Un diumenge ha de nàixer solejat. I els teus ulls haurien d’obrir-se quan els seus raigs ja fossin suficientment alts com perquè el teu cos hagi pogut descansar bressolat per morfeu mentre els somnis feien pessigolles a la imaginació. Les parpelles s’aixecarien lleument, com qui confessa un pecat sota els llençols a la llum d’una llanterna; obrir-se com nimfees a les aigües , com les onades arriben en una tarda de marea baixa. El vano càlid del sol tocaria la teua nua pell al igual que la rosada alimenta les flors en les hores més fosques; com el lleu vent de primavera acarona la gespa amb el salat petó que transporta des de la mar fins el cim nevat de la muntanya. Així, com la carícia d’una catifa de flors a l’estiu els raigs de sol es deixarien relliscar sobre teu;i et permetrien, amb pau i serenor, inspirar l’aire pur d’un nou da. Respirar profundament, com els reflexos a la mar. I sentir, com un arcdesantmarti que ens porta de l’edèn al paradís, que una mà es mou lleugera sobre el pit esquere gairebé a l’espatlla; mentre a l’altre costat sorgeix la ventilació encara adormida d’una fada. I acaronaràs el seu cabell en el plaer de veure-la dormir. Els teus dits s'enmaranyaran com entre el cotó del temps; d’aquell que deixa d’existir quan els dos, com ara, s’és un sols univers sempre en expansió. I al tocar la seua pell és com si poguessis abastar l’arcdesantmarti a la mà,com si un petó fos un cos i t’estigués abraçant. I olores el seu cabell, i olores a vida; a l’escalfor de la xemeneia envoltats de neu a l’hivern, a les onades de la matinada a l’estiu, a la fusta de la fageda a la tardor i a la joia de la xerrameca de cervesa i terrassa de finals de primavera. És negre com la nit que acaba de succeir i es converteix en record que perdurarà sempre a l’ànima; brillat com la suor del sexe, profund com la mar quan érem petits. I ella encara no ha obert els ulls però ja somriu. I tu saps que res hi ha més bonic al món que el seu somrís; que la seva felicitat totsdosjunts abraçats. Perquè aquestes abraçades són més fortes que el més resistent dels castells; que la més duradora de les promeses; més ancestral que les arrels de la vida a l’aigua. I deixaràs relliscar la teva mà per la seva esquena brillant gràcies a la llum del sol. I saps on té i com li agraden les dolces pessigolles. Refulgeix com un blau el d’estiu sols solcat pels teus dits com estel.les fugaces de núvols. Un cel per mirar-lo surant a l’aigua de la mar o acariciat per una lleu brisa des de la gespa d’una muntanya. I ella continuarà fent-se l’adormida, com una flor que gaudeix rebent el sol. Fins que la marea puja i arriba a la costa; com quan la foguera encén la nit. I l’abraces... perquè és tot el que es desitja en aquest perfecte instant instant d’etern retorn. I abans del petó, ella et mossega; com si recollís l’àncora i les amarres. I a la llum del matí no hi ha més cultiu que la passió, que petons i mossegades entre “bondiakarinyo” i carícies múltiples om estels a la nit i fulles en un bosc. Perquè l’anell que encaixa al dit és fer-se l’amor i deixar-se fluir com el riu fins la mar i l’infinit horitzó. I restar, un al costat de l’altre, com els dos costats de la vora de la platja. I gaudir del somriure sota l’aigua recordant que els savis es banyaven sota les cascades. Tocar-nos el cos i saber que encara és ple de carícies. I al baixar, trobar-se un esmorzar ple de fruites. Colors i sabors diferents; com l’absència d’aire a l’orgasme. Cereals, llet, torrades i tot sota la mel dels petonsi les mirades fugisseres. Ella somriu sota els seus profunds ulls verds aiguamarina. I en els seus llavis podries restar per tota l’eternitat, per efímera que aquesta fos. I t’agrada que t’abraci i jugui amb els seus dits pel teu pit. I sortiu, sols, a passejar; perquè el sol llueix i les persones són felices com els animalons dels dibuixos animats. I arribar al cim del turó per poder descansar i mirar el cel, o arribar fins la sorra per entrar a la mar; i sentir la benedicció de la vida. Una beguda fresca per fer que les llums brillin millor. I reposar; perquè la tarda és tranquil.la, i amb una abrasada la nostra pell respira l’ànima. I al capvespre veure com la llum se’n va per deixar pas a la nit dels somnis. I al arribar al llit, saber qui si fos hivern i la xemeneia lluités contra la neu; la seua abraçada faria del nostre cos un perfecte diumenge d’estiu...
Natxo Barrau Salguero
Signat a Bangor el 24 de juliol de 2007.
Des d’un “turonet"
rodejat de gespa i arbres
bressolat per l’aire de l’estret veient Anglesey
i sota un brillant sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada