IV escena V:
LAERTES How now! what noise is that? Re-enter OPHELIA O heat, dry up my brains! tears seven times salt, Burn out the sense and virtue of mine eye! By heaven, thy madness shall be paid by weight, Till our scale turn the beam. O rose of May! Dear maid, kind sister, sweet Ophelia! O heavens! is't possible, a young maid's wits Should be as moral as an old man's life? Nature is fine in love, and where 'tis fine, It sends some precious instance of itself After the thing it loves.
OPHELIA [Sings] They bore him barefaced on the bier; Hey non nonny, nonny, hey nonny; And in his grave rain'd many a tear:-- Fare you well, my dove!
LAERTES Hadst thou thy wits, and didst persuade revenge, It could not move thus.
OPHELIA [Sings] You must sing a-down a-down, An you call him a-down-a. O, how the wheel becomes it! It is the false steward, that stole his master's daughter.
LAERTES This nothing's more than matter.
OPHELIA There's rosemary, that's for remembrance; pray, love, remember: and there is pansies. that's for thoughts.
LAERTES A document in madness, thoughts and remembrance fitted.
OPHELIA There's fennel for you, and columbines: there's rue for you; and here's some for me: we may call it herb-grace o' Sundays: O you must wear your rue with a difference. There's a daisy: I would give you some violets, but they withered all when my father died: they say he made a good end,-- Sings
For bonny sweet Robin is all my joy.
LAERTES Thought and affliction, passion, hell itself, She turns to favour and to prettiness.
OPHELIA [Sings] And will he not come again? And will he not come again? No, no, he is dead: Go to thy death-bed: He never will come again. His beard was as white as snow, All flaxen was his poll: He is gone, he is gone, And we cast away moan: God ha' mercy on his soul! And of all Christian souls, I pray God. God be wi' ye. Exit
meitat de l'acte V escena VII:
Enter QUEEN GERTRUDE
How now, sweet queen!
QUEEN GERTRUDE One woe doth tread upon another's heel, So fast they follow; your sister's drown'd, Laertes.
LAERTES Drown'd! O, where?
QUEEN GERTRUDE There is a willow grows aslant a brook, That shows his hoar leaves in the glassy stream; There with fantastic garlands did she come Of crow-flowers, nettles, daisies, and long purples That liberal shepherds give a grosser name, But our cold maids do dead men's fingers call them: There, on the pendent boughs her coronet weeds Clambering to hang, an envious sliver broke; When down her weedy trophies and herself Fell in the weeping brook. Her clothes spread wide; And, mermaid-like, awhile they bore her up: Which time she chanted snatches of old tunes; As one incapable of her own distress, Or like a creature native and indued Unto that element: but long it could not be Till that her garments, heavy with their drink, Pull'd the poor wretch from her melodious lay To muddy death.
LAERTES Alas, then, she is drown'd?
QUEEN GERTRUDE Drown'd, drown'd.
LAERTES Too much of water hast thou, poor Ophelia, And therefore I forbid my tears: but yet It is our trick; nature her custom holds, Let shame say what it will: when these are gone, The woman will be out. Adieu, my lord: I have a speech of fire, that fain would blaze, But that this folly douts it.
Fa un cert temps una bona amiga, l'Astrid, em féu conèixer un text de la gran Wislawa Szymborska. Crec recordar que ella l'havia descoberta arran d'una versió que Gerard Quintana llegí, o cantà, en algun dels seus concerts.
Allò em permeté gaudir d'aquesta gran reflexió emocional feta poesia, i començar a submergir-me en la seva obra.
I quan arribà Theía Manía -la meva primera lectura poètica- no podia captenir-me i la vaig llegir al principi d'aquell, llarg, recital. Cercant alguna versió en català íntergre del text vam topar amb una versió anglesa (de l'any 1997 per S.Baranczak & S. Cavanagh) -podeu llegir-la aquí- que em "permeté" fer-ne una en català. És aquesta -amb alguna lleugera millora- la versió que avui us ofereixo.
Prefereixo el cinema. Prefereixo els gats. Prefereixo els roures a les ribes del Warta. Prefereixo Dickens a Dostoievski. Prefereixo que m’agradi la gent a estimar l’humanitat. Prefereixo tenir a la mà fil i agulla. Prefereixo el color verd. Prefereixo no afirmar que la raó és la culpable de tot. Prefereixo les excepcions. Prefereixo sortir abans. Prefereixo parlar d’una altra cosa amb els metges. Prefereixo les velles il.lustracions. Prefereixo el ridícul d’escriure poemes al ridícul de no escriure'ls. Prefereixo, en amor, els aniveraris no assenyalats que poden celebrar-se cada dia. Prefereixo els moralistes que no em prometen res. Prefereixo la bondat conscient que una d'ingènua. Prefereixo la terra vestida de civil. Prefereixo els països conquerits als conqueridors. Prefereixo tenir algunes reserves. Prefereixo l’infern del caos a l’infern de l’ordre. Prefereixo les faules dels Grimm a les primeres planes del diari. Prefereixo les fulles sense flors a la flor sense fulles. Prefereixo els gossos amb la cua sense tallar. Prefereixo els ulls clars perquè els tinc foscos. Prefereixo els calaixos. Prefereixo els gossos amb la cua no tallada. Prefereixo moltes coses que aquí no he esmentat, a moltes altres que tampoc he esmentat. Prefereixo els zeros a granel abans que els alineats en una xifra. Prefereixo el temps dels insectes al temps sideral. Prefereixo tocar fusta. Prefereixo no demanar com de llarg i quan. Prefereixo considerar finalment la possibilitat que l'existència tingui la seva pròpia raó d'ésser.
WISLAWA SZYMBORSKA
La versió original en polonés seria aquesta:
MOŻLIWOŚCI
Wolę kino. Wolę koty. Wolę dęby nad Wartą. Wolę Dickensa od Dostojewskiego. Wolę siebie lubiącą ludzi niż siebie kochającą ludzkość. Wolę mieć w pogotowiu igłę z nitką. Wolę kolor zielony. Wolę nie twierdzić, że rozum jest wszystkiemu winien. Wolę wyjątki. Wolę wychodzić wcześniej. Wolę rozmawiać z lekarzami o czymś innym. Wolę stare ilustracje w prążki. Wolę śmieszność pisania wierszy od śmieszności ich niepisania. Wolę w miłości rocznice nieokrągłe, do obchodzenia na co dzień. Wolę moralistów, którzy nie obiecują mi nic. Wolę dobroć przebiegłą od łatwowiernej za bardzo. Wolę ziemię w cywilu. Wolę kraje podbite niż podbijające. Wolę mieć zastrzeżenia. Wolę piekło chaosu od piekła porządku. Wolę bajki Grimma od pierwszych stron gazet. Wolę liście bez kwiatów niż kwiaty bez liści. Wolę psy z ogonem nie przyciętym. Wolę oczy jasne, ponieważ mam ciemne. Wolę szuflady. Wolę wiele rzeczy, których tu nie wymieniłam, od wielu również tu nie wymienionych. Wolę zera luzem niż ustawione w kolejce do cyfry. Wolę czas owadzi od gwiezdnego. Wolę odpukać. Wolę nie pytać jak długo jeszcze i kiedy. Wolę brać pod uwagę nawet tę możliwość, że byt ma swoją rację.
Melisandra balancea sus piernas sobre el río que corre lentamente junto a la hacienda de su abuelo. Aguarda, con la calma propia de los habitantes de Fagua, la llegada anual de los contrabandistas que traerán las últimas noticias del mundo. Pero, esta vez, un forastero desconocido le propone a Melisandra emprender juntos la aventura con la siempre soñó: encontrar Waslala, el paraíso en cuya búsqueda se perdieron sus padres, un lugar que parece haberse esfumado dejando tan sólo la huella sutil de un ideal imposible, un sueño maravilloso grabado en el recuerdo de unos pocos.
En esta nueva novela, Gioconda Belli, celebrada autora de La mujer habitada, recrea con vigorosa voz uno de los mitos que acompañan al hombre desde el origen del pensamiento: la búsqueda de la Utopía.
Aquesta és la ressenya que a la pàgina de l'autora es diu al respecte de l'obra.
La novel·la, com es diu a la nota superior, tracta de la recerca d'una civilització perduda; una civilització que sembla que hauria ésser capaç de concedir-li un espai físic per residir a l'Utopia de Thomas Moro. La narració transcorre a Faguas, com La mujer habitada; però no té la màgia que destil·lava la primera novel·la d'aquesta genial poetessa.
És cert que al llarg de tota la narració et vas trobant amb les perles de l'imaginari de Belli, això també implica tota la seva vessant política-. I tot i que t'enganxa i vols veure com evoluciona l'aventura de Melisandra, i amb ella el país -i esperes que totes i tots-, no té la força d'altres textos seus. Ara bé, té moments sublims on les llàgrimes et cauen pel rostre. És una recerca de la més bella bellesa, la vida agafant la mà de la justícia, en meitat de la injustícia; és el desig de trobar una flor en un abocador (parafrasejant la publicitat d'una pel·lícula).
Potser per els més "giocondabellics" sigui una micona menys del que hom pot esperar al principi; tot i això es gaudeix la seva lectura i es troben bells passatges i és una recomanable novel·la.
curiositats:
una pensió en el camí francès del Camí de Sant Jaume (llàstima que no sigui en el Nord) aquí.
P.S.: moltes gràcies a totes les persones que ahir varen atansar-se fins a Les Corts per assistir i participar de Paraules Contra la Violència de Gènere. (comentari aquí)
imatges: La barca a Giverny, Claude Oscar Monet, Musée d'Orsay. Barques de pesca aprop de Saintes-Maries, Vincent Van Gogh, Rijksmuseum [un dels meus quadres preferits] Paisatge marítim sota la llum de la lluna, Caspar David Friedrich. Seascape, Laurence Stephen Lowry, Darlington. Museum Education.
Nos matan desde los inicios de la sociedad humana, desde que quisimos construir un mundo sin jerarquías, sin la supremacía de las guerras -génesis contra natura de los pactos de convivencia pacífica-. Nos matan desde que nos pusimos de pie e intentamos proclamar una igualdad que nunca hemos alcanzado hasta ahora. Nos matan en un presente perpetuo por la fuerza bruta cuando, aún defendiéndonos en ese acto final, no podemos evitar que nos arrojen por una ventana, nos estrangulen, nos atropellen por la calle, nos den una cuchillada, un balazo o un golpe preciso. Nos matan simbólicamente millones de veces en una vida cuando violan y vejan nuestro cuerpo o nos maltratan física y psicológicamente. Cuando abusan sexualmente padres o extraños siendo niñas. Nos matan cuando nos venden como esclavas sexuales, nos obligan a ejercer la prostitución o a ser objeto de la pornografía. Nos matan cuando nos desplazan en las guerras, nos secuestran para enrolarnos en los ejércitos o nos violan sistemáticamente los distintos bandos que participan en conflictos armados. Nos matan cuando mutilan nuestros clítoris, nos obligan a engendrar hijos o a parirlos o nos someten a una heterosexualidad forzada. Nos matan cuando nos acosan sexualmente en el trabajo, nos pagan menos que a los hombres por igual desempeño o no reconocen nuestras tareas de amas de casa como una labor remunerada. Nos matan cuando a las campesinas nos prohíben ejercer nuestro derecho a poseer la tierra o no nos dejan heredarla. Nos matan cuando no nos permiten ir a la escuela o a la universidad. O nos suprimen sutilmente la posibilidad de estudiar cierto tipo de carreras. Nos matan cuando no nos dejan acceder a puestos de poder en la política, las fabricas, las empresas, los medios de comunicación... Nos matan desde el Estado cuando minimizan estas y otras tantas prácticas femicidas. Nos matan desde la tiranía del lenguaje, que, en su genérico, nos subsume al masculino y así, hombres y mujeres son hombres, a fin de cuentas las mujeres empezamos a ser invisibles en el lenguaje. Nos matan cuando colonizan nuestros cuerpos con finitos y fracasados discursos del poder o con la hegemonía androcéntrica de las ideologías.
Ens veiem aquesta nit a PARAULES CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE
