divendres, de maig 30, 2008

POSTALES




Noor camina desnuda sobre el parquet de la habitación. Los últimos vestigios de primavera entran cálidos por la ventana abierta que deja pasar la brisa marina del atardecer. Acaba de salir de la ducha y todavía consigue retener el frescor y la aromática relajación del baño. Indecisa ante el vestidor durante unos segundos, decide cubrir las tonalidades brunas de su piel únicamente con un fino vestido blanco de algodón. Una reminiscencia de destello fija su atención. Es una vieja caja de secretos que conserva desde su niñez y que ha sido su diario más íntimo. Vacilante la toma entre sus manos y la arrulla en su pecho. Vagabundea unos pocos pasos. Se detiene junto a su escritorio y, sentándose en él, se detiene a mirar por la ventana entre los torneados visillos y respirar los aromas que arriban calmos con la orfebre caja en sus manos. Tras unos instantes con en la silenciosa oscuridad de su interior, sus dedos, de forma casi inconsciente, la abren. Sus aturquesados ojos se fijan, única y exclusivamente, en un paquete envuelto en desgastado papel y anudado con una vieja cuerdecita. Con la queda parsimonia de quien abre una carta sin saber si quiere hacerlo, deshace el paquete. En sus manos aparece una colección de postales. Las ojea esbozando una tímida sonrisa. Se detiene en una de ellas, casi al azar. Es una ajetreada imagen del zoco de Marrakesh. Aquí me tienes, degustando placeres en uno de los lugares más estruendosamente maravillosos. Entre todos estos aromas de la magnificencia me convenzo que no existe perfume más excelso que tu cuerpo. Siempre tuyo; Axel. Cierra y los ojos, y antes de lograr que sus pálpebras logren su objetivo, consigue, no sabe si voluntariamente, visualizar el momento en que recibió aquella postal; dos días antes de realizar su último examen de la carrera. Al notar como la luz vuelve a penetrar en su vida contempla que sus dedos se han detenido sobre otra postal. Es una imagen del Palacio de la Moneda. Allende siempre estará en nuestras ánimas; él será la luz que guiará nuestra libertad. Mi libertad maravillosa que es ser prisionero de ti. Siempre tuyo; Axel. Pensó que la libertad era, contemplando ese intensamente azulado mar, decidir a quién quieres pertenecer. Vislumbró un atardecer sobre los fiordos cercanos al círculo polar. Recordó que de pequeña la impresionaba pensar que podían existir noches y días tan largos. No es el frío, es tu ausencia lo que me duele en esta noche eterna… Siempre tuyo; Axel. Se imaginó un abrazo eterno bajo un sol de medianoche que recitaba nanas. Aquella postal llegó pocos días antes de su vigésimo cuarto aniversario. Uno de los regalos más hermosos que jamás había recibido. Sus manos se detuvieron ante una foto que iba inserida en un sobre de color malva. Era una imagen de los yacimientos de Olduvai en mitad del esplendor africano. Aquí buscan los orígenes de la humanidad; yo he descubierto su mayor logro: tú; la criatura más excelsa que ha soñado nadie. Siempre tuyo, Axel. Por un momento creyó que sus pupilas temblaban; quizá sólo fuese un escalofrío. O como aquellos dulces temblores que notaba cuando vislumbraba una postal en su buzón. Como aquella vez regresando de la boda de una amiga que recibió esa postal con una imagen de las peregrinaciones Hajj a La Meca. No hay mayor espiritualidad que creer en ti; no existe mayor gloria que enamorarse de ti. Siempre tuyo; Axel. Cada vez le costaba más leer aquellas letras escritas con exquisitez. Con una anegada dificultad deslizó las imágenes entre sus dedos hasta hallar la última postal recibida; una imagen lejana y en el rojo amanecer nazarí de la Alhambra. Que otro motivo para llorar que perder lo más querido; espero no verter, ni hacer derramar, una lágrima a nadie. No nos perdamos nunca… Siempre tuyo; Axel. Se sintió desplomada sobre la colección de postales. Las recogió una a una, y, mojándolas probablemente todas, las guardó de nuevo. Se dejó llorar; y en cada una de sus lágrimas se vertía una de sus postales. Dejó transcurrir el tiempo apostada frente a la ventana por la que entraba los halos nocturnos. Los arrullos de las olas transcurrieron; y llegaron unos pasos tranquilos a su espalda y mientras un cálido beso se deposita en su cuello con una caricia, una voz queda preguntó:
- ¿Qué piensa la maravillosa criatura que la semana que viene será mi esposa?
- Imaginaba lo maravilloso que puede ser el futuro, Eloy.
imatge: Composició VII Kandinsky
Museu Tetriakov

dilluns, de maig 26, 2008

MAINS D'AMANTS

El tren és aturat a la seva via esperant l'hora de marxar. Davant d'una de les portes, Auguste, assegut en un dels bancs metàlics, agafa la mà dreta de Jeanne entre les seves i deixa un petó al temps que pregunta "Quan ens tornarem a veure?" Ella, dempeus davant d'ell, somriu mentre la felicitat l'il·lumina el rostre al dir "Aviat." Auguste torna a besar la mà de Jeanne abans de llevar-se per, dibuixant un ampli somrís de felicitat, poder abraçar-se amb ella. Molt a prop de la seva orella xiuxiueja "M'agrada molt saber que vols tornar-me a veure." Jeanne acarona els cabells ondulats d'ell i respon, fent-li un petó a la galta, "Els grans moments es viuen amb els bons amics." Auguste agafa entre les seves mans les galtes del rostre de Jeanne i la mira fixament, com un pintor davant les traces negres d'un Manet, per trencar el silenci dient-li "Ara mateix desitjaria poder veure sortir el sol des d'una platja amb tu..." Jeanne baixa els ulls i sonrient afalagada "Algun dia... Poser..." S'escolta una veu per megafonia anunciant la imminent partida d'un tren. Tots dos es miren, acaben de perdre la lluïsor dels ulls. "És hora que marxis..." Ell respon afirmativament amb el cap. Tots dos caminen agafats de la mà fins la porta oberta del vagó. S'aturen tot just al davant. "Adéu..." "Adéu, carinyo..." "Fins aviat..." Auguste l'agafa de les espatlles. Jeanne s'apropa per besar-li les galtes; ell torna a acaronar el seu rostre i s'atança a fer-li un petó, sa'turen i es miren. Ell deixa el petó a la punta del nas d'ella. "Fins molt aviat, carinyo..." "Segur..."
N.B.S.
16/V (Madrid) -24/V/2008 (BCN)

 
imatges extretes d'aquesta pàgina i aquesta altra:

dilluns, de maig 19, 2008

EL LAGO DE LOS CISNES

La passada nit del dimecres 14 de maig vai' poder gaudir de El Lago de los Cisnes pel Ballet Nacional de Cuba amb direcció i coreografia d'Alicia Alonso.



Aquest ballet (Лебединое Озеро) de Piotr Illich Tchaikovsky fou estrenat l'any 1877 al Bolshoi moscovita amb coreografia de Julius Reisinger; però no fou fins el 15 de gener de 1895 que a Sant Petersburg i gràcies a la nova coreografia de Marius Petipa (actes I i III -els del castell) i Lev Ivanov (actes II i IV -els del llac) que es convertí en la joia que és avui en dia.

És sobre aquesta base que la grandísima (qualsevol epítet es queda petit per definir-la) Alicia Alonso porta molt i molts anys treballant, tant representant-la com coreografiant-la i dirigint-la. (Així hi ha alguna variació respecte a algun quadre que es simplifica i nova visió del final).



La història (la base original, sense els canvis fets per la gran dama del ballet) s'inicia en un primer acte on el príncep Siegfrid i els seus amics celebren el seu aniversari; i on arribarà -als jardins de palau- la reina per dir-li que demà li organitza una festaperquè pugui cercar esposa, fet que disorta el jove motiou pel qual els seus amics se l'enduen de caça.

A l'inici del segon acte arriben al llac i veuran com surten uns cignes que es transformaran en boniques joves. Quan el príncep és a punt de caçar una de les joves-cigne apareix la seva reina Odette. Ella li explica l'encanteri del mag Rothbart pel que es veuen així, i com només mitjançant una promesa d'amor etern es pot trencar. I aquest soreix tan ràpid com és la sageta d'Eros; però abans que el prícep pugui dir res, el mag arriba i ler retorna a la forma de cigne quq abandonen de nit. Siegfrid li demanarà a Odette que demà assiteixi a la festa.

En el tercer acte té lloc la festa. El prícep ofén la seva mare al negar-se, pensant en Odette, d'escollir esposa. És en aquest punt que arriba el desconeut baró Rothbart amb la seva filla Odile. El príncep, sota encanteri, creu que és la seva estimada Odette. I així li declara el seu amor etern. Llavors tot es descobreix al mostrar-li el mag al llunyedar a Odette. El príncep correrà cap el llac.

En l'últim acte, Odette arriba al llac i explica a les seves companyes allò que ha succeït. Arriba el príncep demanant perdó, però l'encateri no es desfà tot i la lluita d'ambdós amb el mag, fins que aquests es llancen, morint, al llac. Aquest sacriofici d'amor mata rothbart i allibera els cignes. Veurem els esperits d'ambós junt per sempre...

Tot i això, hi ha d'altres versions, una és la que ens presenta Aicia Alonso; podeu llegir-la AQUÍ




La veritat és que l'espectacle que vam veure és una joia absoluta. Els dos actes (segon i el quart reconvertit el epíleg) del llac són tan absolutament preciosos que encara hi somio i els recordo... quina bellesa! quins moviments, quin sentiment, quin tot!!! també destacar els balls d'Odile i algunes de les danses del tercer acte.

Recodo amb molta joia la primera vegada que vai' vore ballet (gener any 99 a Sevilla, La Bayadére); però sé que mai podré oblidar l'experiència que vai' viure aquesta nit.

dimarts, de maig 06, 2008

de l'enamorament i de les seves desgràcies...

A vegades hom descobreix que n'és al lloc errat o en el moment inadequat. Si més no, existeixen encontres que després d'il·luminar-nos la vida ens poden enfosquir el cor i dreçar l'ànima devers el precipici.

Avui n'he viscut una d'aquestes situacions.

Hi ha estudis que demostren (o ho tracten) que l'enamorament es produeix en uns moments i no en d'altres degut a una situació disfuncional, o anormal, del nostre estat metabòlic -especialment d'algunes hormones i neurotransmissors-. Crec en la Ciència i m'agrada aquesta teoria, per totes les implicacions que comporta, i que ara no és el lloc ni el moment d'esgranar; però com creient en altres filosofies i religions com seria la Poesia -supose que algú en diria ésser un romàntic empedreït o un bloody love junkie- crec en aquests enamoraments infinits que es produeixen en un segon: l'amor a primera vista. Aquesta espurna fugissera en la que dues ànimes embarcades en llurs cors solquen el temps i l'espai com taquions i descobreixen que l'infinit perfecte és posible i s'inicia en aquest segon...
Però davant la Revolució, de cop, sorgeix alçant-se altiva, la Inquissició... i amb els somnis esbocinats el Drac ha de marxar i dormir, i des del record iniciar una nova llegenda...

Ni tant sols sabré el teu nom; viuràs, físicament, en el meu record mentre sigui capaç de dibuixar-te... després seràs una alenada d'aire pur, un bocí de la mar on la vida naix; un poema per imaginar sempre amb l'horitzó al davant... Tothom em diria que m'he begut l'enteniment; i et puc ben assegurar, que no deixaria ni una sola gota al calze. Qualcú racional i no emocional afirmaria que tot i la bellesa del teu rostre ets massa jove; però perquè no en són conscients que hem parlat més enllà de lo humà i lo diví de la vida i els límits de la humanitat. Podria oblidar l'Univers per jaure amb tu i gaudir de les orques. A la teva mirada rau la llum per la cerca del coneixement i en el teu somrís el gaudi de la passió.


They name thee before me,

a knell to mine ear;

a shudder comes o'er me-

Why wert thou so dear?

They know not I kneew thee,

who knew thee too well:-

long, long shall I rue thee,

too deeply to tell.


Lord Byron; an excerpt from When we two parted




Tant de bo els teus peus haguesin arribat a aquesta riba per fructificar com praderia de posidònia i no per amagar el teu tresor en el llunyedar on habita l'oblit; on no podré arribar a ajuntar paraules per teixir tristos versos; i convertint tots els meus cims en borrascosos. Miro el cel i em trobo assassinat, sabent que avui era el desventurat esforç troià. No hi haurà romanç capaç d'explciar com avui, sí, per fi, hagués decidit trair Wendy i marxar amb tu a través de l'espill a la mar de les meravelles...




Maldita sea la sed

y maldita sea el agua,

maldito sea el veneno

que envenena y no mata.

Manuel Machado (El querer)





photo from Le Petit Soldat de Jean Luc Godard

dissabte, de maig 03, 2008

CABARET

El passat dissabte 27 vai' fer cap al teatre Apolo per poder gaudir de la penúlitma funció a Barcelona de CABARET

La veritat és que fou una decissió molt encertada... vai' gaudir moltíssim. Destacar, òbviament -crec que mai aquesta paraula havia tingut tant de sentit- Marta Ribera com a Sally i per damunt de tothom Victor Masán com Emcee (fins i tot millor que el cartell madrileny com he comprobat al haver-me comprat el cd, que és molt destacle també).

La publicitat deia que mai havies set en un lloc com el Kit Kat Klub, i és cert; i voldries tornar... tot i la tristesa que et provoquen les històries que succeixen davant teu... necessites tornar i reviure-ho... [hauré de recuperar la peli]

aquí us deixo Willkommen en l'actuació dels Tony del 98:



Al respecte de l'origen de l'obra us deixo les dades que podem vore a la seva pàgina:

1934
Christopher Isherwood publica “Mr. Norris Change Trains”, una novela corta acerca de agentes dobles, seguida por otras cuatro, incluyendo “Sally Bowles”, en 1937. Esperando escribir una novela “al estilo de Balzac”.Isherwood describe la gente que conoció en Berlín durante el apogeo nazi. Sus historias fueron publicadas en Estados Unidos como “Historias de Berlín”.

1952
“I am a camara”, la obra teatral de John van Druten basada en “Sally Bowles” de Isherwood, se estrena en Broadway con Julie Harris como Sally. Isherwood conoció a Harris durante los ensayos y escribió, “ella es en esencia la verdadera Sally, mucho más que la de mi libro, y mucho más que la chica en la que me inspiré para escribirlo”.

1955
“I am a camara", la película inglesa, es adaptada para teatro y es protagonizada por Julie Harris. Laurence Harvey es Cliff y Shelley Winters como la chica judía que se encuentra con el anti-semitismo.

1966
Cabaret, el musical dirigido por Harold Prince con música de John Kander, letras de Fred Ebb y libro de Joe Masteroff se estrena el 20 de noviembre, permaneciendo 3 años en cartel. El elenco original estaba compuesto por Joel Grey como el Maestro de Ceremonias, Bert Convy como Cliff y Jill Haworth como Sally Bowles.

1987
Cabaret se repone en los escenarios de Broadway, nuevamente dirigido por Harold Prince. Joel Grey fue aclamado por el público, pero la obra no obtuvo buenas críticas.

1993
Cabaret es puesta en escena nuevamente por el director inglés Sam Mendes en el Donmar Warehouse de Londres protagonizada por Alan Cumming y Jane Horrocks. El musical tuvo excelentes críticas, con localidades agotadas cada noche.

1998
Cabaret es presentada en Broadway por la compañía del Teatro Roundabout en un verdadero night club, después de convertir el Teatro Henry Miller en el “Kit Kat Klub”. Co-dirigido y coreografiado por Rob Marshall, es protagonizado por Alan Cumming, Natasha Richardson y Ron Rifkin.Se estrena el 19 de marzo. A partir de noviembre del mismo año se traslada a Studio 54. Por su elenco han pasado estrellas como Brooke Shields, Deborah Gibbson, Jon Secada, Gina Gershon, Neil Patrick Harris o Lea Thompson.

2003
Cabaret llega a España, dónde se convierte en el musical de mayor permanencia en cartel de las últimas décadas.

2006
Cabaret se estrena en el Folies Bergere de Paris; Comienza una gira por más de 30 ciudades de España.

2007
Cabaret se estrena en Barcelona, el 26 de septiembre, en el Teatro Apolo.

Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"