dijous, d’abril 30, 2009

SOLITUD



Solitud, obra de Caterina Albert i Paradís, escrita sota el pseudònim de Víctor Català i Montseny, és una gran obra de la literatura universal.

Existeix solitud més gran i feridora que la solitud acompanyada, que la solitud en companyia d'una persona estimada? Existeix solitud pitjor que la d'ésser muntanya en meitat d'un paratge? Existeix solitud més planyívola que la de veure's abocada a ésser sols amb una mateixa perquè no podem ésser amb ningú més?

Aquesta grandíssima obra -llàstima no haver-la llegit a l'institut, emperò, benedicció d'haver-la llegit d'adult (gràcies Raquel)- ens narra ens la pell de la Mila el procès dual de tota existència; la cerca i trobada d'ella mateixa. La dualiltat, quelcom que els antics ja tenien molt present -e.g.: Jano- es mostra en totes les particularitats de l'obra.

L'altre gran personatge -la mateixa Mila- és la montanya (el Montgrí -Santa Caternia, tot i que no es diu-). Ella se'ns mostra tan vívidament que ens sentim ésser la Mila plantejant-nos els grans dubtes. Sentint les rondalles del pastor Gaetà, les absències i les presències no desitjades...

a la versió a cura de Toni Sala (una introducció molt i molt bona; per llegir després de la novel·la) fa una comparativa en el tempos i l'espai amb la obra mestra del cinema de Kim-Ki Duk Primavera, estiu, tardor, hivern... i primavera ; i trobe que és molt encertada.

Sense voler parlar gaire de la història de la novel·la el millor que us puc dir és: LLEGIU-LA!!! oblideu prejudicis sense motivacions i deixeu-vos seduir per una prosa fluïda i transparent que ens permet sentir la muntanya i l'interior de les persones. La riquesa de vocabulari -més enllà del català planer del pastor- és un luxe que no ens podem permetre perdre.

Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí.

dilluns, d’abril 27, 2009

(els teus peus)



Xiuxiueigs de xocolata
entre els esquitxos lluminosos
a la vora de la platja.
Una abraçada a l'esquena
mentre la gotellada
humiteja el teu cos
i els petons salen
els teus llavis.
Pessigolles de préssec
a la teva panxa lletosa
entre paraules de la mar.
Moixaines a les teves espatlles
i somriures entortolligats
per les sensacions nosaltrades.
Restar l'un en l'altra
i l'altra en l'un
amb els nostres cossos junts;
dormir a les profunditats
de les carícies.
Del llunyedar de l'horitzó
ens arriba música de somnis;
sabem que la nostra biblioteca
balla amb les paraules del cor.
Miro els teus peus
i els beso per cada passa
conjunta que realitzem.

BCN 27/IV/2009

imatge: cala llevadó 14-15/VII/2007

dilluns, d’abril 20, 2009

LA INFANTICIDA / GERMANA PAU



el passat divendres la Raquel i un servidor vàrem fer cap al teatre Romea per fer efectiu el regal del TresC de la Raquel i gaudir d'una meravellosa, màgica, brutal, impressionant i molt difícilment igualable nit de teatre.

l'obra eren dos monòlegs de Caterina Albert (més coneguda com Víctor Català) [són figues d'un altre paner el fet que una dona hagués d'utillitzar un pseudònim masculí per poder escriure!!! un delicte!].

El primer text fou Germana Pau, interpretat per Àngels Gonyalons. Em sorprengué molt la seva actuació -potser perquè l'associo a personatges menys dramàtics-. De fet fou corprenedora. El text, ambdós són sublims, d'un fondària moral descomunal, on una dona reconvertida en monja pateix els sentiments de l'ànima entre ésser àngel i diable al retrobar-se amb la persona que li féu descobrir l'amor i la seva cara amarga (l'odi)... i com la seva persona, en aquest estat febril on la mort el ronda es descompon, retroba i es desarma... el text és excel·lent; però la interpretació encara millor. [comentar que Oriol Ruiz fa de malalt]. M'agradà molt l'escrit; però la capacitat d'ella per canviar la veu i mostrar els diferents matissos -i fer-ho "realment" i de forma realista- foren superbs. Una interpretació descomunal.



Després d'un breu descans, perquè l'auditori es recuperi, arribava La infanticida -una obra que Emma Vilarasau sota la direcció de Josep Maria Mestres ja havien realitzat amb anterioritat-. Si els adjectius que he escrit abans us semblen elogiosos, com a mínim iguals, si no més, ho haurien d'ésser ara. Un altre text dur, mostrant les viscisituds i dificultats de les dones en un món masclista; amb una interpretació digna dels déus grecs. Emma Vilarasau no fa del personatge, és el personatge. És difícil trobar que una persona pugui esdevenir talment una altra d'aquesta manera (molt li costà poder somriure i no plorar com fa el personatge al acabar la funció [els aplaudiments dempeus eren merescuts; d'altres potser no ho feien dempeus perquè, simplement, no podien moure's]. La interpretació és de les millors que he vist en la meva vida (i hom no la possa primera, per allò que la perfecció no és humana, però allò ho ratllava de molt aprop).



Sincerament foren dos textos sublims d'una escriptora -casualment aquella vesprada havia agafat Solitud per llegir-lo ara que acabaré Últimas Tardes con Teresa de casa de Raquel- que m'han desfermat les ganes per llegir més d'ella. I de les actuacions sols dir la llàstima que fos la última funció; perquè hauríem repetit sense pensar-ho cap instant. Allò fou una demostració de com el teatre pot esdevenir quelcom més que un art i ésser quelcom més enllà de la pròpia realitat... INCREÏBLE. BRUTAL. DESCOMUNAL. SUPERB. GENIAL. IMPRESSIONANT...

vàrem sortir corpresos els dos, i amb motius, d'una sessió inigualable de teatre...

el comentari de la Raquel aquí

fou sublim...

diumenge, d’abril 19, 2009

no hi ha destí...



No hi ha destí que no ens contruim nosaltres.
Cadascuna de les muntanyues de les que fem cim,
de les mars que solquem fins l'horitzó,
dels focs amb els que ballen fins ésser un,
dels vents que ens ajuden a constuir els nostres aromes;
ho són perquè així ho hem volgut...
Tota paraula que hem dibuixat a les nostres pells
l'hem teixida a les nostres ànimes
perquè així ho hem somiat
i hem desitjat realitzar-ho...
Millors que déus hem d'ésser
davant l'adveniment
i no sotmentre'ns
sinó fer-lo nostre i crear-lo...

19/IV/2009

imatge: Astarte Syriaca; Dante Gabriel Rossetti; City Art Gallery. Manchester.

és de nit



És de nit.
Dorms en el teu llit
el repós del plaer;
als carrers la foscor
és atacada pels llums de la ciutat...
Sols penso en abraçar-te
en acaronar-te i fer-te
més plaents els somnis...
Robaria fragments a la nit
per vestir el teu cos
de cotó de núvols
cenyint-te'l amb petons eterns...
Voldria bressolar-te
com la mar a un vaixell
cada matí quan et lleves
desemperesint-te
amb mirades d'admiració tranquil·la
mentre tu obres els ulls, de nou, a la vida.

BCN 18-19/IV/2009

imatge: Road to Louveciennes, Melting Snow, Sunset; Claude Monet; Colecció privada.

dissabte, d’abril 18, 2009

el Guardià de Les Corts (avui Bateig)



EXTRET DE L'EXPOSICIÓ EL GUARDIÀ DE LES CORTS

Què és un drac?

Drac: Bèstia prototipus el monstre marí original que emergeix del Caos. Engloba els quatre elements: surt de
la terra o de l'aigua, vola pels aires i treu foc pels queixals.
Les divinitats aquàtiques prenen figura de drac, i també les forces de l'inframón; després, el drac serà tingut
com a adversari, símbol del poder del Mal, figura del Diable, ignívor, vomitador de foc.

En el món clàssic era considerat "animal pervigil et visu quam acutisimo" (vigilant i de mirada penetrant),
guardià de tresors, que dorm amb els ulls oberts.
Sovint els dracs i serpents guarden tresors, coves, jardins i arbres sagrats, noies verges... Habiten en coves
d'entrada a l'Infern, i sovint la seva mateixa boca n'és l'entrada.
Localment és anomenat fardatxo, feraixa, fera malvada, fera corrúpia, cuca fera, fera maltrana (Alacant)...
En la nostra iconografia es caracteritza per tenir cos de rèptil, recobert d'escates còrnies com de cocodril,
urpes d'àguila, ales i aletes membranoses, espina serrada com de camaleó, cua acabada en dard, poderosa
i rampant, mandíbules descomunals, bocassa d'alè fogós i pudent, amb ullals devoradors, llengua llarga i
bífida, saliva metzinosa, narius esbufegadors, ulls de gripau, sense parpelles, sobresortints, banyes, de tres,
set o nou caps; el color sol ser negre, roig o d'un verd fosc de rèptil. Pot caminar o reptar, volar i nedar.
Llança bràmuls terribles.

(extret de l'Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana, Joan Soler i Amigó)

Per què aquest drac?

És un drac situat a Les Corts. El trobem a la porta de ferro forjat de la finca Güell a l'Avinguda Pedralbes. Una
part de les obres de reforma que la família Güell va fer a la finca van ser encarregades a Gaudí, d'entre elles
la porta d'entrada al Jardí. Gaudí es va inspirar en el poema de Jacint Verdaguer “L'Atlàntida” i en particular
en el Cant Segon “L'hort de les Hespèrides”, per realitzar aquesta obra, i és que Verdaguer havia dedicat
aquesta obra al Marquès de Comillas, sogre d'Eusebi Güell.



L'Atlàntida de Jacint Verdaguer

El mite de l'Atlàntida és una versió moderna del mite de la cultura greco-romana d’on sorgeix la figura del
drac guardià de l'hort de les Hespèrides. En aquesta versió clàssica el drac té cent caps i es diu Ladó i,
juntament amb les tres mítiques donzelles ajuda a custodiar l’arbre de les pomes d’or a l’”Illa dels
Benaurats”, al peu del mont Atlas.
Verdaguer adaptà el mite de manera que les donzelles foren set enlloc de tres i l'arbre fou un taronger enlloc
d'un pomer. D'aquesta manera el drac, representat amb ales de ratpenat, cos amb escates, boca oberta,
llengua bífida i sinuosa, era per Verdaguer el guardià del taronger de L'hort de les Herpèrides.
El mite diu, també, que Hera envià el drac a custodiar les pomes d’or (taronges). Hèracles (Hèrcules en la
versió romana) el va matar per acomplir una de les seves dotze labors, imposades per demostrar que
mereixia ser Déu igual que el seu pare, Zeus.

Fragment de L'Atlàntida - Cant segon: L'hort de les Hespèrides

(...)
Hesperis, que n’és reina gentil, s’és enviudada
i espera un cor que vulla lo seu aconhortar;
quan d’eixa palma tastes la fruita regalada,
diràs: «A la seva ombra deixau-me reposar!»
Mes cal —açò li deia soscavant-li una fossa—,
cal que, per fer-li oferta plasent, del taronger
que entre esmaragdes mostra sa fruita d’or més rossa,
n’arribes de puntetes lo cimeral a haver.
...
Lo cimeral de l’arbre per abastar, s’hi atansa,
quan llest descaragola’s lleig drac* d’ulls flamejants,
i, en roda la gran cua brandant com una llança,
tantost amb gorja i urpes li copsa ambdues mans.
Ell, sortejant-lo, aixafa d’un colp de peu sa testa,
i el monstre deixa caure ses ales i son vol;
sagnós verí espumeja les flors, i sa feresta
mirada va apagant-se com llum d’un sec gresol.
Morint, al tronc de l’arbre se nua i caragola,
a cada revifalla fent-lo cruixir d’arrel;
quan veuen les Hespèrides que fil a fil s’escola,
llur crit de verge s’alça planyívol fins al cel:
...
»Quan un hèroe, alt d’espatlles i cabellera rossa,
d’un colp de peu engrune lo guaita del jardí,
llavors per tots vosaltres s’eixamplarà ma fossa...»
Ai, lo guerrer que el pare preveia, veu’s aquí!
(...)


A fi d'agrair els lleials serveis del drac, un cop mort Hera pujà les seves restes al cel, on formen des
d’aleshores la constel·lació del Dragó.

Observant la porta, resulta evident la reproducció del mite fins l’extrem de prendre la forma de la bèstia
directament de la constel·lació que la representa.

dijous, d’abril 16, 2009

La Ciudadela A.J. Cronin



aquest llibre -del que ulteriorment es feu una adaptació televisiva- caigué de casualitat a les mans de ma mare i ella insistí perquè me'l llegís. En veure que la història s'iniciava al País de Gal·les em va fer gràcia i vai' decidir llegir-ho.

la veritat és que es tracta d'un llibre molt interessant. reflecteix els costats foscos de la ciència mèdica, i en general del nostre sistema econòmico-social. Ens mostra com aquest jove metge es destinat a un poble miner gal·lès i les dificultats amb les que es troba per millorar les condicions dels obrers. Com tractarà de fer carrera investigadora i els murs amb els que toparà. I després veurem com els diners podreixen qualsevulla cosa que es creui en el seu camí...

Una novel·la molt interessant per gaudir de la lectura i reflexionar sobre el món en el que vivim i les normes que ens regeixen.

dilluns, d’abril 06, 2009

We shall never surrender!!!

ahir mentre era a Montjuïc vai' vore una pancarta que deia "No nos rendiremos nunca". Hi sóc plenament d'acord. De fet, des del principi dels mals moments, i sempre, he cregut en la victòria -tot i que aquesta sigui un carreró sense sortida [d'això ja en parlarem una altra vegada]-.

emperò, aquest escrit em feu pensar en la seva versió anglesa: We shall never surrender; mítica frase d'un mític discurs del premi Nobel de Literatura i Prime Minister Sir Winston Churchill davant els "commons" el 1940.

aquí us deixo un fragment i un link per si el voleu llegir sencer (link aquí):

I have, myself, full confidence that if all do their duty, if nothing is neglected, and if the best arrangements are made, as they are being made, we shall prove ourselves once again able to defend our Island home, to ride out the storm of war, and to outlive the menace of tyranny, if necessary for years, if necessary alone. At any rate, that is what we are going to try to do. That is the resolve of His Majesty's Government-every man of them. That is the will of Parliament and the nation. The British Empire and the French Republic, linked together in their cause and in their need, will defend to the death their native soil, aiding each other like good comrades to the utmost of their strength. Even though large tracts of Europe and many old and famous States have fallen or may fall into the grip of the Gestapo and all the odious apparatus of Nazi rule, we shall not flag or fail. We shall go on to the end, we shall fight in France, we shall fight on the seas and oceans, we shall fight with growing confidence and growing strength in the air, we shall defend our Island, whatever the cost may be, we shall fight on the beaches, we shall fight on the landing grounds, we shall fight in the fields and in the streets, we shall fight in the hills; we shall never surrender, and even if, which I do not for a moment believe, this Island or a large part of it were subjugated and starving, then our Empire beyond the seas, armed and guarded by the British Fleet, would carry on the struggle, until, in God's good time, the New World, with all its power and might, steps forth to the rescue and the liberation of the old.



una cançó:

dijous, d’abril 02, 2009

Anna Karènina




Totes les famílies felices s'assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera.

aquest és l'inici d'Anna Karènina [Анна Каренина] de Lev Tolstoi [Лев Николаевич Толстой] en traducció d'Andreu Nin.

és una obra brutal, magna en tots els sentits. però abans de fer un breu comentari, vull fer un petit esment. la versió que he llegit fou un regal de la Peke i el Sergi quan marxaren cap a ses illes (mil gràcies; sempre he rebut de vosaltres molt interessants lectutres... més enllà de meravelloses estones junts; i les que vindran)

en aquesta obra (per què es decantà per aquest títol?) Tolstoi visiona tota la societat rusa de finals del XIX, fent una crítica de la mateixa -de tots els seus estaments- i mostra la seva visió dels perquès i les possibles solucions. Ens mostra l'estil de vida de l'alta societat, el seu no fer res i sols viure de ball en ball, i com els diners si no hi són ja apareixeran i com l'importan és allò que hom aparenta més que allò que un és, realment.

ens dissecciona, a més a més, l'amor; les seves essències i les seves passions i pulsions -n'hi ha de baixes i altes? no ho sembla pas...- ens mostra com l'amor pot ésser idealitzat; però després davalla devers la realitat i no és aquell camp de lilàs que hom havia somiat (o sí, però un no vol reconèixer-lo?), o com les "errades" poden, o podien, ésser molt cares; i com, sobretot, llavors (ara ja no?) les aparencences són més importants que qualsevulla altra cosa, àdhuc els propis sentiemnts.

de tota aquesta amalgama, sorgí una obra profunda, o cada personatge és perfectament dibuixat, perquè cada paraula, cada pàgina ens està permetent entendre a cadascuna de les persones dels que veiem la seva vida. això fa que l'obra sigui ingent a nivell d'extensió; però, a més a més, també de reflexió i fondària emocional.

He gaudit molt llegint el llibre; és dens i cal dedicar-li hores, però és una lectura profitosa i que permet reflexionar mentre la lectura progressa i gaudir-la en silenci en una freda tarda d'hivern.

us en recomana la seva lectura. d'aquí algun temps, faré la lectura de Guerra i Pau -emperò, fa poc vai' veure una versió televisiva, molt interessant, i fa que tingui massa fresca la seva història a la ment-.

Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"