SOLITUD

Solitud, obra de Caterina Albert i Paradís, escrita sota el pseudònim de Víctor Català i Montseny, és una gran obra de la literatura universal.

Existeix solitud més gran i feridora que la solitud acompanyada, que la solitud en companyia d'una persona estimada? Existeix solitud pitjor que la d'ésser muntanya en meitat d'un paratge? Existeix solitud més planyívola que la de veure's abocada a ésser sols amb una mateixa perquè no podem ésser amb ningú més?

Aquesta grandíssima obra -llàstima no haver-la llegit a l'institut, emperò, benedicció d'haver-la llegit d'adult (gràcies Raquel)- ens narra ens la pell de la Mila el procès dual de tota existència; la cerca i trobada d'ella mateixa. La dualiltat, quelcom que els antics ja tenien molt present -e.g.: Jano- es mostra en totes les particularitats de l'obra.

L'altre gran personatge -la mateixa Mila- és la montanya (el Montgrí -Santa Caternia, tot i que no es diu-). Ella se'ns mostra tan vívidament que ens sentim ésser la Mila plantejant-nos els grans dubtes. Sentint les rondalles del pastor Gaetà, les absències i les presències no desitjades...

a la versió a cura de Toni Sala (una introducció molt i molt bona; per llegir després de la novel·la) fa una comparativa en el tempos i l'espai amb la obra mestra del cinema de Kim-Ki Duk Primavera, estiu, tardor, hivern... i primavera ; i trobe que és molt encertada.

Sense voler parlar gaire de la història de la novel·la el millor que us puc dir és: LLEGIU-LA!!! oblideu prejudicis sense motivacions i deixeu-vos seduir per una prosa fluïda i transparent que ens permet sentir la muntanya i l'interior de les persones. La riquesa de vocabulari -més enllà del català planer del pastor- és un luxe que no ens podem permetre perdre.

Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí.