dilluns, de febrer 25, 2013

l'horitzó o la línia de la fi del món


Hagués demanat un miracle
i una errada científica:
caminar damunt les aigües
i que la terra fos plana
per a poder arribar a l'horitzó;
i així hauria descobert
què hi ha a la línia de la fi del món.


Natxo Barrau i Salguero
17-18/II/2013


 

divendres, de febrer 15, 2013

Tal vegada he percaçat somnis?


Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu.
Atacar naus en flames més enllà d'Orió.
He vist rajos C brillar en la foscor més enllà de les portes de Tannhäuser.
Tots aqueixos moments es perdran en el temps
com llàgrimes en la pluja...
És hora de morir.


Tal vegada he percaçat somnis
per dur-los
fins les nostres contrades
obviant que no sempre
són miscibles
les seves llums i les nostres foscors.
Vaig desitjar,
i qui sap si vaig creure,
que us podria fer partícips
en anhels pirotècnics;
però la música
no sempre balla
quan ens trobem a les portes de l'Infern.
Imaginí que podia
corporificar les fades,
potser no vaig inferir
que no érem sinó titelles;
malaguanyada sang
si no renaix
florint entre la brossa.
Dóna'm la mà,
rescata'm del malson
de no haver salvat els somnis;
podrem trobar
la llum de la lluna
des del nostre nou far?

Natxo Barrau i Salguero
Barcelona 13/II/2013
Després d'un dels menys reeixits espectacles de Diables de Les Corts

font de la imatge: aquí

dimecres, de febrer 13, 2013

Cada vegada que ens creuem somrius


Cada vegada que ens creuem,
somrius...
I el teu somrís
és com l'àmfora de Pandora:
em sento caure,
com si l'abisme
hagués furgat en el meu interior
i totes les pors
florissin el vol del teu somrís,
i em sento dolçament subjugat
sota la teva mirada
refulgent
com un cometa entrant
a l'atmosfera...

Continuaràs travessant l'espill
quan ens creuem
per somriure'm?

Natxo Barrau i Salguero

BCN 6/II/2013


dijous, de febrer 07, 2013

em manquen les paraules...


Em manquen les paraules...

Han marxat
com un amor de nit
sense tancar la porta,
sense cap terrabastall;
simplement,
ja no hi són.

Les he cercades
a les cantonades de la mar,
en el llunyedar de la llum
i a la solitud de l'univers;
però no trobo ni les seves ombres
i sense el pols de les fades
no puc volar la distància
entre la teva realitat
i els meus somnis.

N.B.S.
BCN 29/II/2012
¿són les meves muses
encara perdudes
tornant a casa?


imatge: Noiresetblanches ManRay


dimarts, de febrer 05, 2013

L'esbós, Sílvia Bel



Les biblioteques són espais per voltar, són socs de paraules on perdre's i vagarejar i tot comerciant amb els nostres aflorats sentiments tractar de trobar aquella promesa, esperant que no esdevingui falsa, de viatges i somnis que ens prometen des de l'estant d'una ploma.


Fou així, passejant per una biblioteca que vaig topar amb el poemari L'esbós de la Sílvia Bel. Obres el llibre a l'atzar i els versos que troben els teus ulls sembla que poden ésser la promesa d'un gaudi. A més a més, la primera frase de la contraportada, fragment del pròleg de Mª Àngels Cabré, és una incitació a la lectura. “La professió de poeta hauria de considerar-se una professió de risc.” Definitivament, em captiva la dedicatòria:

Als amics, amants i familiars
que em vesteixen les capes.
I a la poesia, que em despulla!

...i decideixo emprendre el viatge.



Tot sigui dit, dels pròlegs caldria fer tot un estudi fenomenològic per determinar la seva utilitat i perillositat. En el nostre cas, Cabré ens ofereix un decàleg respecte la “poesia en llibertat” més centrat en la poesia en general que no pas en l'obra en qüestió, i crec que ho agrareixo. En destacaria l'afirmació «L'esbós fa dues aportacions singulars: una és la frescor, fruit de l'espontaneïtat treballada, i l'altra és el rebuig a la poesia que més es ven.»; així com aquesta reflexió quasi final i lapidària «Sílvia Bel és una poeta amant de l'espontaneïtat, que recerca en les paraules un to de facilitat i treballa els poemes amb la voluntat que semblin vius. És descarada i espontània (...). I tracta temes de rabiosa humanitat, que no només actualitat (...)». Ara bé, certes comparatives, poden ésser armes de doble tall, i qui voreja l'abisme pot caure o comprendre que l'abisme també el mira. Coincidim, això sí, inevitablement, “ja va dir Rilke que la poesia no és feta de sentiments, com molts creuen, sinó d'experiències.


Centrant-nos en l'obra L'esbós podria dir que sempre és una bona notícia trobar veus noves a la poesia d'una llengua. Sempre? Bé, cal suposar que sí; tot i de vegades ensopegues amb poemaris que tal vegada han barrat el pas a veus molt millors. Bé, sigui com vulgui, no és aquest el cas. Aquest poemari “feina d'un parell d'anys i planys” és un llibre ple de jocs amb els sentits, no sempre ocults, de les paraules; unes paraules que li permeten a la Sílvia Bel composar uns versos frescs i directes. Potser, de vegades, massa directes.

Sense voler pecar de gongorista, sempre he cregut que la poesia hauria d'anar més enllà; no parlo de la necessitat d'unes estructures tancades i barrades, però si jugar o utilitzar un vocabulari, sense haver de caure en cultismes pedants, que dibuixés una pàtina de “cultura”, o un tractament de la història que semblés que no fos una mera anècdota. Qui sap què és la poesia i com hauria d'ésser, possiblement tots i cadascun de nosaltres ho veiem i la sentim d'una manera; o de diverses maneres segons l'instant vivencial.

Gloso aquest dubte perquè de vegades els poemes de la Sílvia Bel em semblen massa quotidians, com si xerràssim enfrontats separats per una tassa de cafè i una de te seguts en una taula de bar; i, em sembla que la quotidianitat en la poesia demana, reclama, un polsim de màgia que l'allunyi de la mundanitat per fer-la quelcom existencial. Potser només divago sense ordre ni concert.

Tot i això no puc negar que hi ha versos, més que poemes íntegres, que m'han captivat. Mirant-ho des d'una altra atalaia, qui sap si el meu problema rau en la meva (quasi) incapacitat per dibuixar versos escarits o s'un simple senzillesa de vida viscuda i gaudida... Em captiva una de les seves asseveracions a les Confessions i agraïments:

M'agrada que la gent devori la poesia. Tens gana? O potser tens set? Doncs, vinga, apaga el televisor, obre una cervesa i esmola't els dits, que passar un centenar de pàgines avui no està a l'abast de qualsevol tou!

Com he dit, destaco més versos caçats al vol com papallones en un camp idealitazadament arquetípic que no pas poemes. Emperò, podria arribar a destacar en major o menor mesura, i en ordre d'aparició, els següents: Capes (com a obertura del compendi), Adéu, Furar, Mobbing, Alfa fidelitat, Taps, La platja dins les sabatilles, Acordió, 11-S, Radar, Quasimonosíl·labs, Joc de dames, Que no voli l'amor, Polítiques poètiques, Tensar el poema, L'esbós.

És una poesia simple, de versos senzills on se'ns mostra la seva realitat vital i ens arriba ens clars frasejos com les aigües d'un rierol. És un intent per (re)convertir una vida viscuda en una vida poetitzada, un anhel per corporificar amb lleus pinzellades instants aparentment banals per habituals en fotografies de l'existència. Són poemes d'amor, bé, l'anomenada poesia amorosa és, majoritàriament, poesia del desamor; és la narració d'una existència, d'unes vivències de la tragèdia d'estar viu i sentir, en totes les seves fiblades i pulsions, l'amor; amb un acurat tractament de les paraules i dels seus significats, reals, imaginaris o intuïtius.

Pràcticament a cada poema pots trobar algun vers que et fibla tocant alguna nota dins la teva ànima. És per això que us recomano que enceteu la lectura de L'esbós de Sílvia Bel, perquè potser trobareu els vostres versos vivencials, aquelles paraules que us mostrin la vostra realitat des d'una treballada senzillesa del llenguatge habitant un petit poema.

Us deixo alguna mostra de la seva art poètica (el subratllat és meu). Espero que us serveixi per obrir la gana de degustar-ne més.

(...)
La tarda fa l'última mandra.
Blanc sobre blanc final.
(...)
[Diapositiva]

(...)
Milers d'artistes es llances cada nit al buit
amb paracaigudes de joguina
sota el focus de la lluna plena.

Però quan un artista cau,
sempre cau sol.
I el públic, desconcertat,
l'espera incòmodament avergonyit,
per apartar-se en l'instant precís
de xocar a terra.
[La caiguda de l'artista]
Furar *

Vam deixar de fumar,
de parlar del futur
de voler anar al futbol.

Érem un tros de carn,
presa fàcil del temps
que mai no fa favors.

I ens vam anar podrint
al cau de les mentides.

La trampa era el silenci
que ens venia a furar.

Però nosaltres allà,
ben endins,
mirant-nos la carn,
egoistament immòbils.

I ens vam anar ofegant
al cau de les mentides.

Al final una mà,
apuntant un fusell
a punt per disparar
les veritats amb fúria
ens va fer reaccionar.

I vam sortir del cau
amb els braços amunt,
ensenyant els palmells.

Radar **

Els feliçment aparellats
tenen el radar adormit.
En canvi, els qui som un del sol,
com ara jo,
en portem un a dins del pit
(que fa sovint pi-pip, pi pip).

És un radar d'alerta,
primitiu,
de lloba que va de cacera,
d'amant incansable,
de vetlla,
d'espera,

un radar que detecta
una olor de dona
fins tot en un bar ple de fregits,

un radar que et fa girar
de sobte pel carrer
- a veure si ella també es gira -

radar a internet,
al correu electrònic,
radar amb les amigues
que són només amigues,
radar amb la caixera del súper,
radar a dins el mar,
a l'hora baixa,

radar a les orelles
(abaixo el volum de la ciutat
per escoltar només
aquella desconeguda
com xarrupa el gelat);
radar a la planta dels peus,
que s'aturen
sense raó aparent
com si la presa estigués
a menys d'un metre,

radar a les parpelles
i al melic,
radar a la piscina
(avui una noia m'ha parlat,
-es deia Paula-
i he pensat:
“que sigui ella, que sigui ella”,
però s'ha dutxat i ha marxat”).

Ha passat tant de temps desconnectat,
que dec tenir el radar
mig rovellat.


divendres, de febrer 01, 2013

Reflexions respecte "A place to bury strangers"

Diu la saviesa popular que una imatge val més que no pas mil paraules, i aquest fou un nou cas per -ho. A place to bury strangers ens arribà veient l'informatiu, i algunes de les seves imatges ens captivaren: “Fa temps que no anem a veure dansa. Sembla interessant”. I decidírem comprar les entrades. El cert és que l'obra ens agradà, a la Raquel i a mi, moltíssim. Algunes imatges eren realment captivadores i et feien desitjar ésser una de les persones que dansaven pel linòleum.


Possiblement de les arts, la vessant dels moviments gràcils inspirada per Terpsícore, sigui la més etèria i volàtil, la més fugissera dins l'enteniment; però aquestes mateixes característiques la capaciten per inspirar el públic a somniar i deixar la imaginació crear interpretacions de les imatges en moviment que hom pot gaudir, o simplement, deixar-se anar i fruir de la meravella dels cossos en perfecta dansa, els cossos esculpits pels moviments.

El llistat que segueix narra el viatge que la coreografia de A place to bury strangers em féu realitzar mentre gaudia veient els cossos corporificar la dansa.


Notes mentals recordant els quadres de A place to bury strangers”:

  • Naixement: sols al món, com abandonats en un cementiri.
  • La vida és perseguir-nos, creuar-nos, cercar-nos, trobar-nos (desconeguts) i intentar conèixer-nos,...
  • Evolució: Si l'ontogènia reflecteix la filogènia, cada vida humana mostra l'evolució de l'espècie.
  • Viure genera monstres... i fades. I els hem de perseguir, sentir-los, sentir-nos, sentir-nos estranys; tal vegada, ens perseguim, constantment, a nosaltres mateixos.
  • L'existència és un llarg cabdell de llana que desfilem en un infinit on no ens trobem mai coneguts; qui sap qui és cert que cal una vida sencera per conèixer-nos i trobar-nos a nosaltres mateixos, i això faria impossible trobar i conèixer ningú altri.
  • Pensar / Raonar: som la individualitat envoltats de la massa, de la turba. No és gens fàcil trobar el nostre lloc, deixar d'ésser un desconegut per tothom i entrar dins el grup. Però som un animal social, individus necessitats d'individualitats en col·lectivitat.
    • I en la col·lectivitat trobem l'amistat i l'amor, la joia i la frustració, la vida i la mort, la passió i la traïció, la coneixença i la desconeixença.
  • Fins que cau la nit i en la foscor (la soledat) trobem els espills. I podem somniar travessar-los (travessant-nos a nosaltres mateixos, o si més no, les nostres pròpies fronteres i dimensions?).
  • Somnis: quin més meravellós somni que volar? Volar en una catifa emparellat? Sí, sempre en companyia, tot i que ens vulguin fer ínfims els espais; fins i tot les catifes voladores.
  • Duals: perquè som en el fons ésser duals janos de l'amor i l'amistat que esdevé perfecció en el cercle infinit on no hi ha principi ni final ni de l'una ni de l'altra persona sinó un continum ad infinitum.
  • Strangers when we meet... Lluitant per deixar d'ésser-los per a nosaltres i per a qualssevol dels desconeguts.
  • Morir: tal vegada dormir... Qui sap si tornar al ventre?
  • Seria el dormir del morir somniar? I el somni és un viatge. Potser tot plegat és el somni infinit de viatge etern on deixem d'ésser desconeguts...?



Possiblement, qualssevol de les coincidències amb l'objectiu del creador, RobertoOliván, és l'afortunada col·lisió de dues guspires; sigui com vulgui, vaig gaudir moltíssim deixant-me portar la màgia de l'espectacle. Un altre espectacle que t'agradaria algun dia recuperar, encara que fos en gravació.

Excel·lent el treball artístic de dramatúrgia i creació, musical i especialment de la interpretació de ballarines i ballarins. Gràcies per regalar-nos aquest viatge, onsevulla que hagi estat.


Fitxa artística

Direcció artística Roberto Olivan
Intèrprets Spela Vodeb, Sol Vázquez, Felipe Salazar, Roberto Olivan, Matias Marre
Música Laurent Delforge
Dramatúrgia Roberto Magro
Disseny llums Manu Martínez
Disseny vestuari Roberta Petit
Coproducció Mercat de les Flors, Enclave Arts del Moviment

Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"