dilluns, de desembre 31, 2007

El Carrer de les Camèlies



(...) em va dir: ¿què has fet a la vida? Vaig estar a punt de dir-li que l'havia passada buscant coses perdudes i enterrant enamoraments, però no vaig dir res com si no l'hagués entit ...)

Els tres últims capítols de El carrer de les Camèlies són terriblement preciosos. Tota la història de la Cecília C. es veuen condensats en aquestes poques pàgines.

És la història marcada del que sembla una incapacitat sentimental -i moral-, la recerca, potser, en els hoes del que fou el seu pare desconegut. La seva inconstància, la impossibilitat de durar enlloc ni amb ningú.

Gràcies a la meravellosa -com sempre- prosa "senzilla" però plena de matissos de l'autiora, gairebé comprenem, i per tant, compadim, la nostra protagonista. Una nena abandonada al nàixer al carrer de les Camèlies, i viurem el seu perible vital. Una odissea d'un contrasentit natural: una persona quasi abúlica, gairebé asexual que desferma la pulsió dels homes; i com la seva immaduresa la fa caure i recaure. Pátirem amb ella, i sentirem pietat, per un personatge que se'ns fa tan vívid que en més d'un moment la seva soledat -acompanyada- nes farà sentir calfreds a nosaltres.

Com escrigué la pròpia Rodoreda, la Cecília naix "lleugerament patètica, lleuerament desolada", a les antípodes de la Colometa -la seva precedent literària-.

Un gran llibre per llegir a les nits, sols al llit; i per abraçar-nos fort sota els llençols al acabar... una lectura obligada.

diumenge, de desembre 30, 2007

La Sonrisa Etrusca



Una altra gran obra del mestre José Luís Sampedro. [Per sempre més el meu cor el tindrà robat La Vieja Sirena; oi Sarita i Gorka].

La sonrisa etrusca ens narra la història dels últims dies d'un calabrés que es veu "obligat" a marxar cap al nord -Milano- perquè la medicina s'ocupi d'ell. El contrast entre el Sud i el Nord -tant present encara dins de la República Italiana- així com el passat -de resistent a la Segona Guerra Mundial- i la vida moderna, centren part del història personal, de la trama pròpia del nostre vell que veurà tot el que la vida encara li havia d'ensenyar de la mà del seu net i de una amiga del sud que coneixerà a Milà.

La història de Salvatore Roncone és tendresa; i les seves pàgines passen ràpidament entre les nostres mans mentre ens mostren matissos i infinitat de detalls de la vida; tant de la moderna com de les tradicions que estem permetent (molt erròniament!) perdre del nostre propi passat (gens llunyà).

Si l'agafeu, sigueu conscients que l'obra tot i la grandíssima llum que aporta és sempre sota la pitjor ombra; però això fa que brilli encara més... i que la possibilitat que una llàgrima aflori sigui molt elevada.

Una obra recomanable per a tota persona capaç de sentir tendresa; de saber l'alegria que aporta una néta, per a qui sap que la paraula dels "nostres majors" no s'hauria de perdre, i qui creu que l'amor té moltes cares... per a qui sap que fins i tot en la més negra nit del moment més cru de l'hivern hi ha una llum d'esperança.

dissabte, de desembre 29, 2007

ROSETTA



Bienvenidos
a los suburbios de la vida
del mundo occidental

Acampada entre las zarzas,
bañada por el fango
de los ajenos ojos cerrados.

La noche es sólo la suciedad
de la contaminación moral;
la ausencia paterna
desde una placenta alcohólica
con desembocadura en la immolación.

Tus ojos
de profundidad oceánica
supuran tristeza
en el anhelo de no ser rechazada
mientras tu rostro méneo
irradia sangre:
la abofeteada perpuesta del odio.

Desearía poder salvarte,
lanzarte en un abrazo
hacia un horizonte
de posibilidades.

dijous, de desembre 27, 2007

The Treasure Island

Un dels llibres que he llegit aquest mes de desembre ha sigut The Treasure Island de Robert Louis Stevenson. Us encoratjo a que si no l'heu llegit ho feu, o el recupereu en cas d'haver-ho gaudit de petits.



És una obra immortal, un llibre perfecte per llegir-ho a diferents edats i descobrir-ne coses noves. La seva grandesa resideix en els detalls que fan que sigui molt més que una novel·la d'aventures marítimes. És un viatge iniciàtic, i en ell no viatja sol en Jim Hawkins -i tota la "tripu" de La Hispaniola-; noltros també hi formem part. De la mateixa forma que el Jim torna a Bristol no té res a vore amb el que residia a la Benbow, cadascun dels lectors hem pogut realitzar aquest viatge i sentir l'embit de la mar, l'atracció de l'aventura perseguint el tresor de FLint, aprenent de l'impressionant John Silver, descobrint que tot viatger retorna més savi (J. Benet diria que potser més trist, també). En aquesta "petita joia" descobrim el valor de la llibertat, i tot el que cal lluitar-la, el significat de la paraula lleialtat i amistat, així com que tota persona no és un personatge pla i linial, sinó amb rerefons i matissos.

Al acabar la novel·la sents el brogit de la mar a les teves oïdes, i recordes la sensació de navegar sota la Jolly Roger (i el símbol britànic (victorià!) de la Union Jack]; la dificultat d'obtenir la llibertat somiada; tot allò que hem hagut de vèncer per obtenir l'arribar fins els somnis...

Llarga vida eterna als grans creadors de somnis com Tusitala, nom amb que el coneixien a les mars del Sud on visquè Stevenson gran part de la seva vida i on morí als 43 anys.

dissabte, de desembre 22, 2007

a thousand kisses deep

aquesta bonica i lorquiana frase és d'un dels més grans poetes i músics que ha donat la humanitat:

LEONARD COHEN

amb ell, i amb aquesta cançó, començó una selecció de maques creacions que anirem deixant en aquest petit racó de l'Univers.

Leonard Cohen té l'expressivitat en les eves lletres que només els grans genis són capaços de produir: poden crear metàfores inimaginables -el gran somni de Borges: possar juntes dues apraules que mai abans ho haguessin set-, i fer-ho amb la imaginació desbordada de qui ha sabut percebre el món amb tots els sentits.

Podria haver escollit d'ell les mítiques Suzanne -meravellosa versió catalana des de fa molts anys de Toti Soler-, First We Take Manhattan -la seva primera cançó que m'enamorà-, Dance Me till The End Of Love, Take this Waltz -musciant a Lorca- o tantes i tantes... però m'he decantat per una de les últimes.

Deixeu-vos seduir... i gaudiu.



A Thousand Kisses Deep
from Ten New Songs

LYRICS


The ponies run, the girls are young,
The odds are there to beat.
You win a while, and then it's done -
Your little winning streak.
And summoned now to deal
With your invincible defeat,
You live your life as if it's real,
A Thousand Kisses Deep.

I'm turning tricks, I'm getting fixed,
I'm back on Boogie Street.
You lose your grip, and then you slip
Into the Masterpiece.
And maybe I had miles to drive,
And promises to keep:
You ditch it all to stay alive,
A Thousand Kisses Deep.

And sometimes when the night is slow,
The wretched and the meek,
We gather up our hearts and go,
A Thousand Kisses Deep.

Confined to sex, we pressed against
The limits of the sea:
I saw there were no oceans left
For scavengers like me.
I made it to the forward deck.
I blessed our remnant fleet -
And then consented to be wrecked,
A Thousand Kisses Deep.

I'm turning tricks, I'm getting fixed,
I'm back on Boogie Street.
I guess they won't exchange the gifts
That you were meant to keep.
And quiet is the thought of you,
The file on you complete,
Except what we forgot to do,
A Thousand Kisses Deep.

And sometimes when the night is slow,
The wretched and the meek,
We gather up our hearts and go,
A Thousand Kisses Deep.

The ponies run, the girls are young,
The odds are there to beat . . .

dilluns, de desembre 17, 2007

La Plaça del Diamant (adaptació teatral)



Dissabte passat vai' tenir l'oportunitat de assistir a la representació al TNC de La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda segons adaptació de'n Benet i Jornet.

Us confesso que al principi tenia les meues recances: em semblava complicat adaptar una obra com aquesta.
La veritat sigui dita, crec que superen el repte amb nota. Tant és així que la primera part (una hora i mitja) es fa més curta del que sembla, i el mateix es pot dir de les altres dues parts -cinquanta minuts cadascuna-. Val a dir que l'escenografia ajuda moltíssim; de fet, sense els "ginys" mòbils que fan de decorats no hi hauria possibilitat d'adaptació.
Respecte a la feina actoral destaca a la Sílvia Bel -la Colometa-. Realment clava el paper. Crec que aconsegueix traspuar l'escenari i fer-nos arribar tots els matisos que la gran autora de personatges femenins de la nostra literatura li va donar. Respecte al Marc Martínez -fa de Quimet- no acaba de passar totalment el meu tall personal -potser perquè des de fa temps no m'acaba de convèncer-; tot i que el que representa el personatge de'n Quimet ho aconsegueix. Destacar, també, les actuacions de la Mercè Arànega com a Sra Enriqueta i les de l'Anna Sahun com Julieta i la de'n Carles Martínez com a Antoni, l'adroguer i la d'Ernest Villegas (Mateu).

La vida és les coses petites que passen -si no ho va escriure, la Mercè Rodoreda ho signaria-. Ara que s'inicia -de fet amb la seva estrena- l'Any Rodoreda, crec que no sols cal recuperar l'obra -em quedaré sempre amb -Mirall Trencat- sinó tota la seva producció.

Us recomano que si podeu aneu a gaudir de la versió teatral.

dijous, de desembre 06, 2007

LA MUJER HABITADA



GIOCONDA BELLI

Ja fa uns anys descobrí aquesta grandíssima autora que és Gioconda Belli. Crec que una forera de RockTotal pujà un text seu i em semblà meravellós. Un dia vai començar a cercar obres seves i quan vai trobar Apogeo m'enamorà.

Potser algunes persones recordeu haver-me sentit, e.g.: a Theía Manía, la meua priemra lectura poètica; o en altres aspectes de la vida els versos:

En verdad en verdad les digo:
no hay nada más poderoso en el mundo
que una mujer.
Por eso nos persiguen.


Respecte a aquesta mervallosa novel·la us deixo el comentari que a la seva pàgina prenen de Solo Literatura

La mujer habitada, 1988. Editorial Vanguardia, Managua. Ganadora del Premio Casa de las Américas, la escritora nicaragüense Gioconda Belli es una de las voces más importantes de la nueva literatura centroamericana.

La mujer habitada sumerge al lector en un mundo mágico y vital donde la resistencia ancestral del indígena al español se vincula a la rebelión femenina y a la insurgencia política de hoy. Lavinia abandona la casa de sus padres para iniciar una vida de mujer independiente. Piensa que por fin empezará a escribir su historia. Pero ignora que, junto con el amor, llegará la oportunidad de escribir La Historia. Una voz íntima que habita en su sangre la incita a unirse a los cazadores de utopías...

Gioconda Belli narra con poesía e inteligencia una historia tan antigua y apasionante como el mundo: el amor entre un hombre y una mujer, y la lucha de un pueblo por la libertad.

UNA OBRA PER LLEGIR I SUBMERGIR-SE DES DE LA PRIMERA PLANA... PER SENTIR-SE, NOVAMENT, DONA I INDÍGENA LLUITANT PER LA LLIBERTAT, FINS I TOT AVUI.

La prosa, al igual que la seva poesia, té aquesta sonoritat de les terres mesoamericanes, el regust del passat de la cultura pre-colombina: sabors, olors, colors, tacte i sonoritat de la jungla on des de segles tot un conjunt de pobles continuen vivint d'acord amb la natura. Les seves paraules són senzilles i carregades de poesia. Com digué Maria Mercè Marçal, se sent tres vegades rebels i feliç de ser-ho. La visió femenina del món, així com de la rebel·lió, ens fa vore que la humanitat podria fer millor les coses. L'obra és una petita joia, com pot ser-ho el cotemplar el cel de l'Hemisferi Sud, aquell que ens regalà els poemes de Neruda i la inteligència de Ernesto Guevara de la Serna.

dilluns, de novembre 26, 2007

...m'agraden les dones...

...m'agraden les dones...

m'agraden les dones
a les que puc observar
i en les que em puc mirar.
m'agraden les dones
en les que pots submergir-te
en els seus ulls sincers
que miren el món
amb el desig per descobrir-ho.
m'agraden les dones
de somrís ampli,
que gaudeixen somrient;
i amb nimietat,
perquè per elles tot és dolç,
et fan somriure
tant sols veient les coses petites.
m'agraden les dones
amb les que pots abraçar-te
per passar el temps
en aquesta fellicitat
de la única dualitat.
m'agraden les dones
amb les que pots jaure
junts davant la xemeneia
després d'haver fruit
de la lluyna en cel net.
m'agraden les dones
amb les que pots compartir una copa
xerrant del fet d'ésser
o simplement mirant-nos els ulls.
m'agraden les dones
que et miren
i t'enfonses
i somies navegar.
m'agraden les dones
que són llum
i les seves mans
et fan sentir-te viu.
m'agraden les dones
com la que pot inspirar
aquestes paraules.

Calaf - BCN 24-25/XI/2007
[el vers 39 també podria ésser: com les que poden inspirar(de fet no sé quin serà el definitiu)]

les estrofes del dia després

m'agraden les dones
que poden reflectir
l'horitzó al coll.
m'agraden les dones
que et fan apreciar el silenci;
les seves paraules saltarines
li donen musicalitat al silenci.
m'agraden les dones
amb un sllavis
que semblen una volta al món.
m'agraden les dones
com una finestra a la nit:
Wendy i Peter al mateix temps.
m'agraden les dones
que com el gat de Cheshire
sempre saben on hi ha un camí,
i et fan sentir
a l'altre costat de l'espill.
m'agraden les dones
d'escuma com la vora de l'oceà
on pots fer foc a la nit
i dormir sota els estels
encerclats de la música del ball.
m'agraden les dones
que quan les mires
saps que el seu cabell
és per embullar-s'hi
i rebre notícies i cartes.
m'agraden les dones
que et fan sentir
que la poètica vida del fingidor
és un parnàs per viure'l;
que el millor teatre
és la creació de les línies de la mà.
m'agraden les dones
que demostren
que no es necessita res més
que un desig de gaudir.
m'agraden les dones
que són com un jardí:
plens de secrets per descobrir.
m'agraden les dones
vives com la vida,
salades com els petons
de secrets com la lluna
dolces com les carícies
tendres com les mirades
de sorpreses com les nits
on edificar-hi la casa com un bosc;
com un somni que es pot fer real...

BCN 25+1/XI/2007

dissabte, de novembre 17, 2007

La tumba de las luciérnagas + Las algas americanas



La nit de l'u al dos de juny de l'any en curs els meus estimats Núria i Sergi em regalaven el llibre que veieu a la imatge. Era el seu present per endur-me fins a Cymru. [quin millor regal que un llibre per iniciar un viatge?]

El llibre, en traducció de L.Porta i J.Matsuura, són novel·les breus de l'escriptor japonés Akiyuji Nosaka: La tumba de las luciérnagas i Las algas americanas. Ambdues novel·les foren publicades en 1967 -octubre i setembre, respectivament- i guanyaren el premi Naoki l'any següent.

La tumba de las luciérnagas és un d'aquests textos durs i tristos fins fer-nos deturar els plors degut al dolor que s'aferra a les nostres vísceres i desgarra l'ànima; però essent al mateix temps una obra "preciosa". Se'ns narra els últims dies de Seita, en 1945 -plena guerra mundial-; com tracta de cuidar de la seua germana fins a la mort per inanició. La prosa de Nosaka és freda com el relat d'un nen -com el protagonista- però també és càlida com l'¡eterna esperança, sent al mateix temps tan real que et fa sentir calfreds de viure allò que narra. És un realt duríssim, tristíssim, però que una vegada llegeixes les primeres paraules no pots deixar-ho... i arribes al final negat en llàgrimes. La seva mirada ens ostra amb tota la realitat des dels ulls d'un nen com es pot arribar a morir lluitant per (sobre)viure.

Las algas americanas narra la visita d'un matrimoni nord-americà al Japó durant al període de "reeducaió". [Cal comentar que mentre totes les notes al respecte de la cultura japonesa fan molt entenedora les dues novel·les, en aquesta, el fet de no traduir les expressions en anglès poden impedir la lectura per aquelles persones que no entenguin aquest idioma] Amb un domini molt gran del sarcasme -com en l'anterior de la crudesa- ens mostra com el sentiment de vençuts i vencedors perduren al llarg del tepms.

Dues novel·les sense concessions perfectament recomenables; especialment La tumba de las luciérnagas. Encara més que llavors: moltes gràcies Peke i Gody.

dimecres, d’octubre 31, 2007

...del sexo (ahora que todavía no nos conocemos)...

Mis pies descalzos
regresan a la habitación
donde ya entra la luz
desde el patio
como perlas
por entre la persiana.
Duermes bajo la sábana de colores;
has recogido del suelo
la ropa que perdiste
en la agitación del mar.
...todavía huele a melocotón...
Miro mi cuerpo desnudo,
y mientras regreso
a la cama,
pienso en la oscuridad:
hace escasas horas
ni nos conocíamos,
ahora ya hemos follado.
Nadie sabe nada
de mañana,
pero antes de amanecer
lo sabíamos todo.
Abriremos los ojos,
nos besaremos los labios
y el río fluirá...

Sevilla-Barcelona
20-27/X/2007

divendres, d’octubre 26, 2007

El Otro Árbol de Guernica



Acabo de leer El otro árbol de Guernica de Luis de Castresana.

Es una obra bastante recomendable. Explica la vivencia, la dura y vívida historia real -conocida de propia mano por el autor- de los "españolitos de Alsemberg": niños de la República enviados al estranjero durante la guerra (in)civil española.

La historia nos la narra Santi, un vizcaíno -baracaldés de residencia- de once años y medio de edad, que junto con su hermana Begoña partirá con otros niños a salvarse del desastre de la guerra. Es la primera expedición organizada por el gobierno vasco con salidad desde Bilbo. El nos narrará sus recuerdos -vívidos e intensos, inocentes y sentidos como sólo los de un niño pueden serlo- de toda la odisea que vivirán.

La prosa de Castresana es sencilla, casi "infantil" lo que hace que uno pueda sumergirse más en la historia. Es, casi una "breve novela costumbrista" (en un tiempo en el que no puede haber costumbre); que nos permite setir a flor de piel la dureza que los niños de este país debieron soportar en aquellos tres años de exilio infantil.

Muy interesante libro del que creo que poco después de ser publicado se realizó una adaptación cinematogñrafica.

Dejó la frase colgando, como poniendo un trozo de esperanza en cada uno de los puntos suspensivos.

Al inicio de la tercera y última parte hace una cita del Quijote cervantino:
Abre los ojos, deseada patría mía, y mira que vuelve a ti Sancho Panza, tu hijo si no muy rico, muy bien azotado. Abre los brazos y recibe también a tu hijo Don Quijote, que si viene vencido de los brazos ajenos, viene vencedor de si mismo.

dedicado a todos los que continúan la búsqueda de su Ítaca y algún día regresarán, victoriosos, de la tierra de sus sueños... (como mi estimado Alex Vilela, recién regresado de cuatro meses en su Tíbet y alrededores...)

dilluns, d’octubre 22, 2007

ALOMA



Durant aquesta setmana he tingut l'ocasió de llegir ALOMA de Mercè Rodoreda. Ho fet en la versió revisda per ella mateixa a Ginebra l'any 68 sobre l'original d'abril del 36.

Ha sigut, possiblement, l'obra d'ella que menys m'ha agradat. Tot i que al final vai' acabar assaborint-lo millor del que semblava al principi. Crec que el problema, és que es nota, o ho sembla, massa com és una novel·la de joventut (amb tot el que això pot implicar). Ja es destil·len les que seran les seves traces particulars a l'hora d'escriure. Però, per exemple, em semblà que els personatges eren poc dibuixats, només en part la protagonista; i això fa que l'acció -potser massa ràpida- no acabi d'ésser tot el que podia haver sigut, fent a més, que sembli massa "infantil" la història.
Òbviament, tot i que no d'una forma tan clara, la casa -i el jardí- és un element importantíssim.

Tot i això, és una novel·la recomanable per vore com començà una de les nostre millors plomes.

A continuació us deixo algunes perles de l'obra:

potser només sóc feliç quan estic en el meu jardí, mirant les estrelles.

No gosava mirar el sol com quan era petita perquè deien que només el podien mirar els qui no feien cap pecat.

Dormia sense somnis, morta de tanta felicitat.

No sé què donaria perquè mésperés una noia tan trista que fa venir ganes d'estimar-la.

Mai no es podria esborrar el senyal de tants de petons.

dissabte, d’octubre 06, 2007

Mediterrània

Un no pot oblidar què som, per què el qui som es forja allà d'on provenim junt amb les persones que han trnasitat el nostre camí de lloses grogues cap a Ítaca.
La llum de les nostres nits sempre tindrà el gust dels vins dels nostres records.
Saber gaudir de la vida comença per saber on tenim les arrels per saber com serà l'arbre de la nostra casa.

A totes aquelles persones que feu posible la felicitat de la meua vida gràcies a:

Te quiero no por quien eres sino por quien soy cuando estoy contigo

dimarts, de setembre 11, 2007

DIADA NACIONAL DE CATALUNYA

LA PàTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,

Oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
Dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
Per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
Com guarda vigilant cobert de boira e neu,
Guaites per un forat la tomba del Jueu,
E al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com conèixer pogués lo front de mos parents,
Coneixia també to so de tos torrents,
Com la veu de ma mare o de mon fill los plors.

Mes, arrencat després per fats perseguidors,
Ja no conec ni sent com en millors vegades;
Així d'arbre migrat a terres apartades,
Son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m'haja tret una enganyosa sort
A veure de més prop les torres de Castella,
Si el cant del trobador no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport,
E veig del Llobregat la platja serpentina,
Que fora de cantar en llengua llemosina,
No em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
Que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
La llengua d'aquells forts que acataren los reis,
Defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis
Per estranya regió l'accent nadiu, no plora,
Que en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
Ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
Quan del mugró matern la dolça llet bevia;
En llemosí al Senyor pregava cada dia,
E càntics llemosins somiava cada nit.

Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
En llemosí li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir ni ment,
Puix surten més raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
Que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà de cantar de mon patró la glòria
E passe per ta veu son nom e sa memòria
Als propis, als estranys, a la posteritat.

Bonaventura Carles Aribau

divendres, de setembre 07, 2007

despetaleando la margarita

Las decisiones
no pueden tomarse en caliente;
deben dejarse reposar.

...quiero, no quiero,
quiero, no quiero...

Al igual que para hacer un buen caldo
el futuro no puede ser un cambio de brisa,
deber ser una maceración lenta;

...quiero, no quiero,
quiero, no quiero...


el amor no se fragua en un día,
ni una ciudad de un suspiro,
ni un hogar en una noche.

...quiero, no quiero,
quiero, no quiero...

No es tenerle miedo al futuro;
es hacer las cosas porque queremos hacerlas,
no porque queríamos.

...quiero, no quiero,
quiero, no quiero...


No es miedo al error, es buscar el acierto;
es tratar de saber qué podemos ganar
y qué vamos a perder.

...quiero, no quiero,
quiero, no quiero...


Ignacio Barrau Salguero
Bangor, Cymru
06/IX/2007

dijous, d’agost 30, 2007

Romeo and Juliet

A la dramatúrgia trobem l'expressió més profunda dels nostres sentiments de forma explícita.

Avui us deixo uns fragments dels últims versos de Romeo i de Julieta a l'acte V escena III. (Romeo en taronja, Juliet en lila, acotacions en verd).

In faith, I will. Let me peruse this face.
Mercutio's kinsman, noble County Paris!
What said my man, when my betossed soul
Did not attend him as we rode? I think
He told me Paris should have married Juliet:
Said he not so? or did I dream it so?
Or am I mad, hearing him talk of Juliet,
To think it was so? O, give me thy hand,
One writ with me in sour misfortune's book!
I'll bury thee in a triumphant grave;
A grave? O no! a lantern, slaughter'd youth,
For here lies Juliet, and her beauty makes
This vault a feasting presence full of light.
Death, lie thou there, by a dead man interr'd.

Laying PARIS in the tomb


How oft when men are at the point of death
Have they been merry! which their keepers call
A lightning before death: O, how may I
Call this a lightning? O my love! my wife!
Death, that hath suck'd the honey of thy breath,
Hath had no power yet upon thy beauty:
Thou art not conquer'd; beauty's ensign yet
Is crimson in thy lips and in thy cheeks,
And death's pale flag is not advanced there.
Tybalt, liest thou there in thy bloody sheet?
O, what more favour can I do to thee,
Than with that hand that cut thy youth in twain
To sunder his that was thine enemy?
Forgive me, cousin! Ah, dear Juliet,
Why art thou yet so fair? shall I believe
That unsubstantial death is amorous,
And that the lean abhorred monster keeps
Thee here in dark to be his paramour?
For fear of that, I still will stay with thee;
And never from this palace of dim night
Depart again: here, here will I remain
With worms that are thy chamber-maids; O, here
Will I set up my everlasting rest,
And shake the yoke of inauspicious stars
From this world-wearied flesh. Eyes, look your last!
Arms, take your last embrace! and, lips, O you
The doors of breath, seal with a righteous kiss
A dateless bargain to engrossing death!
Come, bitter conduct, come, unsavoury guide!
Thou desperate pilot, now at once run on
The dashing rocks thy sea-sick weary bark!
Here's to my love!

Drinks

O true apothecary!
Thy drugs are quick. Thus with a kiss I die.

Dies

(...)

What's here? a cup, closed in my true love's hand?
Poison, I see, hath been his timeless end:
O churl! drunk all, and left no friendly drop
To help me after? I will kiss thy lips;
Haply some poison yet doth hang on them,
To make die with a restorative.

Kisses him

Thy lips are warm.

(...)

Yea, noise? then I'll be brief. O happy dagger!

Snatching ROMEO's dagger

This is thy sheath;

Stabs herself

there rust, and let me die.

Falls on ROMEO's body, and dies




dilluns, d’agost 20, 2007

Com donar-vos les gràcies?

Queden trenta-tres nits per ésser a Barcelona; i crec que ja va sent hora que faci públic un sentiment que camina amb mi des de la nit de l'u al dos de juny... com unes llàgrimes bressolades per la nostra mar; com la llum a la fi del llunyedar de l'horitzó; com els somnis que es corporifica al mig de la nit per pintar-li un rostre a la lluna; com la carícia que es desperta després de l'amor; com el petó a la galta, ben a prop dels llavis, que ens amaga un somrís que sembla esbossar un futur; com una abrasada quan necessites plorar i aquests braços et donen un ànima que refugii l'iceberg que es trenca...

aquesta és una primera versió d'un escrit -potser si mai hi ha una reflexió pública sobre la meua vida a Cymru tothom conegui públicament aquest agraïment-, perquè ara no us puc parlar mirant-nos als ulls.

GRÀCIES A TOTES I A TOTS!!!


Quisiera esta tarde lluviosa de agosto abrir de forma queda, calma y serena mi alma; mostrar mi agradecimiento, mi gratitud, y por encima de todo, mi cariño. Desde una nubes plomizas desciende casi ingrávida una fina lluvia, casi fiel compañera de esta estancia; a través suyo el verde paisaje -ondulante como los vivos senos de una mujer yaciente- deambula cerca de un mar profundo, silente, siempre expectante para conectarme con mi mundo. ¿Veis como la niebla abraza con tranquilidad las colinas? Con la misma serenidad que las ha podido admirar el tiempo. Y así quiero yo sentarme hoy a explicaros mi interior:
Aquella noche de junio, después del ritual de la cena y cuando unas garras, más que dedos, comenzaban a atenazar mis vísceras, me dispuse a vagar hacia mi cervecita como un nazareno en procesión, o como un peregrino la noche antes de iniciar el camino. (Qué linda es esta verde cerrada campiña). Y así mis pasos parecían no resonar sobre el gris pavimento bajo las anaranjadas luces de la noche barcelonesa. Y yo pensaba que sería algo tranquilo: alguna cerveza, algún abrazo y alguna palabra esperanzadoramente triste...
¡Cómo podía haber sido tan ingenuo! ¡Cómo podía haber pensado que iba a despedirme, aunque sólo fuese por cuatro meses, casi en soledad! Si de algo me he podido vanagloriar toda mi vida ha sido de estar siempre acompañado por maravillosas personas; de haber tenido la suerte -y todavía no sé si siendo merecedor- de rodearme de verdadero amor. (Mira ese pequeño arroyuelo; quizá ahora que nadie me ve, pueda verter en él mis felices lágrimas del recuerdo).
Y allí estaba yo... O, mejor dicho, allí estabais todas vosotras, las personas que habíais decidido enseñarme lo que es la añoranza antes de que ella llegue a abrazarte. (Creo que necesito algo para beber; me esta ardiendo la garganta). Y pensar que no me lo había imaginado. Y aun así fui tan tonto de controlarme las lágrimas; si hubiese otra vez, las veréis. Como vimos aquellas imágenes de mi felicidad pasada; siempre gracias a vosotras, las personas que brizna de yerba a flor habéis creado este jardín maravilloso, este edén para vivir. Ahora mismo, me gustaría volver a estar allí, para poder, de nuevo, volver a abrazaros a todos y cada uno. En un abrazo silencioso en el que las almas se hablan, como en la orilla de la mar. (Cuántas serenas historias, quizá más interesantes que las de un castillo, podría contarnos esa casa en mitad del bosque). ¿Cómo agradeceros aquella maravillosa noche, si no es seguir queriéndoos todavía más? Y sólo era cuatro meses, de verano, ¿qué hubieseis hecho si me llego a ir para tres años...? ¡Qué maravillosamente largo fue Macondo aquella noche! Algo así debe ser el instante del eterno retorno; por situaciones como ésa merece la pena vivir. Gracias a todas y a todos: fuisteis tan malos aquella noche... ¿Cómo decirles a las tres personalidades, hada, diablo y ninfa, que después de una locura de viaje de palabras idearan tal país de las maravillas que le dieron sentido a la limpieza de primavera? (parece que empieza a haber fiesta en el pub). ¿
Por qué escribir todo esto sino para decir que os quiero? Para decirlo bien alto y bien claro; y para que todo el universo sepa que gozo de las mejores amistades posibles.

Os querré siempre!

firmado en primera versión definitiva
el 19/VIII/2007
camino de Llangollen


M'agrada sentir que falta menys per continuar aquest escrit: la seva segona part natural seria la retrobada...

Vull, amb aquestes paraules, deixar palès que el gran plaer que està suposant aquesta experiència començà
aquella nit; perquè vareu demostrar que la màgia existeix...

divendres, d’agost 17, 2007

...in the shadows of Paris...

ahir parlant amb l'Astrid em va enviar la següent fotografia d'una meravellosa llibreria de la capital francesa:

us l'adjunto com a link perquè no aconsegueixo pujar-la:

...el paradís deu ésser ple de llibres...

Noltros, quan 'nàrem com El Trio Calavera a París, estiguérem allà...


A més en aquell moment, li deia que pensava que encara em cal "acabar" de conèixer París. L'Orangerie, el mueseu Moreau, tornar a Orsay, els jardins Shakespeare... i tants llocs!!!


i sempre recordo la cançó de la b.s.o de Henry Mancini de "a shot in the dark" de Blake Edwards,

in the shadows of Paris



Why must we meet in the shadows of Paris,
Where hardly a star seems to shine?
Why can't we meet in the sunlight of Paris,
Where Paris can see you and I?

Have you come to me from another
Whose lips you have tried?
Do you still belong to another?
Is that why we hide?

Why am I cold in the sunlight of Paris,
Where laughter and song fill the skies?
Why am I warm in the shadows of Paris,
When I know that dawn means goodbye?

Why am I cold in the sunlight of Paris,
Where laughter and song fill the skies?
Why am I warm in the shadows of Paris,
When I know that dawn means goodbye?

Per cert, la fotografia és de Arnaud Frich aquesta és la seva pàgina web:

http://www.arnaudfrichphoto.com/

dimecres, d’agost 15, 2007

quisiera esta tarde...

pensant i pensant, mirant la mar i tractant de mirar-me endins he recordat aquest bell poema:

DOLOR

Quisiera esta tarde divina de octubre
pasear por la orilla lejana del mar;
que la arena de oro, y las aguas verdes,
y los cielos puros me vieran pasar.

Ser alta, soberbia, perfecta, quisiera,
como una romana, para concordar
con las grandes olas, y las rocas muertas
y las anchas playas que ciñen el mar.

Con el paso lento, y los ojos fríos
y la boca muda, dejarme llevar;
ver cómo se rompen las olas azules
contra los granitos y no parpadear;
ver cómo las aves rapaces se comen
los peces pequeños y no despertar;
pensar que pudieran las frágiles barcas
hundirse en las aguas y no suspirar;
ver que se adelanta, la garganta al aire,
el hombre más bello, no desear amar...

Perder la mirada, distraídamente,
perderla y que nunca la vuelva a encontrar:
y, figura erguida, entre cielo y playa,
sentirme el olvido perenne del mar.



poema que vai' conèixer gràcies a Paco Ibañez:




dimecres, d’agost 08, 2007

LUCíA

A Sweet Hell Torture Chamber el meu altre bloc, he penjat un escrit reflexionant al respecte del que el nom de LUCÍA significa per mi.

I mentre ho feia he recordat un escrit meu de fa uns anyets intitulat LUCÍA, i he pensat que era una bona ocasió per recuperar-ho i mostrar-vos-ho.

LUCÍA

Estaba recordando

sentado en la terraza,

con un espejo a los pies,

y al encender el cigarrillo,

sí, desde que te fuiste

he vuelto a fumar,

pero sólo en las noches tristes

repletas de luna llena,

me he sentido como una carta,

como una nota de despedida,

como una epístola

de confesiones amorosas fraudulentas,

sintiendo que imagino

un anillo de chocolate en tus labios,

acaricio las flores

como si retirase mechones de tu cabello

de tu rostro iluminado

por los primeros rayos de luz

en la mañana que nos conocimos

tras una noche de amor,

un trago frío de vítrea vida

tal que un viaje en metro

hacia los mapas

que dibujaste en las arenas del reloj,

con los ojos vendados

para ver la luna llena

pero tus lágrimas me arañan mis ojos,

la tierra húmeda

me inunda,

un helado de tus frutas

en la ducha tras la playa

en tus orillas

ribeteadas de trenes,

las olas salpican mis manos

que te recuerdan

pintando tu cuerpo

con los zumos de las palabras,

una batalla de honor

en campo ajeno

con los aliados

abandonándose a la razón

de los sentimientos,

sé mi isla mareada,

pero sólo nos convertimos

en susurros de ventanas,

abrazados en el quicio,

desnudados de ti y de mí,

anclas en un libro de poemas

mecidas por el viento de los sueños,

como carmín robado

de los paseos,

un mordisco en los labios

cuando atardece en los parques

y los cuentos dejan de esconderse

de las sombras

con una sonrisa robada

al sexo de medianoche

en la semioscuridad,

abrid los balcones

y robemos historias

a nuestra piel,

añorábamos las miradas

del mar

danzando en los susurros del amor,

brillaron tus manos

y pareció que iba a llover

y se mojaron los sueños,

los olores de la luna

cerraron tus párpados

como un beso en la base del cuello,

una sonrisa iluminada

y un abrazo de permanencia

en el horizonte

entre la sangre y el mar

como el sol de tus mañanas

en los jardines

de la transparencia,

el dormir entre ruinas de arena

en una palabra sin voz

bajo la luz de la luna

del último faro

en un baño

entre las nubes de la luna,

el camino

es una canción

salpicada

de los cuadros de las lágrimas,

ahora el espejo se empaña,

hay un abrazo

en el viento que nos recuerda,

las luces se apagan;

pero sigo aquí.

recordando...

BCN 13-14/V/2005

Natxo Barrau Salguero

P.S.: també he recordat una molt recomanable pel·lícula: Lucía y el sexo. Un film per vore en parella; i em refereixo per l'elevat contingut sentimental que destil·la.





dissabte, d’agost 04, 2007

...de la lluvia a la playa...


Siempre me habían gustado los días de lluvia. Podría haberme pasado horas mirando por la ventana de la terraza cómo caía. Incluso, muchas veces, salía a pasear sólo por el placer de hacerlo bajo la lluvia en mitad de la ciudad. También es cierto que no hay nada como el olor del campo justo después de la lluvia recién caída. Adoro la mar bajo la lluvia. Pero quizá por lo que llueve y la estacionalidad con que lo hace en Barcelona; aquí en Cymru casi me esta haciendo cambiar (todavía sueño con los castillos perdidos y las grandes tempestades). En mi ciudad llueve en otoño –y primavera-, principalmente; y los aguaceros de agosto son chubascos que sabes que tampoco serán eternos... pero no aquí. Quizá sólo es el hecho de verme en la diatriba de enfrentarse en soledad a los vientos que nos azotan húmedos el rostro; o que la falta de sol no sólo nos hunde la melanina sino que aflora la melancolía y las fuerzas están detenidas en la observación de las batallas anteriores. Y es cierto que esta lluvia permite florecer un bello paisaje; pero hay sombras en las esquinas de esta habitación, tratando de venderme polvo de hadas, con los susurros de las playas y los juegos eternos... Puedo haber pretendido construir mi hogar en mi cabeza, mi corazón, mi alma; pero todavía no puedo dominar la meteorología. Supongo que cuando regrese a mi ciudad, me quejaré de lo caluroso y sudoroso que es el final de septiembre; aunque seguro que me recibirán las lágrimas de la Lali... Quizá es que solo me faltáis vosotros, mi gente, para poder disfrutar de la lluvia; o quizá es que soy realmente mas mediterráneo de lo que nunca nadie había pensado. Quizá es sólo que estoy demasiado acostumbrado a mi vida en mi ciudad; o son demasiadas canciones desgarrando el alma. Supongo que lo que le pida ahora al tiempo, lo cambiaré de aquí unas semanas... porque debemos ser cambio. Pero al igual que un cambio climático forzó la evolución, la lluvia o el sol modulan nuestra presencia de espíritu; así nuestra sonrisa y nuestros escritos... así que esperaré unos días más antes de pasear con vosotras comiendo un helado por la orilla de la playa...

N.B.S.

Cymru, 4/VIII/07


P.S.: la foto és trobada per internet, i és de la platja de Badalona.

P.S.2: és curiós que un dia que sembla ésser tant calorós -i ple de meduses- al meu país (i quan s'obren peatges...), i on aquí plou terriblement, hagi jo d'escriure quelcom com això... si serà veritat que evolucionem i perdem la consciència de peterpans...



diumenge, de juliol 29, 2007

DE COM HAURIA D’ÉSSER UN DIUMENGE

Un diumenge ha de nàixer solejat. I els teus ulls haurien d’obrir-se quan els seus raigs ja fossin suficientment alts com perquè el teu cos hagi pogut descansar bressolat per morfeu mentre els somnis feien pessigolles a la imaginació. Les parpelles s’aixecarien lleument, com qui confessa un pecat sota els llençols a la llum d’una llanterna; obrir-se com nimfees a les aigües , com les onades arriben en una tarda de marea baixa. El vano càlid del sol tocaria la teua nua pell al igual que la rosada alimenta les flors en les hores més fosques; com el lleu vent de primavera acarona la gespa amb el salat petó que transporta des de la mar fins el cim nevat de la muntanya. Així, com la carícia d’una catifa de flors a l’estiu els raigs de sol es deixarien relliscar sobre teu;i et permetrien, amb pau i serenor, inspirar l’aire pur d’un nou da. Respirar profundament, com els reflexos a la mar. I sentir, com un arcdesantmarti que ens porta de l’edèn al paradís, que una mà es mou lleugera sobre el pit esquere gairebé a l’espatlla; mentre a l’altre costat sorgeix la ventilació encara adormida d’una fada. I acaronaràs el seu cabell en el plaer de veure-la dormir. Els teus dits s'enmaranyaran com entre el cotó del temps; d’aquell que deixa d’existir quan els dos, com ara, s’és un sols univers sempre en expansió. I al tocar la seua pell és com si poguessis abastar l’arcdesantmarti a la mà,com si un petó fos un cos i t’estigués abraçant. I olores el seu cabell, i olores a vida; a l’escalfor de la xemeneia envoltats de neu a l’hivern, a les onades de la matinada a l’estiu, a la fusta de la fageda a la tardor i a la joia de la xerrameca de cervesa i terrassa de finals de primavera. És negre com la nit que acaba de succeir i es converteix en record que perdurarà sempre a l’ànima; brillat com la suor del sexe, profund com la mar quan érem petits. I ella encara no ha obert els ulls però ja somriu. I tu saps que res hi ha més bonic al món que el seu somrís; que la seva felicitat totsdosjunts abraçats. Perquè aquestes abraçades són més fortes que el més resistent dels castells; que la més duradora de les promeses; més ancestral que les arrels de la vida a l’aigua. I deixaràs relliscar la teva mà per la seva esquena brillant gràcies a la llum del sol. I saps on té i com li agraden les dolces pessigolles. Refulgeix com un blau el d’estiu sols solcat pels teus dits com estel.les fugaces de núvols. Un cel per mirar-lo surant a l’aigua de la mar o acariciat per una lleu brisa des de la gespa d’una muntanya. I ella continuarà fent-se l’adormida, com una flor que gaudeix rebent el sol. Fins que la marea puja i arriba a la costa; com quan la foguera encén la nit. I l’abraces... perquè és tot el que es desitja en aquest perfecte instant instant d’etern retorn. I abans del petó, ella et mossega; com si recollís l’àncora i les amarres. I a la llum del matí no hi ha més cultiu que la passió, que petons i mossegades entre “bondiakarinyo” i carícies múltiples om estels a la nit i fulles en un bosc. Perquè l’anell que encaixa al dit és fer-se l’amor i deixar-se fluir com el riu fins la mar i l’infinit horitzó. I restar, un al costat de l’altre, com els dos costats de la vora de la platja. I gaudir del somriure sota l’aigua recordant que els savis es banyaven sota les cascades. Tocar-nos el cos i saber que encara és ple de carícies. I al baixar, trobar-se un esmorzar ple de fruites. Colors i sabors diferents; com l’absència d’aire a l’orgasme. Cereals, llet, torrades i tot sota la mel dels petonsi les mirades fugisseres. Ella somriu sota els seus profunds ulls verds aiguamarina. I en els seus llavis podries restar per tota l’eternitat, per efímera que aquesta fos. I t’agrada que t’abraci i jugui amb els seus dits pel teu pit. I sortiu, sols, a passejar; perquè el sol llueix i les persones són felices com els animalons dels dibuixos animats. I arribar al cim del turó per poder descansar i mirar el cel, o arribar fins la sorra per entrar a la mar; i sentir la benedicció de la vida. Una beguda fresca per fer que les llums brillin millor. I reposar; perquè la tarda és tranquil.la, i amb una abrasada la nostra pell respira l’ànima. I al capvespre veure com la llum se’n va per deixar pas a la nit dels somnis. I al arribar al llit, saber qui si fos hivern i la xemeneia lluités contra la neu; la seua abraçada faria del nostre cos un perfecte diumenge d’estiu...

Natxo Barrau Salguero

Signat a Bangor el 24 de juliol de 2007.

Des d’un “turonet"

rodejat de gespa i arbres

bressolat per l’aire de l’estret veient Anglesey

i sota un brillant sol.



dimecres, de juliol 25, 2007

Ítaca



avui us convido a visitar un molt interessant bloc:

http://mirlando.bloc.cat

i ho faré convidant-vos a (re)llegir/(re)descobrir el bell poema de K.p.Kavafis:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.


la traducció és de Carles Riba.

una pàgina de la UOC per si us interessa.

I RECORDEU, VISITEU MIRLANDO

http://mirlando.bloc.cat/




dimarts, de juliol 24, 2007

LA MAR, Calahonda, l'Estiu


La mar.

A la mar et vai' conèixer

i a la mar et vull estimar.

La mar.

Mirant-la

recordo el teu somriure;

quedant captiu en el perfum

del teu record.

La mar.

A la mar et vai' conèixer

i a la mar et vull estimar.

15/VII/2005

poema A del compendi Poemes d'Aitana


imatges: la meua estimada Calahonda

dijous, de juliol 19, 2007

El sol es deixa caure suau sobre la pell de la meua cara espurnejada per les humides bufades lleus d'un vent que simplement passeja. i és així, assentat tranquil·lament com espero la llunyana posta de sol; :mirant l'oceà i somrient feliç. El temps és una joia de sucre que es desfà a la saliva dels llavis, i els somnis poden brillar i saltironejar com l'escuma de les onades; i així es sent avui la meva ànima: com un cor ple de joia que veu l'infinit i divisa un horitzó. Sempre serem capaços de construir un camí entre la vegetació, sense fer-la malbé, simplement deixant campaments de records, per arribar més amunt i més amunt; perquè el cel és tant terrenal con el bressolar de les barquetes: com les carícies de la meva mà en els teus cabells. Més amunt no és més lluny, és més aprop de noltros; on les pells respiren i poden sentir. Allà on la llum es torna arcdesantmartí per negar de colors els nostres ulls, allà són les nostres princeses protegides per dracs que beuen de la nostra poció perquè pugui pintar el nostre delit en un tapís de sensacions. Em sento feliç perquè veig la mar passar i reflexa els rostre de la meva gent; i la cançó que xiuxiueja el vent em diu que sou feliços. I en aquell far llunyà veig el rostre de la lluna que em confessa que jo podré cobrir d'estrelles la nit. Sec aquí i sento que la felicitat saltironeja en la meva sang; i no sé si ets tu o sóc jo -o potser són tota la resta- però l'univers, ara mateix, em sembla un lloc meravellós per viure; sigui la teva pell o sigui aquest petit racó del moll.

new pier, Bangor. 16/VII/07

dilluns, de juliol 16, 2007

-de la solitud i els records- CYMRU'07

Quan un es troba sols acompanyat per ell mateix s'adona que no roman sol; hi ha una munió de persones convivint amb ell i la seva solitud. Totes i cadascuna de les persones a les que en algun moment de la nostra existència ens ha fet gaudir entregar-los una part de la nostra ànima són fent-nos companyia. i gairebé les podem tocar. És en aquests instants en que sembla que la nit serà la nostra única companyia que com cuques de llum apareix un record, i amb ella, la seva persona; i la guspira encén la xemeneia del plaer. I el foc tremola, i potser també els ulls; però l'ànima balla i es deixa bressar pels braços del record... perquè cada vegada que un record s'atansa fins el cor, en fa fefaent l'amor. I fins i tot el dolor s'alleuja, ell mateix, per seure a la vora de les flames, i amb les mans sobre els genolls i en silenci; observarà com la dolça imatge que l'espill del temps ens ofereix omple l'estança d'una flaire de frescor de rosada a la matinada de la primavera sota el cel estrellat entre les runes d'un castell escoltant la respiració de la persona estimada al nostre pit. Perquè quan un es sent com un far enmig de la fi del món, comprèn que les onades son com els petons, que ara et mullen i després marxen; que la llum que ara ens il·lumina ens deixarà a les fosques; com a la nit dormo abrasat a tu i durant el dia t'imagino en cada alenada... i més enllà dels vaixells que ens fan companyia durant el viatge, són els ocells, els nostres records, que ens permeten entendre, després de mirar-los amb atenció i perplexitat, que al llunyedar hi és, des de i per sempre, l'horitzó; la nostra vida per escriure... i com el cel i la terra, el dia i la nit, el foc i la mar; el nostre camí és la conjunció del passat i el futur que com en aquest present. Per això, el meu ahir, que cou la meua gent, qui amb mi, sempre i per sempre, en forma de record, per quan no ens podem tocar, sou la marea que impulsa, des de i per sempre, el meu esquif en direcció al millor infinit: la vida.

signat el 5/VI/07 a les 21:29:37 a Bangor

dilluns, de juliol 09, 2007

SOUTH STACK -Caergybi-

Observa la inmensidad oceánica; déjate seducir por su calma majestuosidad infinita. Recorre la superficie de las aguas sin esperar poder delimitar un horizonte; simplemente (re)descubre el placer de sentir cercano el sabor de las aguas eternas. Estas piedras que te sustentan se detuvieron en estre preciso lugar antes de que el timepo tuviese sentido con la única esperanza de ver el amanecer acariciando los rescoldos del atardecer. Al albur de estos vientos, puede descubrirse la belleza eterna, la más simple, en un beso en la mejilla. En un enredar los dedos acariciando tu cabello hay tanta sabiduría, el grimorio esencial del universo, como en los rizos profundos de las olas. Inspira hasta lo más hondo los cambios de tonalidad de los azules de la mar océana; como los dibujos de las sombras de la noche en tu piel. En ese refugio pétreo, como unas pálpebras entre la salada yerba, podríamos cultivar un siempre danzante fuego para arrullarnos en las noches en las que no albirásemos la luna que siempre se espera para llegarnos. Cogidos de la mano, sonriendo a las estrellas, éste sería el único lugar donde Juliet and her Romeo podrían estar. Los cantos de las aves, resuenan entre las interminables historias que narran las montanyas de roca contada. Desde las aguas ascienden las caricias que quiebran el sonido, al igual que un beso, aprisionando los labios, despierta la manyana eterna; convirtiendo la existencia en un tapiz azul, profundo, eterno, en un movimiento konstante, como el arrullo de una cuna, hacia el látido único del corazón.

dijous, de juliol 05, 2007

Apuremos la noche
que acaba de empezar
que manyana
ya no nos podremos abrazar.
Alcemos hoy las pintas
por las horas
que hemos compartido
y por las que inventaremos
para poder seguir gozando
de nuestras companyías.
No le demos más vueltas,
ni le busquemos el sentido;
no sabemos cómo
hemos llegado hasta aquí,
ahora disfrutémoslo
y esperemos
que la lluvia no nos separe.


mai, ningú, podrá endur-se el nostre sentiment de pertányer-nos en aquesta petita part de món...

dilluns, de juny 25, 2007

...homenatge als herois...

Robert Bruce's March To Bannockburn

Scots, wha hae wi' Wallace bled, Scots,
wham Bruce has aften led,
Welcome to your gory bed,
Or to Victorie!

Now's the day, and now's the hour;
See the front o' battle lour;
See approach proud Edward's power-
Chains and Slaverie!

Wha will be a traitor knave?
Wha can fill a coward's grave?
Wha sae base as be a Slave?
Let him turn and flee!

Wha, for Scotland's King and Law,
Freedom's sword will strongly draw,
Free-man stand, or Free-man fa',
Let him on wi' me!

By Oppression's woes and pains!
By your Sons in servile chains!
We will drain our dearest veins,
But they shall be free!

Lay the proud Usurpers low!
Tyrants fall in every foe!
Liberty's in every blow!-
Let us Do or Die!

http://www.robertburns.org/















dimecres, de juny 20, 2007

diálogo mirando un espejo donde Ella se refleja

No quiero resucitar los fantasmas que han habitado nuestras calles; tan sólo pretendo permanecer como un aluz en mitad de la noche. No sé si llegará la mañana de mañana, por eso pretendo esperarte esta noche, aunque sea eterna. Quizá soñar, con rozar tus labios; o quizá esperar enmarañarme en tu pelo... sé que ya no quedan sirenas que lejos, más allá del horizonte, puedan llevarnos para dejarnos seducir; pero quizá el embrujo de babel sea el sabor de una saliva en la piel. Hace ya demasiado tiempo que la luna no es capaz de mentir sobre los sentimientos del mar; así que este triste bufón ya no tiene artificios con los que iluminar las veladas junto a las chimeneas de los recuerdos. Por cierto, ahora que bebes de tu taza de chocolate caliente, me pregunto si has visitado los jardines de las lluvias de plata donde los suspiros se convierten en hielo y los besos se marchitan entre las marmitas de deseos que se cocinan a fuego lento; no lo sé si los conocerá; pero recurdo las brujas con hasdas en las manos que me los enseñaron... Volviendo a nuestra noche, creo que ahí, entree los rescoldos del fuego hay algo que te pertenece, lo que no logro discernir es si alguna vez ha tenido alguna vinculaci'on conmigo. ?Sabrías decirme cómo hemos llegado hasta aquí? ?Y dónde es aquí? Este lugar donde el humo inunda la vista y las palabras, que parecen brotar como arroyos límpidos de la verde montaña, son, en realidad, trabadas en laberintos sin ariadna. No te preocupes, cariño. ?Puedo decirte "cariño"? No le des más vueltas, quizá sólo sea la noche en mis venas -o en las arterias-; creo que ya nunca sabré quién es mi oxígeno. Y un apregunta, ?has probado alguna vez el sabor de la sangre? Bien, quizá no sea el momento. Ahora que miro los reflejos del líquido, quizá sea ell tiempo de dejar madurar las flores y dejarse arrastar por la corriente y abandonar la contracorriente de las nieves. Es posible que no haya un final del mundo; pero las ideas no serán infinitas si no hay quien las defienda: ?es el corazón roto un sentimiento? He visto tantas cegueras que ya no creo en los imposibles, ahora los sueños son olas, con el mismo sentido. Quizá estoy hablando demasiado en un divagar sin ningún sentido ni destino; pero creo que hoy podría invitarte a perderlo todo conmigo, en este juego sin azar. Porque, ?si todo es estatocastica, qué importancia puede tener sentirse coimo un fantasma en un castillo equivocado? Se supone que hay cosas que no se pueden decir; pero me gustaría pronunciarlas todas entre los pliegues que tuvieses a bien regalarme. ?Sabes que creí en la venganza, un tiempo? Pero creo que la ahogué en algún mar; no supe ser un acróbata buscando a cenicienta entre los escombros de las maravillas; así que creo que me olvidé de mirar atrás. Fue la crueldad, si no me equivoco, la que me hizo no creer en los lugares; no hay lugar al que pertenecer; ni tansiquiera pertenecemos a la vida. Pobre Gaia, qué sola debe sentirse en su noche estelar. No creo que nunca lleguemos a entenderlo. Dulce corazón de manzana... Una vez escuché una canción sobre la desesperación; y por unos instantes las líneas de los labios parecieron detenerse; pero no hay droga suficiente para poder escribir toda la oscura noche del alma cuando ésta tiende a manifestarse entre vestidos de otros... ?Sabes que hay flores que saben gritar? Quizá se acerca la época de recoger la siembra; pero sólo las ardillas son capaces de entender este invierno que aceha a mi piel cada vez que el horizonte empieza a teirse de roja locura. ?Has bebido del ardor de las lágrimas? Fui un experto en los abores del arco-iris; pero el vino siempre regresó a mis oídos con la danza, a ojos cerrados, de la mentira de la primera vez que conoces a alguien. Creo que la nieve se está derritiendo, quizá sea tiempo de que regreses a casa, o de que me vaya con la dama... ya no soy capaz de comprender si debo pensar o callar; hace tanto tiempo que dejé de buscar un templo donde poder creer, que ya sólo me queda aquello que el pasado no me robó...

P.S.: in dreams begin responsabilities

N.B.S. 18/VI/07 Llangollen

Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"