El sol es deixa caure suau sobre la pell de la meua cara espurnejada per les humides bufades lleus d'un vent que simplement passeja. i és així, assentat tranquil·lament com espero la llunyana posta de sol; :mirant l'oceà i somrient feliç. El temps és una joia de sucre que es desfà a la saliva dels llavis, i els somnis poden brillar i saltironejar com l'escuma de les onades; i així es sent avui la meva ànima: com un cor ple de joia que veu l'infinit i divisa un horitzó. Sempre serem capaços de construir un camí entre la vegetació, sense fer-la malbé, simplement deixant campaments de records, per arribar més amunt i més amunt; perquè el cel és tant terrenal con el bressolar de les barquetes: com les carícies de la meva mà en els teus cabells. Més amunt no és més lluny, és més aprop de noltros; on les pells respiren i poden sentir. Allà on la llum es torna arcdesantmartí per negar de colors els nostres ulls, allà són les nostres princeses protegides per dracs que beuen de la nostra poció perquè pugui pintar el nostre delit en un tapís de sensacions. Em sento feliç perquè veig la mar passar i reflexa els rostre de la meva gent; i la cançó que xiuxiueja el vent em diu que sou feliços. I en aquell far llunyà veig el rostre de la lluna que em confessa que jo podré cobrir d'estrelles la nit. Sec aquí i sento que la felicitat saltironeja en la meva sang; i no sé si ets tu o sóc jo -o potser són tota la resta- però l'univers, ara mateix, em sembla un lloc meravellós per viure; sigui la teva pell o sigui aquest petit racó del moll.

new pier, Bangor. 16/VII/07