Els records són elements molt perillosos, igual que l'amor pot nàixer d'una metàfora, tota una vida pot canviar pel prisma amb el que es mira el pasat d'una persona.
Revisitar indrets que formen part del nostre passat, i d'aquell que sembla especialment estimat, sigui per la tergiversació que pot crear el pas del temps o per la nostàlgia de certes vivències pot esdevenir com la magdalena proustiana i endegar una cascada on s'amalgamen records, nostàlgies de futur, mistificacions de vivències i mitges mentides camí de veritats.
Avui n'he viscuda una d'aquestes experiències i a més a més de recordar aquelles paraules que havia escrit potser és l'última vegada que et visito n'han nascut de noves. I he decidit fer-vos-les a mans.
GESPA
DE L'AUTÒNOMA
Records
en verd.
Records
en la boirina
de
la memòria que construeix el passat.
Records
en verd
en
la boirina de la memòria
que
construeix plaent el passat.
Records
triats
en
la voràgine de l'abisme.
Records
en verd
en
la borina de la voràgine
de
l'abisme de la memòria
que
construeix plaent el passat.
Records
en
el lleu sospir que tenyeix de verd
la
borina de la memòria
i
desfà la voràgine de l'abisme
construint
plaent el passat.
Natxo
Barrau i Salguero
UAB-BCN
23/VII/2013
PASSES
EN EL TEMPS
Les
mateixes passes,
els
mateixos llocs;
però
no pas els mateixos indrets.
El
somrís còmplice
amb
un mateix
i
amb els fantasmes
del
passat
en
reconèixer
els
costums de l'habitud pretèrita;
la
melangia,
perillosament
mel·líflua,
evoca
la nostàlgia
per
les passes perdudes en el temps.
No
et pots permetre somniar
ni
un instant,
que
esdevindria lacerantment etern,
la
recerca del temps perdut;
no
mirem l'abisme,
emportem-nos
unes volves de la seva boirina
com
un viatger del temps
i
pintem de verd
el
camí de llambordes grogues.
Natxo
Barrau i Salguero
UAB-BCN
23/VII/2013
Les imatges i fonts són els quadres de Carl David Friedrich Monjo a la vora de la mar i Caminant damunt un mar de boira així com les fotografies el wallpaper "morning" (by cherry sweetly) i Abyss shrounded in fog(by niwet) abyss_shrouded_in_fog_by_niwet-d5be2nd
Les
biblioteques són espais per voltar, són socs de paraules on
perdre's i vagarejar i tot comerciant amb els nostres aflorats
sentiments tractar de trobar aquella promesa, esperant que no
esdevingui falsa, de viatges i somnis que ens prometen des de
l'estant d'una ploma.
Fou així,
passejant per una biblioteca que vaig topar amb el poemari L'esbós
de la Sílvia Bel. Obres el
llibre a l'atzar i els versos que troben els teus ulls sembla que
poden ésser la promesa d'un gaudi. A més a més, la primera frase
de la contraportada, fragment del pròleg de Mª Àngels Cabré, és
una incitació a la lectura. “La professió de poeta hauria de
considerar-se una professió de risc.” Definitivament, em captiva
la dedicatòria:
Als
amics, amants i familiars
que
em vesteixen les capes.
I
a la poesia, que em despulla!
...i decideixo emprendre el viatge.
Tot sigui dit, dels pròlegs caldria fer tot un estudi fenomenològic
per determinar la seva utilitat i perillositat. En el nostre cas,
Cabré ens ofereix un decàleg respecte la “poesia en llibertat”
més centrat en la poesia en general que no pas en l'obra en qüestió,
i crec que ho agrareixo. En destacaria l'afirmació «L'esbós
fa dues aportacions
singulars: una és la frescor, fruit de l'espontaneïtat treballada,
i l'altra és el rebuig a la poesia que més es ven.»;
així com aquesta reflexió quasi final i lapidària «Sílvia
Bel és una poeta amant de l'espontaneïtat, que recerca en les
paraules un to de facilitat i treballa els poemes amb la voluntat que
semblin vius. És descarada i espontània (...). I tracta temes de
rabiosa humanitat, que no només actualitat (...)».
Ara bé, certes comparatives, poden ésser armes de doble tall, i qui
voreja l'abisme pot caure o comprendre que l'abisme també el mira.
Coincidim, això sí, inevitablement, “ja va dir Rilke que la
poesia no és feta de sentiments, com molts creuen, sinó
d'experiències.
Centrant-nos en l'obra L'esbós
podria dir que sempre és una bona notícia trobar veus noves a la
poesia d'una llengua. Sempre? Bé, cal suposar que sí; tot i de
vegades ensopegues amb poemaris que tal vegada han barrat el pas a
veus molt millors. Bé, sigui com vulgui, no és aquest el cas.
Aquest poemari “feina d'un parell d'anys i planys” és un llibre
ple de jocs amb els sentits, no sempre ocults, de les paraules; unes
paraules que li permeten a la Sílvia Bel composar uns versos frescs
i directes. Potser, de vegades, massa directes.
Sense voler pecar de gongorista,
sempre he cregut que la poesia hauria d'anar més
enllà; no parlo de la
necessitat d'unes estructures tancades i barrades, però si jugar o
utilitzar un vocabulari, sense haver de caure en cultismes pedants,
que dibuixés una pàtina de “cultura”, o un tractament de la
història que semblés que no fos una mera anècdota. Qui sap què és
la poesia i com hauria d'ésser, possiblement tots i cadascun de
nosaltres ho veiem i la sentim d'una manera; o de diverses maneres
segons l'instant vivencial.
Gloso aquest dubte perquè de
vegades els poemes de la Sílvia Bel em semblen massa quotidians, com
si xerràssim enfrontats separats per una tassa de cafè i una de te
seguts en una taula de bar; i, em sembla que la quotidianitat en la
poesia demana, reclama, un polsim de màgia que l'allunyi de la
mundanitat per fer-la quelcom existencial. Potser només divago sense
ordre ni concert.
Tot i això no puc negar que hi
ha versos, més que poemes íntegres, que m'han captivat. Mirant-ho
des d'una altra atalaia, qui sap si el meu problema rau en la meva
(quasi) incapacitat per dibuixar versos escarits o s'un simple
senzillesa de vida viscuda i gaudida... Em captiva una de les seves
asseveracions a les Confessions
i agraïments:
M'agrada que la gent devori la poesia. Tens gana?
O potser tens set? Doncs, vinga, apaga el televisor, obre una cervesa
i esmola't els dits, que passar un centenar de pàgines avui no està
a l'abast de qualsevol tou!
Com he dit, destaco més versos
caçats al vol com papallones en un camp idealitazadament arquetípic
que no pas poemes. Emperò, podria arribar a destacar en major o
menor mesura, i en ordre d'aparició, els següents: Capes (com a
obertura del compendi), Adéu, Furar, Mobbing, Alfa fidelitat, Taps,
La platja dins les sabatilles, Acordió, 11-S, Radar,
Quasimonosíl·labs, Joc de dames, Que no voli l'amor, Polítiques
poètiques, Tensar el poema, L'esbós.
És una poesia simple, de versos
senzills on se'ns mostra la seva realitat vital i ens arriba ens
clars frasejos com les aigües d'un rierol. És un intent per
(re)convertir una vida viscuda en una vida poetitzada, un anhel per
corporificar amb lleus pinzellades instants aparentment banals per
habituals en fotografies de l'existència. Són poemes d'amor, bé,
l'anomenada poesia amorosa és, majoritàriament, poesia del desamor;
és la narració d'una existència, d'unes vivències de la tragèdia
d'estar viu i sentir, en totes les seves fiblades i pulsions, l'amor;
amb un acurat tractament de les paraules i dels seus significats,
reals, imaginaris o intuïtius.
Pràcticament
a cada poema pots trobar algun vers que et fibla tocant alguna nota
dins la teva ànima. És per això que us recomano que enceteu la
lectura de L'esbós de
Sílvia Bel, perquè potser trobareu els vostres versos vivencials,
aquelles paraules que us mostrin la vostra realitat des d'una
treballada senzillesa del llenguatge habitant un petit poema.
Us deixo alguna mostra de la
seva art poètica (el subratllat és meu). Espero que us serveixi per
obrir la gana de degustar-ne més.
La setmana passada, com a consequüència d'un decés, vai' tornar a escoltar el Salm 23. Possiblement sigui el més conegut. Vai' aprofitar per escoltar-lo amb calma detingudament. Allunyant-me de la fe amb que està escrit hom troba que és una declaració d'amor mutu molt profund. Si en comptes del concepte "Senyor" hom utilitza el de la persona estimada es troba amb un poema d'entrega amorosa total.
Coses de decidir observar els textos religiosos sense fe a la mirada...
23 (22) 1 Salm del recull de David. El Senyor és el meu pastor: no em manca res. 2 Em fa descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l'aigua, 3 i allí em retorna. Em guia per camins segurs, per amor del seu nom; 4 ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal. Tu, Senyor, ets vora meu: la teva vara i el teu bastó em donen confiança. 5 Davant meu pares taula tu mateix enfront dels enemics; m'has ungit el cap amb perfums, omples a vessar la meva copa. 6 Ben cert, tota la vida m'acompanyen la teva bondat i el teu amor. I viuré anys i més anys a la casa del Senyor.
imatge: La Pastora, Vincent Van Gogh, Tel Aviv Museum
Ara fa uns pocs dies la Raquel em comentà que sa mare li havia regalat, com cada any, un calendari d'advent. La primera impressió fou de sorpresa, tot i que potser no seria el més indicat per dir-ho: m'havia sorprés el fet que ella any rera any tingués un calendari d'advent essent absolutament atea. És en aquest moment en que es pensa que poden ésser tradicions que es mantenen pel propi costum; o, simplement, d'aquells actes aparentment religiosos, o si més no, vinculats a la fe, però que en el fons no ho són pas.
Sigui pel motiu que sigui, algun dia hauria d'escriure al respecte dels actes com assistir a una misa quan l'ateïsme és la creença per una tradició d'altri; bé, doncs el fet és que aquest calendari d'advent em feu pensar en un altre: el d'un llibre de'n Jostein Gaarder. El llibre s'intitula “El misteri de Nadal” i està centrat en un calendari d'advent; òbviament, essent una obra de l'autor de El Món de Sofia és fàcil deduir que hi haurà quelcom de “fantasiós” o si més no “aparentment màgic” en ell. Recordo haver llegit aquest llibre dies després d'un altre de seu “Vita brevis”, centrat en una suposada carta de l'amant de Sant Agustí d'Hipona. Aquest també em semblà una petita joia, com l'altre. Dic petita per les seves dimensions; però crec que mentre un és un conte de fades amb un nen com a protagonista però dirigit als adults per tractar de recuperar les il·lusions de la innocent infantesa; l'altre ens fa pensar en els motius que fan moure les nostres decisions vitals. Mentre un ens fa pensar en la màgia que poden representar les tradicions religioses per als infants; l'altre ens mostra la duresa, moltes vegades injustificades, que les religions poden impossar a les nostres vides.
Des que vaig llegir "El món de Sofia", ara fa ja molts i molts anys, que m'han atret els llibres de Gaarder. A més dels ja citats em va agradar moltíssim "Maya". La trobo una obra molt i molt interessant i recomanable. Els personatges que dibuixa, el moment, les vicisituts i la trama, així com l'organització del llibre em captivaren. M'han dit que la seva gran obra és "El misteri del solitari", emperò, aquesta encara resta pendent.
Si més no, avui volia deixar constància del fet que trobo molt interessant i suggeridora la seva obra.
Malauradament fa molts anys es produí una fractura traumàtica en el món del coneixement: algú decidí que existia un abisme entre les Lletres i les Ciències. Més enllà de la meva creença personal que els i les científics lletraferits serien la versió postmoderna dels sofistes –paraula ara caiguda en desgràcia- de la venerable Grècia clàssica; dubto molt, per no dir taxativament, que existeixi tal separació com si d’un Infern i un Paradís es tractessin, i que cada qual col•loqui allà on més adient li sembli cadascun dels móns. Per a més inri, el sistema educatiu, la consideració com a tal del que patim, i cada vegada amb més escreix, és ésser no ja sols generós amb el sistema, sinó una mica inconscient; com dèiem, el sistema “educatiu” en aquest país ha considerat que no és lògic, ni necessari –fet encara més greu- que una persona pugui ésser coneixedora d’àtoms, cèl•lules , electrons, equacions i també en històries, literatures i filologies... bé, de fet, el que realment no es considera del tot necessari és la ruta inversa. Per desgràcia avui en dia, sembla que les Ciències han caigut en un desprestigi –i no ho dic perquè en molts aspectes se les consideri un nou dogma de fe- sinó pel fet que mentre les Lletres són Cultura, a les Ciències se les ha foragitat del pedestal. Emperò, com si algun boig hagués decidit planejar una venjança, avui en dia, les Ciències es basen en un gran concepte: publicar. Si no és posat negre sobre blanc, avui no és una idea que existeixi. La gran problemàtica és que hem caigut en una voràgine que fa que els escrits científics siguin ingents. La única necessitat ja no és fer “bona Ciència”, és publicar. Així que avui en dia, els projectes de científics cal que siguin redactors d’idees i resultats de laboratori (a més, majoritàriament, en una llengua que no és la seva). Potser no hem creat un abisme entre les Ciències i les Lletres; tal vegada les hem llençat daltabaix de l’abisme.
imatge: Simplicius aprenent a escriure; Max Klinger.
desitjaria volar en el cel, ocell de plomes discretes, solcant l'aire devers l'hortizó, l'infinit horitzó d'horitzons; sols essent el desig de viure, d'ésser lliure i gaudir d'ésser...
desitjaria ésser l'onada a la mar, la carícia que piga la teva pell de l'esperit blau de la vida; l'escalfor blanca de la llum; desitjaria pintar-me la vista amb els colors de l'existència...
desitjaria ésser un au com un foc follet, una cançó per fer somriure les ànimes, una paraula que bressoli els cors una mirada que besi les polpes dels dits, un xiuxiueig que faci pessigolles a la pell...
del color dels dies al nàixer, amb les olors del bosc després de la rosada, amb el gust del cos després de l'amor, amb els sons de les danses de galanteig, del tacte de l'aigua al escolar-se;
La parella de nuvis continuava fent-se petons àvids per damunt dels bols d'enciam i això em va tornar a fer venir al cap el canibalisme. A la cultura a la qual jo pertanyo està socialment acceptat xuclar-se i llepar-se, fins i tot en públic, encara que sigui damunt els plats del sopar. El límit del tabú no es manifesta fins a intervencions culinàries més irreversibles. Suposava que a l'antiga cultura de les Fiji devia haver estar diferent. No devia estar permès petonejar-se públicament i menys durant un àpat. En canvi, la comunitat acceptava la ingestió de les tripes d'un ésser humà mort.
MayaJostein Gaarder trad. d'Anne-Lise Cloetta i Anna Casassas
no és maco la imatge de dues persones estimant-se? l'entenem com a quelcom innat i natural? En quin moment i per quin motiu l'evolució humana decidí que aquesta fos la "nostra" forma d'expressar-nos amor? Com ho faria Gaia? Altres éssers a l'univers s'expressen igual?
És el canibalisme la última frontera humana? O ho seria la tortura? Podem arribar a considerar-ho un acte d'amor extrem? Per això ens agraden certs jocs sexuals?
tot just al anar a penjar-lo, he recordat que havia penjat aquest text a l'altre bloc, i casualitat, li havia posat el mateix títol:
som a l'any 2008; i ara mateix Ernesto Guevara de la Serna, el CHE, és un símbol... però un símbol de què...
¿què resta en la consciència global de la nostra societat dels principis revolucionaris? ¿com un pensador i actiu guerriller contra l'imperialisme pot haver esdevingut una "trade mark"? ¿és aquesta la més indignant victòria del sistema capitalista?
Ell afirmà: Deja que el mundo te cambie y podrás cambiar el mundo era quan encara voltava pel Con Sud cercant-se i trobant la inspiració per tot allò que havia de succeir després...
avui en dia l'esperit de les revolucions és perdut... o abandonat al fons -no dels "pavés", no!-de les nostres consciències; i allà resta fins que en algun moment el nostre inconscient més animal i natural -l'element més darwinista i nietzschià- ens fa adonar que hauríem de lluitar per salvar la vida com a conjunt... però després la societat ens recorda que d'il·lusions no es viu i que els somnis milor al llit sota una flassada que escalfa...
la nostra gran derrota com a ésser, eminentment social, és la pèrdua de les nostres capacitats revolcuionàries... no hem assassinat déu, hem capitalitzat el Che...
Tot allò que existeix a l’univers és fruit de l’atzar i de la necessitat.
Demòcrit
Quan penso en la brevetat de la meua vida perduda entre l’etern abans i després, el petit espai que ocupo, i que fins i tot veig, immers en la infinita immensitat d’espais que ignoro, i que a la seva vegada m’ignoren, tinc por, i em sorprèn el fet d’estar aquí i no allà; perquè no hi ha cap raó perquè estigui aquí i no allà, ara i no llavors... Tinc por del silenci etern d’aquests espais infinits.
Cap a l'estiu del 2004 aquest gran artista que és el Jerry (El Galo) em demanà si volia participar col·laborant escribint un article "friki" per a una incipient revista. Aquell projecte no tirà endavant, però l'escrit sí nasqué. Aquest és el primer. EL SIGNE D’INTERROGACIÓ Per al meu estimat Petrus Resapiens; qui em regalà aquesta intuïció. La vida, la història de la humanitat no hagués sigut la mateixa sense el signe d’interrogació... sense el signe d’interrogació que coneixem. Sembla mentida, però aquesta línia corva acompanyada d’un punt, d’origen i final, una mica distant, és el millor, i únic posible, reflexe del dubte, de la necessitat de coneixement, de l’esperança d’abandonar la foscor devers un futur millor. El signe d’interrogació s’inicia en un solitari punt, un origen fosc on neix el dubte, i la necessitat de cercar resposta. Cal travessar l’abisme, deixar-se caure en les fondàries ignotes del riu que, sense saber on ens portarà, sembla ésser el nostre nou destí. És una línea corva; surgeix com un segment rectilini, producte de la nostra primera intuició; però tomba com si fos una panxa engendrada. Com si fos una malícia de la natura, podem imaginar-nos un òvul sent qui cerca la resposta entre un garbuix d’ebojarrats espermatozoides. A continuació grafiem el nostre anhel; el jou que s’extén per la nostra ànima com el no-res per Fantasia. I ho grafiem perquè des de que una nit aquell simi bípede descobrí que tenia les mans lliures i encara no podia entendre el llenguatge dels macabres déus que somien entre signes matemàtics; sabé que el dibuix és l’exorcisme per els focs que ens incendien. Al final hi és el repte; entre el garbuix de posibilitats, bogeries, enamoraments, idees fortuïtes i furtives, anhels, desitjos, malsons, camins... hem de sortir de la cova amb fermesa, escrivint el nostre propi camí; dibuixant el nostre destí. Fins arribar a la destinació... Però en aquest descriptiu camí hem oblidat el fet clau. No hem tingut present la fractura traumàtica, un arqué desafiant a l’encomi d’Helena... la distància que existeix entre els punts d’origen i destí del nostre dubte i el camí que cal recorrer. Un no-res absent i una absència de res i de tot i l’esperança de tot; la dimensió de l’espai-temps on el cosmos i el kaos s’entortolliguen. Això és aquest blanc, on la llum de tots els colors és reflexada; i és gràcies a la seva existència que el dubte va a gafar de la mà a la humanitat i l’ha guiada en el seu esdevenidor. És en aquesta mitjanit, aquest espai entre el punt i el traç, el jardí on les hurís podran renàixer en forma de llavors amb infinits cotilèdons que podrien arribar a esdevenir en miltonians paradissos perduts, o en l’impressió de la matinada, o en un palau per a l’amor allunyant-se, com una dama de ferro, o el nihilisme gorgià, la relativitat d’un univers en una nou... és en aquest espai, aparentment ínfim, on tot dubte es nodreix. La pròpia discontinuïtat ens olbliga a cercar quelcom per no ofegar-nos en el nostre propi inventat oceà imposible. I com l’evolució i el temps ens prohibeixen lamarxa enrera; hem d’ésser capaços, i com a mínim amb l’intent, d’arribar a l’altre banda de la discontinuitat: el llarg camí per resoldre el dubte. Sense aquesta infinita ínfimitat les preguntes de la vida, des de la aparentment més crucial fins la més mundana, no haguéssin sigut el mateix; i potser encara seríem dalt de l’arbre... o haguéssim baixat per sempre per ésser pols estelar dubtant entre l’humus... És en aquest espai on convergeixen, des de la divergència de l’ànima, el dubte de l’amor, l’incògnita dels colors, la subtilesa de la paraula idònia per acaronar, l’intangibilitat del temps, la por a la mort, l’enigma de l’espill; i molt més de tot allò que mai podrem arribar a imaginar. La discontinuitat és la frontera de la nostra ànima; i només en la confrontació de les diferents magnituts del dubte, en aquest aparentment espai buit, podrem seguir el nostre devenir en un univers que ningú sap cap a on esdevé...
