dilluns, de desembre 31, 2007

El Carrer de les Camèlies



(...) em va dir: ¿què has fet a la vida? Vaig estar a punt de dir-li que l'havia passada buscant coses perdudes i enterrant enamoraments, però no vaig dir res com si no l'hagués entit ...)

Els tres últims capítols de El carrer de les Camèlies són terriblement preciosos. Tota la història de la Cecília C. es veuen condensats en aquestes poques pàgines.

És la història marcada del que sembla una incapacitat sentimental -i moral-, la recerca, potser, en els hoes del que fou el seu pare desconegut. La seva inconstància, la impossibilitat de durar enlloc ni amb ningú.

Gràcies a la meravellosa -com sempre- prosa "senzilla" però plena de matissos de l'autiora, gairebé comprenem, i per tant, compadim, la nostra protagonista. Una nena abandonada al nàixer al carrer de les Camèlies, i viurem el seu perible vital. Una odissea d'un contrasentit natural: una persona quasi abúlica, gairebé asexual que desferma la pulsió dels homes; i com la seva immaduresa la fa caure i recaure. Pátirem amb ella, i sentirem pietat, per un personatge que se'ns fa tan vívid que en més d'un moment la seva soledat -acompanyada- nes farà sentir calfreds a nosaltres.

Com escrigué la pròpia Rodoreda, la Cecília naix "lleugerament patètica, lleuerament desolada", a les antípodes de la Colometa -la seva precedent literària-.

Un gran llibre per llegir a les nits, sols al llit; i per abraçar-nos fort sota els llençols al acabar... una lectura obligada.

diumenge, de desembre 30, 2007

La Sonrisa Etrusca



Una altra gran obra del mestre José Luís Sampedro. [Per sempre més el meu cor el tindrà robat La Vieja Sirena; oi Sarita i Gorka].

La sonrisa etrusca ens narra la història dels últims dies d'un calabrés que es veu "obligat" a marxar cap al nord -Milano- perquè la medicina s'ocupi d'ell. El contrast entre el Sud i el Nord -tant present encara dins de la República Italiana- així com el passat -de resistent a la Segona Guerra Mundial- i la vida moderna, centren part del història personal, de la trama pròpia del nostre vell que veurà tot el que la vida encara li havia d'ensenyar de la mà del seu net i de una amiga del sud que coneixerà a Milà.

La història de Salvatore Roncone és tendresa; i les seves pàgines passen ràpidament entre les nostres mans mentre ens mostren matissos i infinitat de detalls de la vida; tant de la moderna com de les tradicions que estem permetent (molt erròniament!) perdre del nostre propi passat (gens llunyà).

Si l'agafeu, sigueu conscients que l'obra tot i la grandíssima llum que aporta és sempre sota la pitjor ombra; però això fa que brilli encara més... i que la possibilitat que una llàgrima aflori sigui molt elevada.

Una obra recomanable per a tota persona capaç de sentir tendresa; de saber l'alegria que aporta una néta, per a qui sap que la paraula dels "nostres majors" no s'hauria de perdre, i qui creu que l'amor té moltes cares... per a qui sap que fins i tot en la més negra nit del moment més cru de l'hivern hi ha una llum d'esperança.

dissabte, de desembre 29, 2007

ROSETTA



Bienvenidos
a los suburbios de la vida
del mundo occidental

Acampada entre las zarzas,
bañada por el fango
de los ajenos ojos cerrados.

La noche es sólo la suciedad
de la contaminación moral;
la ausencia paterna
desde una placenta alcohólica
con desembocadura en la immolación.

Tus ojos
de profundidad oceánica
supuran tristeza
en el anhelo de no ser rechazada
mientras tu rostro méneo
irradia sangre:
la abofeteada perpuesta del odio.

Desearía poder salvarte,
lanzarte en un abrazo
hacia un horizonte
de posibilidades.

dijous, de desembre 27, 2007

The Treasure Island

Un dels llibres que he llegit aquest mes de desembre ha sigut The Treasure Island de Robert Louis Stevenson. Us encoratjo a que si no l'heu llegit ho feu, o el recupereu en cas d'haver-ho gaudit de petits.



És una obra immortal, un llibre perfecte per llegir-ho a diferents edats i descobrir-ne coses noves. La seva grandesa resideix en els detalls que fan que sigui molt més que una novel·la d'aventures marítimes. És un viatge iniciàtic, i en ell no viatja sol en Jim Hawkins -i tota la "tripu" de La Hispaniola-; noltros també hi formem part. De la mateixa forma que el Jim torna a Bristol no té res a vore amb el que residia a la Benbow, cadascun dels lectors hem pogut realitzar aquest viatge i sentir l'embit de la mar, l'atracció de l'aventura perseguint el tresor de FLint, aprenent de l'impressionant John Silver, descobrint que tot viatger retorna més savi (J. Benet diria que potser més trist, també). En aquesta "petita joia" descobrim el valor de la llibertat, i tot el que cal lluitar-la, el significat de la paraula lleialtat i amistat, així com que tota persona no és un personatge pla i linial, sinó amb rerefons i matissos.

Al acabar la novel·la sents el brogit de la mar a les teves oïdes, i recordes la sensació de navegar sota la Jolly Roger (i el símbol britànic (victorià!) de la Union Jack]; la dificultat d'obtenir la llibertat somiada; tot allò que hem hagut de vèncer per obtenir l'arribar fins els somnis...

Llarga vida eterna als grans creadors de somnis com Tusitala, nom amb que el coneixien a les mars del Sud on visquè Stevenson gran part de la seva vida i on morí als 43 anys.

dissabte, de desembre 22, 2007

a thousand kisses deep

aquesta bonica i lorquiana frase és d'un dels més grans poetes i músics que ha donat la humanitat:

LEONARD COHEN

amb ell, i amb aquesta cançó, començó una selecció de maques creacions que anirem deixant en aquest petit racó de l'Univers.

Leonard Cohen té l'expressivitat en les eves lletres que només els grans genis són capaços de produir: poden crear metàfores inimaginables -el gran somni de Borges: possar juntes dues apraules que mai abans ho haguessin set-, i fer-ho amb la imaginació desbordada de qui ha sabut percebre el món amb tots els sentits.

Podria haver escollit d'ell les mítiques Suzanne -meravellosa versió catalana des de fa molts anys de Toti Soler-, First We Take Manhattan -la seva primera cançó que m'enamorà-, Dance Me till The End Of Love, Take this Waltz -musciant a Lorca- o tantes i tantes... però m'he decantat per una de les últimes.

Deixeu-vos seduir... i gaudiu.



A Thousand Kisses Deep
from Ten New Songs

LYRICS


The ponies run, the girls are young,
The odds are there to beat.
You win a while, and then it's done -
Your little winning streak.
And summoned now to deal
With your invincible defeat,
You live your life as if it's real,
A Thousand Kisses Deep.

I'm turning tricks, I'm getting fixed,
I'm back on Boogie Street.
You lose your grip, and then you slip
Into the Masterpiece.
And maybe I had miles to drive,
And promises to keep:
You ditch it all to stay alive,
A Thousand Kisses Deep.

And sometimes when the night is slow,
The wretched and the meek,
We gather up our hearts and go,
A Thousand Kisses Deep.

Confined to sex, we pressed against
The limits of the sea:
I saw there were no oceans left
For scavengers like me.
I made it to the forward deck.
I blessed our remnant fleet -
And then consented to be wrecked,
A Thousand Kisses Deep.

I'm turning tricks, I'm getting fixed,
I'm back on Boogie Street.
I guess they won't exchange the gifts
That you were meant to keep.
And quiet is the thought of you,
The file on you complete,
Except what we forgot to do,
A Thousand Kisses Deep.

And sometimes when the night is slow,
The wretched and the meek,
We gather up our hearts and go,
A Thousand Kisses Deep.

The ponies run, the girls are young,
The odds are there to beat . . .

dilluns, de desembre 17, 2007

La Plaça del Diamant (adaptació teatral)



Dissabte passat vai' tenir l'oportunitat de assistir a la representació al TNC de La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda segons adaptació de'n Benet i Jornet.

Us confesso que al principi tenia les meues recances: em semblava complicat adaptar una obra com aquesta.
La veritat sigui dita, crec que superen el repte amb nota. Tant és així que la primera part (una hora i mitja) es fa més curta del que sembla, i el mateix es pot dir de les altres dues parts -cinquanta minuts cadascuna-. Val a dir que l'escenografia ajuda moltíssim; de fet, sense els "ginys" mòbils que fan de decorats no hi hauria possibilitat d'adaptació.
Respecte a la feina actoral destaca a la Sílvia Bel -la Colometa-. Realment clava el paper. Crec que aconsegueix traspuar l'escenari i fer-nos arribar tots els matisos que la gran autora de personatges femenins de la nostra literatura li va donar. Respecte al Marc Martínez -fa de Quimet- no acaba de passar totalment el meu tall personal -potser perquè des de fa temps no m'acaba de convèncer-; tot i que el que representa el personatge de'n Quimet ho aconsegueix. Destacar, també, les actuacions de la Mercè Arànega com a Sra Enriqueta i les de l'Anna Sahun com Julieta i la de'n Carles Martínez com a Antoni, l'adroguer i la d'Ernest Villegas (Mateu).

La vida és les coses petites que passen -si no ho va escriure, la Mercè Rodoreda ho signaria-. Ara que s'inicia -de fet amb la seva estrena- l'Any Rodoreda, crec que no sols cal recuperar l'obra -em quedaré sempre amb -Mirall Trencat- sinó tota la seva producció.

Us recomano que si podeu aneu a gaudir de la versió teatral.

dijous, de desembre 06, 2007

LA MUJER HABITADA



GIOCONDA BELLI

Ja fa uns anys descobrí aquesta grandíssima autora que és Gioconda Belli. Crec que una forera de RockTotal pujà un text seu i em semblà meravellós. Un dia vai començar a cercar obres seves i quan vai trobar Apogeo m'enamorà.

Potser algunes persones recordeu haver-me sentit, e.g.: a Theía Manía, la meua priemra lectura poètica; o en altres aspectes de la vida els versos:

En verdad en verdad les digo:
no hay nada más poderoso en el mundo
que una mujer.
Por eso nos persiguen.


Respecte a aquesta mervallosa novel·la us deixo el comentari que a la seva pàgina prenen de Solo Literatura

La mujer habitada, 1988. Editorial Vanguardia, Managua. Ganadora del Premio Casa de las Américas, la escritora nicaragüense Gioconda Belli es una de las voces más importantes de la nueva literatura centroamericana.

La mujer habitada sumerge al lector en un mundo mágico y vital donde la resistencia ancestral del indígena al español se vincula a la rebelión femenina y a la insurgencia política de hoy. Lavinia abandona la casa de sus padres para iniciar una vida de mujer independiente. Piensa que por fin empezará a escribir su historia. Pero ignora que, junto con el amor, llegará la oportunidad de escribir La Historia. Una voz íntima que habita en su sangre la incita a unirse a los cazadores de utopías...

Gioconda Belli narra con poesía e inteligencia una historia tan antigua y apasionante como el mundo: el amor entre un hombre y una mujer, y la lucha de un pueblo por la libertad.

UNA OBRA PER LLEGIR I SUBMERGIR-SE DES DE LA PRIMERA PLANA... PER SENTIR-SE, NOVAMENT, DONA I INDÍGENA LLUITANT PER LA LLIBERTAT, FINS I TOT AVUI.

La prosa, al igual que la seva poesia, té aquesta sonoritat de les terres mesoamericanes, el regust del passat de la cultura pre-colombina: sabors, olors, colors, tacte i sonoritat de la jungla on des de segles tot un conjunt de pobles continuen vivint d'acord amb la natura. Les seves paraules són senzilles i carregades de poesia. Com digué Maria Mercè Marçal, se sent tres vegades rebels i feliç de ser-ho. La visió femenina del món, així com de la rebel·lió, ens fa vore que la humanitat podria fer millor les coses. L'obra és una petita joia, com pot ser-ho el cotemplar el cel de l'Hemisferi Sud, aquell que ens regalà els poemes de Neruda i la inteligència de Ernesto Guevara de la Serna.

Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"