IMAGINANT SOMNIS PER LA BRUIXETA VIII

Hi havia una vegada una Bruixeta formosa que vagarejava a la nit cercant la seva lluna. Creia, amb la voluntat que ens aferrem als miracles en la infantesa, que hi havia una nit promesa a cadascun dels habitants d’Edda. Era un desig més que un record; feia masses carícies trencades que ho sabia i no ho havia cregut. Ara, les imatges que sorgien de les seves llàgrimes davant l’espill la sumien en la seva pròpia veritat. Fou una Ventafocs en trànsit qui li confessà.Al cel de la nit, hi ha una lluna a la que pertanyem, per sempre; més enllà de l’amor terrestre. Recorda que duia un cor bategant a les mans quan la cercada retornada li ensenyava. Les petites fades del rierol que saltironeja vora la seva caseta de xocolata no recordaven a qui pertanyia aquell cor bategant, ni on acabà.
Els ulls de la Bruixeta eren profunds com la mar en una nit de tempesta; els seus llavis eren la tempesta que duien la calma...
Mancaven dues nits pel pleniluni; i els xiuxiueigs de fogueres a la seva sang que aquella seria la seva lluna... si la trobava... ¿Quina natura seria el seu temple? ¿Quines onades forjarien la seva ànima per fer-la encara millor com a deessa per la seva Lluna? La nit la mirava, ella cercava; i al fons del seu pit notava un garbuix de pors. Somriu. Li agrada somriure. La nit s’ha il·luminat com si hagués sortit despullada i hagués decidit vestir-se amb aurores boreals. Sembla que avui no hi hagi ningú; ho pensa, i nota més humida la gespa sota els seus peus. ¿On són els venedors de sucs? Hi ha masses dubtes saltironejant al seu interior.
La pell de la Bruixeta era un tapís de seda per fer l’ideograma perfecte; les seves mans focs de cotó que et podien fer el text somiat...
Ha arribat la nit. La Bruixeta és convençuda que avui naix la seva Lluna. És deturada, asseguda, als graons de la seva porxada. Menja una magrana, besada a besada; amb el mormol del rierol sent la cançó, com un tren passejant, entre el matollar que envolta el terreny. No hi ha llums al voltant, només els seus ulls esperant amb el delit el delit. Les llàgrimes refulgeixen; com si l’esperança banyés amb els seus cabells de nard els peus de la seva ànima. L’halo de la lluna l’envolta, des del centre del cel. La Bruixeta cau a terra; vol cridar, però ha perdut la veu. El seu cos tremola; el fred, com una abraçada de gel, la conquereix. Se sap camí de l’Infern; se sap morta, condemnada per no haver trobat la seva lluna. S’abandona...
L’ànima de la Bruixeta era el paradís perdut; el seu amor, la porta d’entrada al jardí de l’eterna felicitat...
Un escalfor, com la de qui desperta entre els braços desitjats, s’atansa devers la Bruixeta. Ella obrí els ulls, i es veié despullada envoltada de blanca llum, sentint, en el seu interior, que la nit i l’univers, quedava molt lluny. La passió ens cega... Creure que m’havies de trobar...!!! Petita Bruixeta; és la Lluna qui ens troba... si som mereixedores. La Bruixeta no sabia d’on arribava aquella veu tan càlida com els seus somnis més plaents. Es sentia viva. Viva. Aquella sensació era la vida. Com si hagués tornat a l’úter matern... Sí, Petita Bruixeta; la Lluna és sempre la mare... Vinc a fer-te el petó de bona nit Creié que havia de sentir por; però no podia. No amb Ella. i a fer que entri la llum i besi la teva pell a la vora del matí... La Bruixeta es sentia de colors, de músiques i carícies eternes. La llum continuava envoltant-la, però semblà fer-se una mà que s’introduïa en el seu cos. Dins seu refulgí un univers naixent. Aquest és el teu cor...
La Bruixeta obrí els ulls. S’havia adormit i havia tingut el somni més dolç de la seva vida. la nit era bonica, límpida com la primera llum al nàixer. Es sentí feliç al veure la lluna refulgint al centre del món. Semblava que li somrigués. Es balancejava una brisa immòbil que semblava transportar una cançó de bressol que li digués Ara ja ets tu...