dilluns, d’abril 23, 2007

SANT JORDI

La versió més coneguda respecte de qui era Sant Jordi, com la de tantes hagiografies, és la inclosa a Legenda aurea escrita per Iacopo da Varazze al segle XIII. A les nostres terres existeix una versió de la qual situa l’acció a la vila de Montblanc, i no a la Capadòcia.

Però qui fou realment el màrtir que esdevingué Sant Patró de la Confederació Catalano-Aragonesa? Difícil contestar a aquesta pregunta. Sabem que nasqué a Lydda (Lot), a Palestina, cap a l’any 270. Martiritzat a Nicomèdia (Izmit), l’any 303. Segurs? No. La llegenda el fa néixer a la Capadòcia, i el fa morir a Lydda. El gran problema rau en l’absència d’una acta martyrum vàlida. Les que hi ha o no són coetànies o ja descriuen fets amb una estela llegendària.

Les més antigues ens diuen que Jordi –que en realitat seria un agnom, és fill d’un noble persa, Geronci, i d’una dama palestina, Policrònia. Educat com a cristià, el jove forma part de la milícia romana i viu “en pecat” amb una vídua. Quan l’emperador Dioclecià proclama l’edicte que obliga a rendir culte al déu Apol·lo, Jordi renega de soldat, distribueix les seves riqueses entre els pobres i s’enfronta a l’emperador; motiu pel qual és empresonat i martiritzat.

El martiri arribà a durar set anys, durant els quals morí i resucità tres cops. La història com ens la narrà el bisbe genovè, Iacopo da Varazze, és molt maca. Cerqueu-la. Però era tant fosca la seva història que l’any 496, el papa Gelasi promulgà un decret esegons el qual l’acta martyrum de sant Jordi passava a ésser considerada apòcrifa i en desautoritza tots els autors. Jordi serà un d’aquells sants venerats pels homes, els actes del qual només coneixerà Déu, pontificà.

Tot i que la política de tolerància religiosa de Constantí, successor de Dioclecià,fou decisiva per difondre’n el culte; la veritat és que sant Jordi és arrelat en el més fons de història humana.

L’origen de l’agnom és evident; prové del grec γεωργός, “georgós”; que significa agricultor. Literalment, “treballador de la terra” i, especifícament, “jardiner” o “vinyater”. Per la seva etimologia, Gea + érgon; es converteix en l’agricultor per antonomàsia. I l’agricultor per excel·lència fou el primer home: Adam. Nom que en llengües emítiques significa “roig” –el color de la terra-. I cal tenir present que el terme hebreu Gir –emparentat amb el grec georgós-, designa el fang roig de la terra d’on el Creador formà el primer home.

Reflexionem que ja des de l’antic Egipte, els déus eren de color vermell i les deesses de color groc. Que el vermell seria el color del vi, la sang, que la civilització extreu de la terra; però que prèviament, és el vermell del foc. Però, a més, aquest Adam roig, conté en el seu nom “jordi” un significat recollit en el seu origen grec: “el doble”. De vegades és el company, de vegades la dama. Com escriuen F.Bofill i J. Saw:

El primer desdoblament té lloc en el moment en què el Creador sumeix l’home en un somni profund –del qual enlloc no es diu que s’hagi desvetllat- i n’extreu la dona, el seu complement. El segon doble és el bessó, el company d’armes. La cara oculta de l’heroi.

Però més enllà de tot això, en la primera narració divina, el dragó Kur rapta la deessa Ereshkigal i el déu Enki lluita contra el monstre per alliberar-la. Després arriba l’epopeia del déu Nimurta, fill d’Enlil. I ulteriorment, la història de Gilgamesh.

I des del seu Uruk arribarem a l’Egipte on Ra combat a Apep. I on Horus, fill d’Isis i Osiris, fou l’ultim déu que hi va regnar. En vèncer Set-Tifó, el cocodril-drac, assassí i germà d’Osiris, va obtenir el tron dels faraons. I amb aquesst Horus, ressuscitat per la seva mare després d’ésser derrotat pels titans, era amb qui els grecs identificaven Apol·lo.

Fins i tot a la Bíblia trobem relacions. Al Gènesi es diu que “El serpent era el més astut de tots els animals del camp que Jahvè Elohim havia fet.” Al llibre de Job, el Creador recorda a Job la dificultat de dominar el drac. I no oblidem que el drac del principi tornarà al final, segons l’Apocalipsi de Sant Joan.

Dins la tradició de la nissaga dels matadors de dracs també trobaríem Mitra, Perseu, HèrculesmCadmos, Jàson.

Podem marxar més lluny, o més a prop de les terres jordianes. El Khdr o Khidr, és el “cavaller verd” que apareix a l’Alcorà; i que el musulmans consideren un profeta, si bé fora de la línia oficial, el qual s’identifica amb el cristià Sant Jordi. De fet els croats al recuperar Lydda el 1098 de mans turques comprovaren astorats com els que ells anomenaven infidels havien conservat el culte que la població rendia a sant Jordi, mantenint-lo com Khidr.

I aquest cavaller és protagonista d’un conte en què un noble guerrer salva una princesa. En els relats de sant Jordi primigenis no hi havia una possible Margalida de Silene. Possiblement la màgia de les narracions orientals captivà els guerrers cristians ales croades; i sorgí un mite que feia temps que rondava tota la conca mediterrània.

I foren les croades les que transmigraren sant Jordi de les terres bizantines fins l’Europa occidental. Fins i tot arribant a la batalla d’Alcoraç.

Per no fer-ho més extens; parlem un moment de tradicions:

El 23 d’abril era festa popular a València el 1343, a Mallorca el 1407; i a Catalunya la proposta de convertir la diada en festa de precepte és formulada el 1436 a les Corts per la Generalitat, però no es va fer efectiva fins a l’any 1456.

Al segle XV ja es celebrava el dia de Sant Jordi una fira de roses –coneguda també com fira dels enamorats- al pati de la Generalitat i voltants. Se sap que almenys a partir del segle XVII ja es regalaven roses a les dames que assistien als actes organitzats per la Generalitat. La popularització definitiva data de 1914 en que es restablí la fira al palu de la Generalitat –sota la Mancomunitat- i es proimogué activament aquest gest.

La primera vegada que es celebrà el dia del llibre fou el 7 d’octubre del 1926. Coincidia amb l’aniversari del naixement de Cervantes. La idea havia sorgit de l’editor i escriptor valencià resident a Barcelona Vicent Clavel, tenint abast nacional al principi. El seu escàs èxit va propiciar que el 1930 fos traslladada al 23 d’abril, data de la mort de Cervantes i Shakespeare (1616).

1 comentari:

  1. Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina

Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"