dilluns, d’abril 23, 2007

SANT JORDI

La versió més coneguda respecte de qui era Sant Jordi, com la de tantes hagiografies, és la inclosa a Legenda aurea escrita per Iacopo da Varazze al segle XIII. A les nostres terres existeix una versió de la qual situa l’acció a la vila de Montblanc, i no a la Capadòcia.

Però qui fou realment el màrtir que esdevingué Sant Patró de la Confederació Catalano-Aragonesa? Difícil contestar a aquesta pregunta. Sabem que nasqué a Lydda (Lot), a Palestina, cap a l’any 270. Martiritzat a Nicomèdia (Izmit), l’any 303. Segurs? No. La llegenda el fa néixer a la Capadòcia, i el fa morir a Lydda. El gran problema rau en l’absència d’una acta martyrum vàlida. Les que hi ha o no són coetànies o ja descriuen fets amb una estela llegendària.

Les més antigues ens diuen que Jordi –que en realitat seria un agnom, és fill d’un noble persa, Geronci, i d’una dama palestina, Policrònia. Educat com a cristià, el jove forma part de la milícia romana i viu “en pecat” amb una vídua. Quan l’emperador Dioclecià proclama l’edicte que obliga a rendir culte al déu Apol·lo, Jordi renega de soldat, distribueix les seves riqueses entre els pobres i s’enfronta a l’emperador; motiu pel qual és empresonat i martiritzat.

El martiri arribà a durar set anys, durant els quals morí i resucità tres cops. La història com ens la narrà el bisbe genovè, Iacopo da Varazze, és molt maca. Cerqueu-la. Però era tant fosca la seva història que l’any 496, el papa Gelasi promulgà un decret esegons el qual l’acta martyrum de sant Jordi passava a ésser considerada apòcrifa i en desautoritza tots els autors. Jordi serà un d’aquells sants venerats pels homes, els actes del qual només coneixerà Déu, pontificà.

Tot i que la política de tolerància religiosa de Constantí, successor de Dioclecià,fou decisiva per difondre’n el culte; la veritat és que sant Jordi és arrelat en el més fons de història humana.

L’origen de l’agnom és evident; prové del grec γεωργός, “georgós”; que significa agricultor. Literalment, “treballador de la terra” i, especifícament, “jardiner” o “vinyater”. Per la seva etimologia, Gea + érgon; es converteix en l’agricultor per antonomàsia. I l’agricultor per excel·lència fou el primer home: Adam. Nom que en llengües emítiques significa “roig” –el color de la terra-. I cal tenir present que el terme hebreu Gir –emparentat amb el grec georgós-, designa el fang roig de la terra d’on el Creador formà el primer home.

Reflexionem que ja des de l’antic Egipte, els déus eren de color vermell i les deesses de color groc. Que el vermell seria el color del vi, la sang, que la civilització extreu de la terra; però que prèviament, és el vermell del foc. Però, a més, aquest Adam roig, conté en el seu nom “jordi” un significat recollit en el seu origen grec: “el doble”. De vegades és el company, de vegades la dama. Com escriuen F.Bofill i J. Saw:

El primer desdoblament té lloc en el moment en què el Creador sumeix l’home en un somni profund –del qual enlloc no es diu que s’hagi desvetllat- i n’extreu la dona, el seu complement. El segon doble és el bessó, el company d’armes. La cara oculta de l’heroi.

Però més enllà de tot això, en la primera narració divina, el dragó Kur rapta la deessa Ereshkigal i el déu Enki lluita contra el monstre per alliberar-la. Després arriba l’epopeia del déu Nimurta, fill d’Enlil. I ulteriorment, la història de Gilgamesh.

I des del seu Uruk arribarem a l’Egipte on Ra combat a Apep. I on Horus, fill d’Isis i Osiris, fou l’ultim déu que hi va regnar. En vèncer Set-Tifó, el cocodril-drac, assassí i germà d’Osiris, va obtenir el tron dels faraons. I amb aquesst Horus, ressuscitat per la seva mare després d’ésser derrotat pels titans, era amb qui els grecs identificaven Apol·lo.

Fins i tot a la Bíblia trobem relacions. Al Gènesi es diu que “El serpent era el més astut de tots els animals del camp que Jahvè Elohim havia fet.” Al llibre de Job, el Creador recorda a Job la dificultat de dominar el drac. I no oblidem que el drac del principi tornarà al final, segons l’Apocalipsi de Sant Joan.

Dins la tradició de la nissaga dels matadors de dracs també trobaríem Mitra, Perseu, HèrculesmCadmos, Jàson.

Podem marxar més lluny, o més a prop de les terres jordianes. El Khdr o Khidr, és el “cavaller verd” que apareix a l’Alcorà; i que el musulmans consideren un profeta, si bé fora de la línia oficial, el qual s’identifica amb el cristià Sant Jordi. De fet els croats al recuperar Lydda el 1098 de mans turques comprovaren astorats com els que ells anomenaven infidels havien conservat el culte que la població rendia a sant Jordi, mantenint-lo com Khidr.

I aquest cavaller és protagonista d’un conte en què un noble guerrer salva una princesa. En els relats de sant Jordi primigenis no hi havia una possible Margalida de Silene. Possiblement la màgia de les narracions orientals captivà els guerrers cristians ales croades; i sorgí un mite que feia temps que rondava tota la conca mediterrània.

I foren les croades les que transmigraren sant Jordi de les terres bizantines fins l’Europa occidental. Fins i tot arribant a la batalla d’Alcoraç.

Per no fer-ho més extens; parlem un moment de tradicions:

El 23 d’abril era festa popular a València el 1343, a Mallorca el 1407; i a Catalunya la proposta de convertir la diada en festa de precepte és formulada el 1436 a les Corts per la Generalitat, però no es va fer efectiva fins a l’any 1456.

Al segle XV ja es celebrava el dia de Sant Jordi una fira de roses –coneguda també com fira dels enamorats- al pati de la Generalitat i voltants. Se sap que almenys a partir del segle XVII ja es regalaven roses a les dames que assistien als actes organitzats per la Generalitat. La popularització definitiva data de 1914 en que es restablí la fira al palu de la Generalitat –sota la Mancomunitat- i es proimogué activament aquest gest.

La primera vegada que es celebrà el dia del llibre fou el 7 d’octubre del 1926. Coincidia amb l’aniversari del naixement de Cervantes. La idea havia sorgit de l’editor i escriptor valencià resident a Barcelona Vicent Clavel, tenint abast nacional al principi. El seu escàs èxit va propiciar que el 1930 fos traslladada al 23 d’abril, data de la mort de Cervantes i Shakespeare (1616).

dimecres, d’abril 18, 2007

IMAGINANT SOMNIS PER LA BRUIXETA VIII

Hi havia una vegada una Bruixeta formosa que vagarejava a la nit cercant la seva lluna. Creia, amb la voluntat que ens aferrem als miracles en la infantesa, que hi havia una nit promesa a cadascun dels habitants d’Edda. Era un desig més que un record; feia masses carícies trencades que ho sabia i no ho havia cregut. Ara, les imatges que sorgien de les seves llàgrimes davant l’espill la sumien en la seva pròpia veritat. Fou una Ventafocs en trànsit qui li confessà.Al cel de la nit, hi ha una lluna a la que pertanyem, per sempre; més enllà de l’amor terrestre. Recorda que duia un cor bategant a les mans quan la cercada retornada li ensenyava. Les petites fades del rierol que saltironeja vora la seva caseta de xocolata no recordaven a qui pertanyia aquell cor bategant, ni on acabà.
Els ulls de la Bruixeta eren profunds com la mar en una nit de tempesta; els seus llavis eren la tempesta que duien la calma...
Mancaven dues nits pel pleniluni; i els xiuxiueigs de fogueres a la seva sang que aquella seria la seva lluna... si la trobava... ¿Quina natura seria el seu temple? ¿Quines onades forjarien la seva ànima per fer-la encara millor com a deessa per la seva Lluna? La nit la mirava, ella cercava; i al fons del seu pit notava un garbuix de pors. Somriu. Li agrada somriure. La nit s’ha il·luminat com si hagués sortit despullada i hagués decidit vestir-se amb aurores boreals. Sembla que avui no hi hagi ningú; ho pensa, i nota més humida la gespa sota els seus peus. ¿On són els venedors de sucs? Hi ha masses dubtes saltironejant al seu interior.
La pell de la Bruixeta era un tapís de seda per fer l’ideograma perfecte; les seves mans focs de cotó que et podien fer el text somiat...
Ha arribat la nit. La Bruixeta és convençuda que avui naix la seva Lluna. És deturada, asseguda, als graons de la seva porxada. Menja una magrana, besada a besada; amb el mormol del rierol sent la cançó, com un tren passejant, entre el matollar que envolta el terreny. No hi ha llums al voltant, només els seus ulls esperant amb el delit el delit. Les llàgrimes refulgeixen; com si l’esperança banyés amb els seus cabells de nard els peus de la seva ànima. L’halo de la lluna l’envolta, des del centre del cel. La Bruixeta cau a terra; vol cridar, però ha perdut la veu. El seu cos tremola; el fred, com una abraçada de gel, la conquereix. Se sap camí de l’Infern; se sap morta, condemnada per no haver trobat la seva lluna. S’abandona...
L’ànima de la Bruixeta era el paradís perdut; el seu amor, la porta d’entrada al jardí de l’eterna felicitat...
Un escalfor, com la de qui desperta entre els braços desitjats, s’atansa devers la Bruixeta. Ella obrí els ulls, i es veié despullada envoltada de blanca llum, sentint, en el seu interior, que la nit i l’univers, quedava molt lluny.
La passió ens cega... Creure que m’havies de trobar...!!! Petita Bruixeta; és la Lluna qui ens troba... si som mereixedores. La Bruixeta no sabia d’on arribava aquella veu tan càlida com els seus somnis més plaents. Es sentia viva. Viva. Aquella sensació era la vida. Com si hagués tornat a l’úter matern... Sí, Petita Bruixeta; la Lluna és sempre la mare... Vinc a fer-te el petó de bona nit Creié que havia de sentir por; però no podia. No amb Ella. i a fer que entri la llum i besi la teva pell a la vora del matí... La Bruixeta es sentia de colors, de músiques i carícies eternes. La llum continuava envoltant-la, però semblà fer-se una mà que s’introduïa en el seu cos. Dins seu refulgí un univers naixent. Aquest és el teu cor...
La Bruixeta obrí els ulls. S’havia adormit i havia tingut el somni més dolç de la seva vida. la nit era bonica, límpida com la primera llum al nàixer. Es sentí feliç al veure la lluna refulgint al centre del món. Semblava que li somrigués. Es balancejava una brisa immòbil que semblava transportar una cançó de bressol que li digués Ara ja ets tu...

dijous, d’abril 12, 2007

nos i la resta...

Tot allò que existeix a l’univers és fruit de l’atzar i de la necessitat.


Demòcrit

Quan penso en la brevetat de la meua vida perduda entre l’etern abans i després, el petit espai que ocupo, i que fins i tot veig, immers en la infinita immensitat d’espais que ignoro, i que a la seva vegada m’ignoren, tinc por, i em sorprèn el fet d’estar aquí i no allà; perquè no hi ha cap raó perquè estigui aquí i no allà, ara i no llavors... Tinc por del silenci etern d’aquests espais infinits.

Pascal



dilluns, d’abril 09, 2007

CÉRVOLES




Cérvoles (Costers del Segre) Celler de Cantonella www.cervoles.com


Elaborat amb les varietats ull de llebre (41%), cabernet sauvignon (30%), garnatxa (18%) i merlot (11%).

Collit manualment en caixes de 25 kg per tal de seleccionar i preservar la integritat del raïm. Desrapat directe a l'entrada del dipòsit sense bombejament del raïm. Fermentació a 30† amb remuntats periòdics i trencament manual del barret per tal d'aconseguir una extracció més acurada.

Criança en bóta nova de roure francès (80%) i americà durant 12 mesos.



comentari per www.vinissimus.com



Nota de cata

Vista

Color rubí de brillante e intensa capa.

Nariz

En nariz muestra complejidad y potencia aromática mediterránea, madura y especiada: pimienta blanca, albahaca. Fondo afrutado: confitura de ciruela, pasa de corinto. Frutos secos y torrefactos.

Boca

En boca encontramos equilibrio y armonía con un roble perfectamente integrado, aportando sensaciones de anisados, corteza de eucaliptos, y caja de puros, junto con mermeladas de arándanos, cereza, cacao y ahumados. Gran estructura tánica combinada con suficiente acidez, confiriendo madurez y frescor al mismo tiempo. Final de boca profundo y persistente.

Otras Características

Envejecimiento: 15 meses en barricas de roble francés Allier y Tronçais, con pequeños porcentajes de roble americano.

Graduación: 14,0º

Temperatura de servicio óptima: entre 15º y 16º C

Para consumir ahora o conservar hasta 2014.


Valoración (Cérvoles 2003)
Este potente, complejo y estructurado vino, ensamblaje de uvas autóctonas e internacionales, nos muestra la cara más actual de las bodegas de Montsant. Y así lo reconoce la crítica internacional. 94 puntos Parker no los consigue cualquiera!


preu aprox: 18€


dimecres, d’abril 04, 2007

POEMA DE LA SAETA VIII -F.G.LORCA-


MADRUGADA

Pero como el amor
los saeteros
están ciegos.

Sobre la noche verde,
las saetas
dejan rastros de lirio
caliente.

La quilla de la luna
rompe nubes moradas
y las aljabas
se llenan de rocío.

¡Ay, pero como el amor
los saeteros
están ciegos.

POEMA DE LA SAETA VII -F.G.LORCA-




BALCÓN

La Lola
canta saetas.
Los toreritos
la rodean,
y el barberillo,
desde su puerta,
sigue los ritmos
con la cabeza.
Entre la albahaca
y la hierbabuena,
la Lola canta
saetas.
La Lola aquella,
que se miraba
tanto en la alberca.

POEMA DE LA SAETA VI -F.G.LORCA-



SAETA

Cristo moreno
pasa
de lirio de Judea
a clavel de España.

¡Miradlo por dónde viene!

De España.
Cielo limpio y oscuro,
tierra tostada,
y cauces donde corre
muy lenta el agua.
Cristo moreno,
con las guedejas quemadas,
los pómulos salientes
y las pupilas blancas.

¡Miradlo por dónde va!

POEMA DE LA SAETA V -F.G.LORCA-



PASO

Virgen con miriñaque,
virgen de la Soledad,
abierta como un inmenso
tulipán.
En tu barco de luces
vas
por la alta marea
de la ciudad,
entre saetas turbias
y estrellas de cristal.
Virgen con miriñaque,
tú vas
por el río de la calle,
¡hasta el mar!

POEMA DE LA SAETA IV -F.G.LORCA-


PROCESIÓN

Por la calleja vienen
extraños unicornios.
¿De qué campo,
de qué bosque mitológico?
Más cerca,
ya parecen astrónomos.
Fantásticos Merlines
y el Ecce Homo,
Durandarte encantado,
Orlando furioso.

POEMA DE LA SAETA III -F.G.LORCA-





SEVILLA

Sevilla es una torre
llena de arqueros finos.

Sevilla para herir
Córdoba para morir.

Una ciudad que acecha
largos ritmos,
y los enrosca
como laberintos.
Como tallos de parra
encendidos.

¡Sevilla para herir!

Bajo el arco del cielo,
sobre su llano limpio,
dispara la constante
saeta de su río.

¡Córdoba para morir!

Y loca de horizonte,
mezcla en su vino,
lo amargo de Don Juan
y lo perfecto de Dionisio.

Sevilla para herir.
¡Siempre Sevilla para herir!


POEMA DE LA SAETA II -F.G.LORCA-



NOCHE

Cirio, candil,
farol y luciérnaga.

La constelación
de la saeta.

Ventanitas de oro
tiemblan,
y en la aurora se mecen
cruces superpuestas.

Cirio, candil,
farol y luciérnaga.

POEMA DE LA SAETA I -F.G.LORCA-


ARQUEROS

Los arqueros oscuros
a Sevilla se acercan.

Guadalquivir abierto.

Anchos sombreros grises,
largas capas lentas.

¡Ay, Guadalquivir!

Vienen de los remotos
países de la pena.

Guadalquivir abierto.

Y van a un laberinto.
Amor, cristal y piedra.

¡Ay, Guadalquivir!

Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"