diumenge, de juliol 29, 2007

DE COM HAURIA D’ÉSSER UN DIUMENGE

Un diumenge ha de nàixer solejat. I els teus ulls haurien d’obrir-se quan els seus raigs ja fossin suficientment alts com perquè el teu cos hagi pogut descansar bressolat per morfeu mentre els somnis feien pessigolles a la imaginació. Les parpelles s’aixecarien lleument, com qui confessa un pecat sota els llençols a la llum d’una llanterna; obrir-se com nimfees a les aigües , com les onades arriben en una tarda de marea baixa. El vano càlid del sol tocaria la teua nua pell al igual que la rosada alimenta les flors en les hores més fosques; com el lleu vent de primavera acarona la gespa amb el salat petó que transporta des de la mar fins el cim nevat de la muntanya. Així, com la carícia d’una catifa de flors a l’estiu els raigs de sol es deixarien relliscar sobre teu;i et permetrien, amb pau i serenor, inspirar l’aire pur d’un nou da. Respirar profundament, com els reflexos a la mar. I sentir, com un arcdesantmarti que ens porta de l’edèn al paradís, que una mà es mou lleugera sobre el pit esquere gairebé a l’espatlla; mentre a l’altre costat sorgeix la ventilació encara adormida d’una fada. I acaronaràs el seu cabell en el plaer de veure-la dormir. Els teus dits s'enmaranyaran com entre el cotó del temps; d’aquell que deixa d’existir quan els dos, com ara, s’és un sols univers sempre en expansió. I al tocar la seua pell és com si poguessis abastar l’arcdesantmarti a la mà,com si un petó fos un cos i t’estigués abraçant. I olores el seu cabell, i olores a vida; a l’escalfor de la xemeneia envoltats de neu a l’hivern, a les onades de la matinada a l’estiu, a la fusta de la fageda a la tardor i a la joia de la xerrameca de cervesa i terrassa de finals de primavera. És negre com la nit que acaba de succeir i es converteix en record que perdurarà sempre a l’ànima; brillat com la suor del sexe, profund com la mar quan érem petits. I ella encara no ha obert els ulls però ja somriu. I tu saps que res hi ha més bonic al món que el seu somrís; que la seva felicitat totsdosjunts abraçats. Perquè aquestes abraçades són més fortes que el més resistent dels castells; que la més duradora de les promeses; més ancestral que les arrels de la vida a l’aigua. I deixaràs relliscar la teva mà per la seva esquena brillant gràcies a la llum del sol. I saps on té i com li agraden les dolces pessigolles. Refulgeix com un blau el d’estiu sols solcat pels teus dits com estel.les fugaces de núvols. Un cel per mirar-lo surant a l’aigua de la mar o acariciat per una lleu brisa des de la gespa d’una muntanya. I ella continuarà fent-se l’adormida, com una flor que gaudeix rebent el sol. Fins que la marea puja i arriba a la costa; com quan la foguera encén la nit. I l’abraces... perquè és tot el que es desitja en aquest perfecte instant instant d’etern retorn. I abans del petó, ella et mossega; com si recollís l’àncora i les amarres. I a la llum del matí no hi ha més cultiu que la passió, que petons i mossegades entre “bondiakarinyo” i carícies múltiples om estels a la nit i fulles en un bosc. Perquè l’anell que encaixa al dit és fer-se l’amor i deixar-se fluir com el riu fins la mar i l’infinit horitzó. I restar, un al costat de l’altre, com els dos costats de la vora de la platja. I gaudir del somriure sota l’aigua recordant que els savis es banyaven sota les cascades. Tocar-nos el cos i saber que encara és ple de carícies. I al baixar, trobar-se un esmorzar ple de fruites. Colors i sabors diferents; com l’absència d’aire a l’orgasme. Cereals, llet, torrades i tot sota la mel dels petonsi les mirades fugisseres. Ella somriu sota els seus profunds ulls verds aiguamarina. I en els seus llavis podries restar per tota l’eternitat, per efímera que aquesta fos. I t’agrada que t’abraci i jugui amb els seus dits pel teu pit. I sortiu, sols, a passejar; perquè el sol llueix i les persones són felices com els animalons dels dibuixos animats. I arribar al cim del turó per poder descansar i mirar el cel, o arribar fins la sorra per entrar a la mar; i sentir la benedicció de la vida. Una beguda fresca per fer que les llums brillin millor. I reposar; perquè la tarda és tranquil.la, i amb una abrasada la nostra pell respira l’ànima. I al capvespre veure com la llum se’n va per deixar pas a la nit dels somnis. I al arribar al llit, saber qui si fos hivern i la xemeneia lluités contra la neu; la seua abraçada faria del nostre cos un perfecte diumenge d’estiu...

Natxo Barrau Salguero

Signat a Bangor el 24 de juliol de 2007.

Des d’un “turonet"

rodejat de gespa i arbres

bressolat per l’aire de l’estret veient Anglesey

i sota un brillant sol.



dimecres, de juliol 25, 2007

Ítaca



avui us convido a visitar un molt interessant bloc:

http://mirlando.bloc.cat

i ho faré convidant-vos a (re)llegir/(re)descobrir el bell poema de K.p.Kavafis:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.


la traducció és de Carles Riba.

una pàgina de la UOC per si us interessa.

I RECORDEU, VISITEU MIRLANDO

http://mirlando.bloc.cat/




dimarts, de juliol 24, 2007

LA MAR, Calahonda, l'Estiu


La mar.

A la mar et vai' conèixer

i a la mar et vull estimar.

La mar.

Mirant-la

recordo el teu somriure;

quedant captiu en el perfum

del teu record.

La mar.

A la mar et vai' conèixer

i a la mar et vull estimar.

15/VII/2005

poema A del compendi Poemes d'Aitana


imatges: la meua estimada Calahonda

dijous, de juliol 19, 2007

El sol es deixa caure suau sobre la pell de la meua cara espurnejada per les humides bufades lleus d'un vent que simplement passeja. i és així, assentat tranquil·lament com espero la llunyana posta de sol; :mirant l'oceà i somrient feliç. El temps és una joia de sucre que es desfà a la saliva dels llavis, i els somnis poden brillar i saltironejar com l'escuma de les onades; i així es sent avui la meva ànima: com un cor ple de joia que veu l'infinit i divisa un horitzó. Sempre serem capaços de construir un camí entre la vegetació, sense fer-la malbé, simplement deixant campaments de records, per arribar més amunt i més amunt; perquè el cel és tant terrenal con el bressolar de les barquetes: com les carícies de la meva mà en els teus cabells. Més amunt no és més lluny, és més aprop de noltros; on les pells respiren i poden sentir. Allà on la llum es torna arcdesantmartí per negar de colors els nostres ulls, allà són les nostres princeses protegides per dracs que beuen de la nostra poció perquè pugui pintar el nostre delit en un tapís de sensacions. Em sento feliç perquè veig la mar passar i reflexa els rostre de la meva gent; i la cançó que xiuxiueja el vent em diu que sou feliços. I en aquell far llunyà veig el rostre de la lluna que em confessa que jo podré cobrir d'estrelles la nit. Sec aquí i sento que la felicitat saltironeja en la meva sang; i no sé si ets tu o sóc jo -o potser són tota la resta- però l'univers, ara mateix, em sembla un lloc meravellós per viure; sigui la teva pell o sigui aquest petit racó del moll.

new pier, Bangor. 16/VII/07

dilluns, de juliol 16, 2007

-de la solitud i els records- CYMRU'07

Quan un es troba sols acompanyat per ell mateix s'adona que no roman sol; hi ha una munió de persones convivint amb ell i la seva solitud. Totes i cadascuna de les persones a les que en algun moment de la nostra existència ens ha fet gaudir entregar-los una part de la nostra ànima són fent-nos companyia. i gairebé les podem tocar. És en aquests instants en que sembla que la nit serà la nostra única companyia que com cuques de llum apareix un record, i amb ella, la seva persona; i la guspira encén la xemeneia del plaer. I el foc tremola, i potser també els ulls; però l'ànima balla i es deixa bressar pels braços del record... perquè cada vegada que un record s'atansa fins el cor, en fa fefaent l'amor. I fins i tot el dolor s'alleuja, ell mateix, per seure a la vora de les flames, i amb les mans sobre els genolls i en silenci; observarà com la dolça imatge que l'espill del temps ens ofereix omple l'estança d'una flaire de frescor de rosada a la matinada de la primavera sota el cel estrellat entre les runes d'un castell escoltant la respiració de la persona estimada al nostre pit. Perquè quan un es sent com un far enmig de la fi del món, comprèn que les onades son com els petons, que ara et mullen i després marxen; que la llum que ara ens il·lumina ens deixarà a les fosques; com a la nit dormo abrasat a tu i durant el dia t'imagino en cada alenada... i més enllà dels vaixells que ens fan companyia durant el viatge, són els ocells, els nostres records, que ens permeten entendre, després de mirar-los amb atenció i perplexitat, que al llunyedar hi és, des de i per sempre, l'horitzó; la nostra vida per escriure... i com el cel i la terra, el dia i la nit, el foc i la mar; el nostre camí és la conjunció del passat i el futur que com en aquest present. Per això, el meu ahir, que cou la meua gent, qui amb mi, sempre i per sempre, en forma de record, per quan no ens podem tocar, sou la marea que impulsa, des de i per sempre, el meu esquif en direcció al millor infinit: la vida.

signat el 5/VI/07 a les 21:29:37 a Bangor

dilluns, de juliol 09, 2007

SOUTH STACK -Caergybi-

Observa la inmensidad oceánica; déjate seducir por su calma majestuosidad infinita. Recorre la superficie de las aguas sin esperar poder delimitar un horizonte; simplemente (re)descubre el placer de sentir cercano el sabor de las aguas eternas. Estas piedras que te sustentan se detuvieron en estre preciso lugar antes de que el timepo tuviese sentido con la única esperanza de ver el amanecer acariciando los rescoldos del atardecer. Al albur de estos vientos, puede descubrirse la belleza eterna, la más simple, en un beso en la mejilla. En un enredar los dedos acariciando tu cabello hay tanta sabiduría, el grimorio esencial del universo, como en los rizos profundos de las olas. Inspira hasta lo más hondo los cambios de tonalidad de los azules de la mar océana; como los dibujos de las sombras de la noche en tu piel. En ese refugio pétreo, como unas pálpebras entre la salada yerba, podríamos cultivar un siempre danzante fuego para arrullarnos en las noches en las que no albirásemos la luna que siempre se espera para llegarnos. Cogidos de la mano, sonriendo a las estrellas, éste sería el único lugar donde Juliet and her Romeo podrían estar. Los cantos de las aves, resuenan entre las interminables historias que narran las montanyas de roca contada. Desde las aguas ascienden las caricias que quiebran el sonido, al igual que un beso, aprisionando los labios, despierta la manyana eterna; convirtiendo la existencia en un tapiz azul, profundo, eterno, en un movimiento konstante, como el arrullo de una cuna, hacia el látido único del corazón.

dijous, de juliol 05, 2007

Apuremos la noche
que acaba de empezar
que manyana
ya no nos podremos abrazar.
Alcemos hoy las pintas
por las horas
que hemos compartido
y por las que inventaremos
para poder seguir gozando
de nuestras companyías.
No le demos más vueltas,
ni le busquemos el sentido;
no sabemos cómo
hemos llegado hasta aquí,
ahora disfrutémoslo
y esperemos
que la lluvia no nos separe.


mai, ningú, podrá endur-se el nostre sentiment de pertányer-nos en aquesta petita part de món...

Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"