Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana, 1791 Article tretze Per al manteniment de la força pública i per a les despeses d’administració, les contribucions de la dona i de l’home són les mateixes; ella participa en totes les prestacions personals, en totes les tasques penoses; per tant, ha de participar en la distribució dels llocs, les ocupacions, els càrrecs, les dignitats i altres activitats.
A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Maria Mercè Marçal
En verdad les digo:
no hay nada más poderoso en el mundo
que una mujer.
Por eso nos persiguen.
Gioconda Belli
"Enfortim la ment femenina eixamplant-la i serà el final de l'obediència cega; però com el poder busca l'obediència cega, els tirans i els sensualistes tenen raó quan tracten de mantenir la dona en la foscor, perquè el primer només vol esclaus i l'últim una joguina."
Mary Wollstonecraft
"El principi regulador de les actuals relacions entre els dos sexes –la subordinació legal d'un a l'altre– és intrínsecament erroni i avui constitueix un dels obstacles més importants per al progrés humà; i ha de ser substituït per un principi de perfecta igualtat que no admeti poder ni privilegi per a uns ni incapacitat per a uns altres".
La inspiració mai saps ni quan ni d'on ni com arribarà; així que millor estar sempre preparats, amb la finestra ben oberta, per permetre l'arribada volant de les muses i rebre-les amb els braços ben oberts.
El següent text naix de lectura d'un poema, del fet de quedar captivat per uns versos. Aquests nien en tu, i sense que tu t'adonis vas voltant la font d'Aganipe i al final brollen en fructificació. El text original és el poema Sinceritat amb el coixíde la Raquel M. Martínez, ara exalumna de l'Escola Pia Nostra Senyora. Aquesta poesia m'arribà a mans gràcies als esdeveniments de Lo Cavaller Sant Jordi, i com una floració de la sang aquí us deixo els versos que n'inspiraren.
Si
amb el coixí no pots,
Doncs,
amb qui seràs sincera?
Sinceritat
amb el coixí
Raquel
M. Martínez
Hi
ha veritats
que
només es poden confessar
en
el silenci del coixí.
Només
en aquesta solitària companyia
es
pot perpetrar
el
delit de certs crims;
deixar-nos
dur pel corrent
de
les emocions que no podem permetre'ns,
estibar
d'esperances l'steamer
i
bogar-lo fins la llibertat de la mar.
Tan
sols en l'espill del capçal
ens
atrevim a visualitzar
ablamant-nos
en cutanis focs aliens,
desfer-nos
en el miratge
del
somni de corporificar el pecat.
És
la nit amb l'aferrada del galter
qui
dóna llum a les nostres foscors,
guspirejant
anhels en deliquis d'excitació.
No
hi ha cap oasi
que
calmi la nostra sed
d'amants
desterrats del paradís
que
no sigui el l'esperit de vi del coixí.
Natxo
Barrau i Salguero
BCN
VI-XI/2013
inspirat
en el poema Sinceritat amb el coixí
de Raquel M. Martínez
N'hi ha uns altres versos, però aquests encara cerquen la derrota correcta.
La primera imatge és una fotografia de l'escultura Snowdrift d'Edward Onslow Ford (font de la imatge). La segona és la imatge amb la que al Raquel M. Martínez il·lustrava el seu poema. La imatge del text és una fotografia del llibre especial de Sant Jordi 2013 de l'EPNS
Des
que he tractat d'expressar els meus sentiments mitjançant les
paraules sota l'estructura d'una poesia, crec que cercava aconseguir
quelcom com el poema que segueix a continuació. M'agrada haver
trobat, tot i que sigui en la ploma d'altri, la sensació que
desitjava copsar; i, encara em reafirma en l'anhel que algun dia les
muses em bufin entre les guspires de la nit el text que somnio
escriure.
Us faig a mans el poema Kusternas Kust (La costa de les costes) de Bo Setterlind en versió traduïda al català i l'original sueca.
LA
COSTA DE LES COSTES
Quina
costa, preguntes, és la que més estimo,
quin
país, quin dels vents,
quin
poble, quina llengua, quin cel,
preguntes
tu.
Ja
responc: Tu.
He
vist la costa de Cuba... i de Grècia,
Amèrica,
Àfrica
i
la misteriosa Índia,
però
cap d'elles no és com la teva costa,
costa
de misteriosa pell, de blanc enlluernador,
costa
desconeguda dels meus, solitària,
de
miratges, de vori,
de
mon poema, de ma vida,
de
ma cançó i mon enyor,
de
ma sang i ma espera...
Desitjo
que
vegis, com jo,
la
claror de la costa
dibuixada
contra el cel.
És
cap a tu que jo meno el meu vaixell
en
el brogit caòtic de la nit.
És
cap a tu que jo meno el meu vaixell
amb
timó de pur cristall.
Quina
costa, preguntes, és la que més estimo,
quin
món, quin sol,
quina
muntanya, quin bosc,
quin
espai, quina terra,
quin
nom, quina empara, quin port?
L'ona
vers ta platja
mormola
ara també ma resposta,
mormola
com el vent en la vela:
Ets
tu, ets tu, ets tu...
Bo
Setterlind
trad.:
Lluís Solanes
KUSTERNAS
KUST
Vilken
kust, frågar du, är min älsklingskust, vilket land, vilket
luftstreck, vilket folk, vilket språk, vilken himmel, frågar
du. Jag svarar: Du.
Kubas kust har jag sett - och
Greklands, Amerikas, Afrikas och Indiens, men ingen av dessa
är som din kust, din huds gåtfulla, bländvita kust, mina
drömmars okända, ensamma, hägrande elfenbenskust, min dikts,
mitt livs, min sångs och min längtans, mitt blods och min
väntans...
Jag önskar, du såge mot himlen som jag den
kustens ljus. Det är mot dig jag styr mitt skepp i nattens
kaotiska brus, det är mot dig jag styr mitt skepp med roder av
ren kristall. Vilken kust, frågar du, är min
älsklingskust, vilken värld, vilken sol, vilket berg, vilken
skog, vilken vidd, vilken jord, vilket namn, vilken famn,
vilken hamn?
Dyningen mot din strand viskar mitt svar även
nu, viskar som vinden i seglen: Det är du, det är du, det är
du...
Els records són elements molt perillosos, igual que l'amor pot nàixer d'una metàfora, tota una vida pot canviar pel prisma amb el que es mira el pasat d'una persona.
Revisitar indrets que formen part del nostre passat, i d'aquell que sembla especialment estimat, sigui per la tergiversació que pot crear el pas del temps o per la nostàlgia de certes vivències pot esdevenir com la magdalena proustiana i endegar una cascada on s'amalgamen records, nostàlgies de futur, mistificacions de vivències i mitges mentides camí de veritats.
Avui n'he viscuda una d'aquestes experiències i a més a més de recordar aquelles paraules que havia escrit potser és l'última vegada que et visito n'han nascut de noves. I he decidit fer-vos-les a mans.
GESPA
DE L'AUTÒNOMA
Records
en verd.
Records
en la boirina
de
la memòria que construeix el passat.
Records
en verd
en
la boirina de la memòria
que
construeix plaent el passat.
Records
triats
en
la voràgine de l'abisme.
Records
en verd
en
la borina de la voràgine
de
l'abisme de la memòria
que
construeix plaent el passat.
Records
en
el lleu sospir que tenyeix de verd
la
borina de la memòria
i
desfà la voràgine de l'abisme
construint
plaent el passat.
Natxo
Barrau i Salguero
UAB-BCN
23/VII/2013
PASSES
EN EL TEMPS
Les
mateixes passes,
els
mateixos llocs;
però
no pas els mateixos indrets.
El
somrís còmplice
amb
un mateix
i
amb els fantasmes
del
passat
en
reconèixer
els
costums de l'habitud pretèrita;
la
melangia,
perillosament
mel·líflua,
evoca
la nostàlgia
per
les passes perdudes en el temps.
No
et pots permetre somniar
ni
un instant,
que
esdevindria lacerantment etern,
la
recerca del temps perdut;
no
mirem l'abisme,
emportem-nos
unes volves de la seva boirina
com
un viatger del temps
i
pintem de verd
el
camí de llambordes grogues.
Natxo
Barrau i Salguero
UAB-BCN
23/VII/2013
Les imatges i fonts són els quadres de Carl David Friedrich Monjo a la vora de la mar i Caminant damunt un mar de boira així com les fotografies el wallpaper "morning" (by cherry sweetly) i Abyss shrounded in fog(by niwet) abyss_shrouded_in_fog_by_niwet-d5be2nd
Fa uns dies acomiadàvem el curs dels alumnes de segon de Batxillerat de l'Escola Pia Nostra Senyora i el nostre coordinador de batxillerat en el seu discurs inserí els següents versos de Fabio Morábito; ara que sóc jo qui deixa aquesta centenària casa aprofito per recuperar tan belles i sàvies paraules.
Los columpios
Los columpios no son noticia, son simples como un hueso o como un horizonte, funcionan con un cuerpo y su manutención estriba en una mano de pintura cada tanto, cada generación los pinta de un color distinto (para realzar su infancia) pero los deja como son, no se investigan nuevas formas de columpios, no hay competencias de columpios, no se dan clases de columpio, nadie se roba los columpios, la radio no transmite rechinidos de columpios, cada generación los pinta de un color distinto para acordarse de ellos, ellos que inician a los niños en los paréntesis, en la melancolía, en la inutilidad de los esfuerzos para ser distintos, donde los niños queman sus reservas de imposible, sus últimas metamorfosis, hasta que un día, sin una gota de humedad, se bajan del columpio hacia sí mismos, hacia su nombre propio y verdadero, hacia su muerte todavía lejana.
De vegades les reflexions nien i ens assalten sense que nosaltres les hàgim convocades, com unes muses de la realitat que vinguessin a mostrar-nos allò que no veiem o no volem admetre que existeix.
Si escrivís cançons en anglès això hauria estat "Trying to keep a lie alive", però com no és el cas, són dos breus fragmets poètics, o intents d'ésser poesies. En el fons, segurament només són paraules, pensament que qui sap si tal vegada el vent se les endurà o potser comel fum abans esbosaran quelcom.
Les
biblioteques són espais per voltar, són socs de paraules on
perdre's i vagarejar i tot comerciant amb els nostres aflorats
sentiments tractar de trobar aquella promesa, esperant que no
esdevingui falsa, de viatges i somnis que ens prometen des de
l'estant d'una ploma.
Fou així,
passejant per una biblioteca que vaig topar amb el poemari L'esbós
de la Sílvia Bel. Obres el
llibre a l'atzar i els versos que troben els teus ulls sembla que
poden ésser la promesa d'un gaudi. A més a més, la primera frase
de la contraportada, fragment del pròleg de Mª Àngels Cabré, és
una incitació a la lectura. “La professió de poeta hauria de
considerar-se una professió de risc.” Definitivament, em captiva
la dedicatòria:
Als
amics, amants i familiars
que
em vesteixen les capes.
I
a la poesia, que em despulla!
...i decideixo emprendre el viatge.
Tot sigui dit, dels pròlegs caldria fer tot un estudi fenomenològic
per determinar la seva utilitat i perillositat. En el nostre cas,
Cabré ens ofereix un decàleg respecte la “poesia en llibertat”
més centrat en la poesia en general que no pas en l'obra en qüestió,
i crec que ho agrareixo. En destacaria l'afirmació «L'esbós
fa dues aportacions
singulars: una és la frescor, fruit de l'espontaneïtat treballada,
i l'altra és el rebuig a la poesia que més es ven.»;
així com aquesta reflexió quasi final i lapidària «Sílvia
Bel és una poeta amant de l'espontaneïtat, que recerca en les
paraules un to de facilitat i treballa els poemes amb la voluntat que
semblin vius. És descarada i espontània (...). I tracta temes de
rabiosa humanitat, que no només actualitat (...)».
Ara bé, certes comparatives, poden ésser armes de doble tall, i qui
voreja l'abisme pot caure o comprendre que l'abisme també el mira.
Coincidim, això sí, inevitablement, “ja va dir Rilke que la
poesia no és feta de sentiments, com molts creuen, sinó
d'experiències.
Centrant-nos en l'obra L'esbós
podria dir que sempre és una bona notícia trobar veus noves a la
poesia d'una llengua. Sempre? Bé, cal suposar que sí; tot i de
vegades ensopegues amb poemaris que tal vegada han barrat el pas a
veus molt millors. Bé, sigui com vulgui, no és aquest el cas.
Aquest poemari “feina d'un parell d'anys i planys” és un llibre
ple de jocs amb els sentits, no sempre ocults, de les paraules; unes
paraules que li permeten a la Sílvia Bel composar uns versos frescs
i directes. Potser, de vegades, massa directes.
Sense voler pecar de gongorista,
sempre he cregut que la poesia hauria d'anar més
enllà; no parlo de la
necessitat d'unes estructures tancades i barrades, però si jugar o
utilitzar un vocabulari, sense haver de caure en cultismes pedants,
que dibuixés una pàtina de “cultura”, o un tractament de la
història que semblés que no fos una mera anècdota. Qui sap què és
la poesia i com hauria d'ésser, possiblement tots i cadascun de
nosaltres ho veiem i la sentim d'una manera; o de diverses maneres
segons l'instant vivencial.
Gloso aquest dubte perquè de
vegades els poemes de la Sílvia Bel em semblen massa quotidians, com
si xerràssim enfrontats separats per una tassa de cafè i una de te
seguts en una taula de bar; i, em sembla que la quotidianitat en la
poesia demana, reclama, un polsim de màgia que l'allunyi de la
mundanitat per fer-la quelcom existencial. Potser només divago sense
ordre ni concert.
Tot i això no puc negar que hi
ha versos, més que poemes íntegres, que m'han captivat. Mirant-ho
des d'una altra atalaia, qui sap si el meu problema rau en la meva
(quasi) incapacitat per dibuixar versos escarits o s'un simple
senzillesa de vida viscuda i gaudida... Em captiva una de les seves
asseveracions a les Confessions
i agraïments:
M'agrada que la gent devori la poesia. Tens gana?
O potser tens set? Doncs, vinga, apaga el televisor, obre una cervesa
i esmola't els dits, que passar un centenar de pàgines avui no està
a l'abast de qualsevol tou!
Com he dit, destaco més versos
caçats al vol com papallones en un camp idealitazadament arquetípic
que no pas poemes. Emperò, podria arribar a destacar en major o
menor mesura, i en ordre d'aparició, els següents: Capes (com a
obertura del compendi), Adéu, Furar, Mobbing, Alfa fidelitat, Taps,
La platja dins les sabatilles, Acordió, 11-S, Radar,
Quasimonosíl·labs, Joc de dames, Que no voli l'amor, Polítiques
poètiques, Tensar el poema, L'esbós.
És una poesia simple, de versos
senzills on se'ns mostra la seva realitat vital i ens arriba ens
clars frasejos com les aigües d'un rierol. És un intent per
(re)convertir una vida viscuda en una vida poetitzada, un anhel per
corporificar amb lleus pinzellades instants aparentment banals per
habituals en fotografies de l'existència. Són poemes d'amor, bé,
l'anomenada poesia amorosa és, majoritàriament, poesia del desamor;
és la narració d'una existència, d'unes vivències de la tragèdia
d'estar viu i sentir, en totes les seves fiblades i pulsions, l'amor;
amb un acurat tractament de les paraules i dels seus significats,
reals, imaginaris o intuïtius.
Pràcticament
a cada poema pots trobar algun vers que et fibla tocant alguna nota
dins la teva ànima. És per això que us recomano que enceteu la
lectura de L'esbós de
Sílvia Bel, perquè potser trobareu els vostres versos vivencials,
aquelles paraules que us mostrin la vostra realitat des d'una
treballada senzillesa del llenguatge habitant un petit poema.
Us deixo alguna mostra de la
seva art poètica (el subratllat és meu). Espero que us serveixi per
obrir la gana de degustar-ne més.
