dimecres, de gener 25, 2012

Agua (water) Deepa Mehta


Agua és l'epopeia d'unes dones per sobreviure al tràgic destí que les ha condemnades a ésser mortes vivents: els texts sagrats hindús, des de fa més de dos mil anys, diuen:

Una vídua ha de patir i ésser casta fins la mort.
L'esposa fidel al difunt anirà al cel.
L'esposa infidel renaixerà al ventre d'un xacal.
Les lleis de Manu
Capítol 5è, versos 156-161
Dharamshstras

La Chuyia és una nena de vuit anys que en pocs dies passa d'ésser casada, amb un home gran, a esdevenir la seva vídua. Això significa que no només li han arrabassat la seva infantessa, sinó que ara, li arrabassen la seva vida: com a vídua ha d'abandonar la seva llar familiar i marxar a l'Ashram.





Tot i que ens trobem a l'Índia de l'any 1938, la situació que narra la pel·lícula de Deepa Mehta sembla ésser encara molt vigent al seu país. Una mostra d'això foren els problemes que tingué per rodar la pel·lícula a Venarisi com a conseqüència dels radicals hinduistes.

Mentre Gandhi tractava de sacsejar les consciències polítiques de l'Índia, la situació de moltes persones, fossin de la casta que fossin, encara era dramàtica. Les vídues eren obligades a patir una vida d'abnegació fins la seva mort, purgant les culpes d'ésser responsables de la mort del seu marit; i això ho feien a l'ashram, una comunitat dins la comunitat.

A l'ashram de Rawalpur on acaba Chuyia, dirigit amb tradicional mà de ferro per Madhumati, hi tracten de sobreviure poc més d'una desena de vídues, entre elles la jove Kalyania i la Didi, vídua d'un brahman. Les condicions de vida per a les vídues són dramàtiques. En aquest ambient, i de forma casual, apareixerà el jove Narayan, un jove i fervent seguidor de Gandhi.

La pel·lícula, tot i la duresa del tema tractat, és preciosa. Té una narració pausada, con les aigües sagrades del riu, com la lentitud de les vides de les vídues, que li permet mostrar-nos les dures condicions d'aquesta vida, però al mateix temps ens fa aparèixer i ens permet entendre els personatges, algunes són autèntiques flors de lotus. La llum de la cinta és esplèndida, la música, quasi omnipresent, és dolça i esdevé quasi un personatge més. El text està molt ben treballat i les interpretacions són magistrals.

Ens trobem davant d'una obra de cinema independent, no és una pel·lícula de Bollywood, és una obra que cerca enviar un missatge més enllà de l'entreteniment. Water és la pel·lícula que tanca la Trilogia dels Elements de Deepa Mehta. Si Fire parlava de política de la sexualitat i Earth parlava de la política de nacionalisme i Water parla de la política de la religió. Una gran pel·lícula que ens mostra una tràgica realitat amb una bellesa terriblement dramàtica.

[possibilitat d'spoliers]

Sarala, l'actriu que interpreta a Chuyia, qui s'aprengué el guió fonèticament, fa un treball excepcional, com la nena petita que no entén què fa a l'ashram i que no comprèn, ni ho vol fer, perquè ha d'ésser allà. Només les possible pluja de felicitat de la Kalyania semblen que poden fer-la somriure. La seva trista i traumàtica evolució al llarg de la història està magistralment interpretada. Però crec que tant la Kalyania com la Didi són les grans estrelles de la cinta. Seema Biswas composa una ascètica Didi Shakuntala que ens mostra la submissió ascètica a la fe; i tanmateix, la història li farà comprendre que potser ja no hi haurà una nova eixida del sol per una nova vida per a moltes de les dones de l'Índia, però potser sí per les joves i les nenes. La seva actuació és superba: una lliçó de rostres expressius i com modular les paraules per fer-les transmetre tot allò que realment signifiquen i dotar el text de la profunditat que té. Però la gran actuació tràgica és la de Lisa Ray, la Kalyania. La seva tímida bellesa, utilitzada per la Madhumati per aconseguir els diners que poden permetre mantenir l'ashram, encantaran, accidentalment i casual, el Narayan i desencadenaran la catàrtica història. Composa un personatge d'una fragilitat que travessa la pantalla i t'envolta desitjant ésser el sari que la transporti a l'altra riba del riu, però per veure eixir aquest sol d'un nou dia per a l'Índia. Desitges que els somnis que ella i en Narayan, a la meravellosa escena nocturna sota l'arbre, teixeixen esdevinguin realitat, i deixi d'ésser l'ombra nefasta a la que ha estat condemnada. En John Abraham dota a en Narayan de la introspecció que el personatge requereix, però amb la llibertat d'un jove que creu que la realitat es pot canviar, i cal actuar per fer-ho i creu haver trobat la senda per fer-ho i ha decidit caminar-la.

La pel·lícula ens narra una història perfectament real, per això, vivim moments durs, de descoberta, de somnis, de joia, de tragèdia, de recerca i esperança, de decepció i patiment. És l'esdevenidor vital dels rius vitals.

Us recomano que visioneu aquesta pel·lícula: un amor més impossible que un Romeo & Juliet en el marc de la bellesa de l'Índia amb una realització molt aconseguida que ens mostra una vessant de la realitat desconeguda amb una mà ferma que pinta la vida amb la bellesa tràgica de l'existència.

Del dvd em sembla un encert que s'inclogui una petita entrevista a la directora a la presentació al barceloní cinema Verdi de la pel·lícula i el making of. Potser a més a més de la versió original hindi i la traducció i subtítols en castellà, en anglès hauria estat un encert. No entenc incloure un curtmetratge com “amigo no gima”.


dimarts, de gener 17, 2012

Heu perdut el fil d'Ariadna?


Perdido hilo de Ariadna
El laberinto será eternamente tu mundo
Al final todo seguirá sienda entrada
y la noche es la morada del universo.

Rabbe Enckell
Flyende spegel
trad. Francisco J. Uriz



 



dilluns, de gener 16, 2012

A les paraules demano camins


Si la intenció fos fer una crítica partint de les mateixes premisses que utilitzem per les obres professionals, seria per tancar ara mateix aquesta pàgina i que tots plegats ens dediquéssim a una altra cosa: el teatre amateur és un teatre que pot ésser molt digne i molt ben treballat, però que compta amb unes limitacions molt grans que cal tenir present quan ens disposem a gaudir d'un espectacle servit per una companyia no professional.

El dissabte passat, amb la Raquel vàrem assistir a la segona de les funcions que la companyia ATEl partiquí presentava al Centre Cultural La Farinera del Clot l'espectacle A les paraules demano camins un muntatge poètic sobre l'obra de Maria-Mercè Marçal. Potser per ésser al voltant d'aquesta gran poetessa, una de les veus que més admiro, que, possiblement, tenia moltes esperances dipositades i al mateix temps molta por que no m'acabés agradant.

Al final, valorant la dificultat que comporta generar una obra com la que presentaren, la valoració és positiva, tot i que vaig sortir amb una sensació que la idea podia haver donat per força més. Plantejada com una viatge al llarg de la seva vida on petites pinzellades narratives ens situaven a la seva biografia que era mostrada pels seus propis texts, l'hora de funció es fa curta per la ingent quantitat de material que se'ns podria haver mostrat, però al mateix temps el seu esdevenir ha estat lent en la seva processió i ràpid en la intenció de cobrir la seva, excessivament curta, vida.

El plantejament ens fa recordar, indefectiblement, i salvant les enormes distàncies els muntatges que Ollé i Beltran  han orquestrat respecte Salvador Espriu i Joan Maragall, molt més reeixit aquell que aquest. Algunes de les veus declamaren amb molt d'encert els versos marçalians, i aconseguiren mostrar i permetre'ns copsar els múltiples detalls que teixia la seva ploma, algun dels quadres compositius, em semblà molt encertat; per altra banda, els moments musicals em semblaren una mica excessivament llargs.

Tot i les limitacions inherents a les condicions del muntatge, crec que era una obra que aconsegueix el que crec que volia ésser el seu objectiu apropar-se i apropar la poesia marçaliana al públic i despertar, novament o una altra vegada, l'atracció vers els seus traços negres sobre blanc.


Els quadres són Camí de Chailly i Neu a Louveciennes de C. Monet i A. Sisley, tots dos al Musée d'Orsay.

divendres, de gener 13, 2012

aforisme al voltant d'ésser qui som


De vegades les idees brollen del cap qui sap per què, aquesta vegada fou conseqüència d'una imaginària conversa molt real:

-Ja no ets qui eres...
-Mai vaig ésser aquell qui era...
 


I per il·lustrar millor l'aforisme, a més a més de l'esbós Jano d'Alejandro Mesonero us deixo un molt interessant videoclip d'una grandíssima banda, que avui actua en directe: Mala Digestión, la cançó s'intitula Nunca sabrás quien soy. Oi que es complementen?



dijous, de gener 12, 2012

El gremio de los magos (Crónicas del mago negro I)


Fa un cert temps vaig topar amb El gremio de los magos voltant per alguna llibreria. Al llegir el text de la solapa interior em causà cert interès, emperò, es va quedar com una possible lectura futura, tot i la pobra impressió que causava la portada i el to infantil que transmetia la sinopsi de contraportada.

«Por extraño que parezca, los Juegos Olímpicos de Barcelona sirvieron de inspiraciñón para el primer ca´pitulo de El gremio de los Magos. En la televisión vi un reportaje sobre cómo las autoridades estaban vaciando la ciudad de vagabundos y sin techo. Esa noche soñé que estaba entre los cientos de personas expulsadas de la ciudad... a manos de un grupo de magos. Me desperté y puse por escrito ese sueño, pensando que por la mañana me reiría al leerlo. Pero no fue así. Tiempo después, encajé esa historia en un mundo de mi creación, donde la magia existía de modo latente y precisaba de una instrucción estricta, un privilegio solo al alcance de los ricos.»

Fa poc el vaig trobar a la biblioteca i vaig decidir en un impuls que li donaríem una oportunitat. El llibre és entretingut, però et quedes amb el regust que podria haver estat quelcom una mica millor. Tot i això, suposo que llegiré les dues altres novel·les que conformen la trilogia de les Crónicas del mago negro.

L'inici, que és el que explica la sinopsi de la contraportada és molt prometedor i em sembla una idea força “original”, el concepte de Purga està molt ben treballat. Els dos primers capítols, la novel·la en té vint-i-nou, són engrescadors. Tot i la prosa senzilla i potser una mica jovenívola entres en la història que et narra. Ara bé, els següents capítols es fan lents perquè et provoquen una sensació de repetició i de manca d'acció que llastren la narració tot i que hi ha algun moment interessant. La segona part peca més o menys dels mateixos defectes, tot i que permet entendre una mica millor la particular màgia d'aquest món. Aquí trobo un encert en la forma com aquesta apareix i del seu control, el vel de misteri dels segles anteriors i la idea del procés de mort dels mags. Però quan arribem als últims capítols tot es precipita. La història és altament previsible, però tot i això segueixes llegint, és una lectura fàcil, les pàgines.

Veurem en les següents dues entregues com es desenvolupa la història, emperò, no crec que variï gaire del que Trudi Canavan ens mostra en aquesta primera novel·la. Una història de fantasia previsible i fàcil de llegir que presenta algunes idees molt interessants però que la prosa senzilla i sobretot l'estil narratiu i senzillesa argumental la llastren.


dilluns, de gener 09, 2012

El cel ens cau al damunt!

 
L'any 2005 es publicava Le ciel lui tombe sur la tête, una nova entrega de les aventures d'Astèrix, òbviament amb text i il·lustracions d'Uderzo. A casa nostra s'intitulà El cel ens cau al damunt!

Bé, respecte la traducció caldria fer un incís previ. Resulta que en el seu moment Salvat, qui ara mateix té els drets, publicà el còmic en català com “El cel s'ens cau al damunt!”; és a dir, amb dues terribles errades de traducció. Una vegada apreciada l'errada per la ciutadania, l'editorial s'apressà a demanar disculpes i es comprometé a enretirar, i destruir, els exemplars, 50000, amb tant greu errada i fer-ne un tiratge nou amb la traducció correcta.

Després que els Savis de l'Orient solucionessin un problema greu, com era la manca d'aquest títol en la meva col·lecció, ara podrem donar una opinió.

Tots sabem que només hi ha una cosa que terroritzi els nostres gals: que el cel els caigui al damunt, doncs bé, sembla que aquesta vegada això podria esdevenir real, i tot i que sembli mentida, o no, no serien els romans qui ho assoliria.

La trama s'inicia amb una tradicional passejada de l'Astèrix, l'Obèlix i l'Ideafix pel bosc a la cacera del senglar quan descobreixen que tots els animals són paralitzats. Al tornar al llogaret comprovaran que els seus conciutadans també i que sembla que tot seria conseqüència d'una gran esfera que està situada tot just damunt del poblet.

La història pretén retre homenatge a Walt Disney i construir una història que, en el seu punt de partida podria ésser força original, però que cau en un simplisme desenvolupament amb una història massa previsible que llastra tot el còmic.

Tal i com comprovem els seguidors de les aventures d'Astèrix, els intents d'Uderzo de fer-se càrrec de la ploma de Gosciny són cada vegada menys reeixits. És impossible tenir la ploma afilada de Gosciny sense ser-ho, i això fa que aquella narrativa brillant, espontània i trepidant hagi desaparegut.

Una llàstima! Una altra. Bé, els seguidors seguirem gaudint, fanàtics, que som de tot allò que dugui la marca dels nostres amics gals que resisteixen ara i sempre l'invasor.

dimecres, de gener 04, 2012

El traficant de contes



Ja fa força temps que vaig descobrir en Jostein Gaarder, i, com la majoria, ho vaig fer amb El món de Sofia. Aquella novel·la fou una revelació; no per apropar-me el món de la filosofia, aquesta tasca l'havia realitzada una molt bona professora, na Julia Manzano, a l'institut, sinó per la capacitat de entrelligar mons, per fer conviure la realitat i la fantasia amb aquesta capacitat de fer-nos crèduls davant d'una faula o un conte de fades. Aconseguir que la Filosofia esdevingui el material per un conte aparentment infantil és una fita assolible només per grans escollits.

Més endavant arribaren altres obres: la història de conte de religió que és El conte de Nadal (què et sembla Raquel?), la molt suggeridora i profunda Vitta brevis i la magistral Maya, que em sembla senzillament sublim.

L'obra que ens ocupa avui és El traficant de contes, singular traducció (i permeteu-me l'atreviment, quasi més suggeridor títol que l'original) de La filla del director de circ (si no m'he equivocat traduint del noruec). No es troba a l'alçada de El món de Sofia ni de Maya, però és una recomanable novel·la amb el toc Gaarder.

El llibre ens narra la història d'un personatge típicament gaarderià. Ens situem en la costa italiana on el nostre heroi (o antiheroi) Petter ens narrarà la gens convencional història de la seva vida. Des de la seva infantesa ben lligada a la figura de la seva mare i del descobriment del seu do que li permet crear històries constantment fins la reconversió d'aquest do en un negoci i com... Bé, millor que llegiu i gaudiu la novel·la.

Té algunes petites joies inserides com a sinopsis, té un toc de realisme màgic, típicament sorgit de la ploma del noruec, que et fa devorar les pàgines amb ànsies de saber com continua la història que et sembla tan versemblant en la seva bogeria que et farà dubtar de tota la història de la literatura. A més a més, ens estarà fent reflexionar al respecte de les necessitats que cadascun podem tenir en les nostres vides, què és allò realment imprescindible que necessitem per a sentir-nos realitzats.

No hi ha creació literària més important que la nostra pròpia història, i somni més meravellós per inventar un gran conte que els nostres propis desitjos. Una fantasia al voltant d'un personatge que és una oda a la màgia de la literatura i un cant a la vida.



Abans de deixar-vos amb unes pinzellades de perles en forma de frases voldria comentar que em sembla molt suggeridora la portada triada per Empúries i que m'ha permès somniar alguna situació per la propera lectura poètica que m'agradaria realitzar en futur no molt llunyà.

Fantasiejar era massa fàcil, era com ballar damunt d'una fina capa de gel sobre un llac de milers de braces de profunditat, com fer piruetes estranyes damunt la corda fluixa. Sempre hi havia alguna cosa fantasmal, freda i fosca rondant per sota la superfície.

Mentre somiem també creiem que estem desperts, però sabem que estem desperts quan no dormim. Tenia la teoria que l'homenet amb el bastó dormia en alguna part del país dels somnis i que, de fet, ell només somiava que existia en la realitat.

La Beate era un conte de fades, era com una col·lecció sencera de contes fantàstics. No era una persona fàcil de definir, tenia una personalitat múltiple. Vaig tenir la sensació que se m'assemblava.

Gaudiu de la seva lectura i deixeu-vos seduir per la seva fantasia...

dilluns, de gener 02, 2012

El arte de volar


El arte de volar és un còmic catàrtic d'un fill respecte un pare que ja no podrà llegir el seu text i d'unes persones amb el seu propi passat mitjançant les notes que Antonio Altarriba trobà de son pare una vegada aquest havia decidit aprendre a volar amb un salt, als noranta anys, que li permetia esquivar la mort que restava a l'aguait com un voltor.

Aquesta és la història d'Antonio Altarriba, el pare del guionista del còmic. Mitjançant les notes que el fill trobà reconstrueix la vida del seu propi pare i la història de tantes i tantes persones dites anònimes (que mai ho foren per la seva gent) durant el convuls segle XX.

Hi ha una frase durant la narració que ens mostra l'essència d'allò que ens serà explicat:



Detrás de esos cambios había una tragedia personal tan profunda como inconfesable... No se trataba de traición sino de suicidio ideológico... Para afrontar el presente, debían acabar con el pasado... Morir para seguir vivos.


La novel·la gràfica s'inicia amb el gran salt del pare i protagonista de la història. La seva caiguda serà la conversió del fill en el pare per a poder explicar la seva història i. mentre el fill entén el pare, el lector vivim una vida com la de molts dels "perdedors" del segle XX. La història d'un nen que patí la dura vida d'un poble sense cap horitzó que no fos entregar la seva vida al sòl, i que veient la crudesa de la vida del proletari només podia fer camí en una direcció quan hagué de posicionar-se. Viurem la seva experiència durant la guerra espanyola i la mundial, així com la seva nova existència a l'espanya franquista fins el seu final, moment del gran salt amb el consegüent vol.

El guió és sublim, molt carregat i dens, lent i exposiutiu que permet mostrat tots i cadascun dels matisos d'una vida viscuda en la recerca d'una vida millor. El dibuix de Kim és sensacional. Detallat i detallista sense entrar en exageracions ni filigranes, ens crea la realitat amb el seu traç i el seu blanc i negre poderós.

Us deixo dos pàgines del llibre perquè comproveu amb una agra reflexió la potència d'aquesta obra totalment recomanable.


Postdata: t'estimo (la pel·lícula)

Ara ja fa un cert temps vaig llegir la novel·la de Cecelia Ahern Postdata: T'estimo. Ja vaig comentar llavors que la novel·la m'havia agradat més del que esperava, val a dir que no era gaire el que creia que poder oferir; tot i que llavors ja s'havia rodat l'adaptació cinematogràfica, aquesta sí que no m'acabava d'atreure especialment. Resulta que des de feia cert temps el dvd voltava per casa així que ahir primer de gener vaig decidir visionar la pel·lícula i aquest és el cometari.


Com ja he comentat no esperava gaire de la versió fílmica de la novel·la, però sense ésser cap meravella, perquè no ho és, no és tant dolenta com podria esperar-se, tot i presentar certs defectes que la poden llastrar. Si més no, crec que aquesta dramedia, aconsegueix els objectius que té.

Hom entén els canvis "necessaris" que pot requerir una adaptació, tot i que no sempre són els més correctes. Aquesta vegada crec que esdevenen un encert per fer més funcional la pel·lícula (tot i l'estranyesa dels primers segons).

P.S. I love you s'inicia amb una molt encertada seqüència inicial. La Holly (una encertada Hillary Swank) i en Gerry (un gran paper per Gerard Butler) tornen a casa emprenyats i viurem l'escena de la baralla i la reconciliació. És aquest un dels millors moments de la pel·lícula, i ens mostra quin serà l'estil de la cinta.

Per a qui no conegui la història farem cinc cèntims: Poc després d'aquesta primera seqüència en Gerry morirà víctima d'un tumor cerebral. Pocs dies després és el trentè aniversari de la Holly, qui rebrà un regal inesperat, en Gerry li ha deixat escrites una sèrie de cartes que anirà rebent mensualment.

El punt de partida, breu i concís, serveix per intentar reflexionar respecte l'efemiritat de la vida i de la potència de l'amor i la seva eternitat, o no, més enllà de la vida; així com el repte d'afrontar la viudetat, especialment en la joventut o primera maduresa.

La pel·lícula vol, en part, allunyar-se del drama fàcil productor de catarates de llàgrimes i per això intenta dotar-la de força moments més lleugers i dotar-la d'una pàtina de realitat amb l'alicient de dur-la al món de cadascun dels potencials espectadors. Al respecte voldria afegir que cal que defugim d'una vegada dels tòpics de "cinema per a dones" com si els homes no poguéssim deixar anar una llàgrima veient segons quines escenes (acabi succeïnt o no).

Del film podria destacar algunes de les interpretacions, les ja esmentades dels protagonistes, sense ésser de premi, crec que són adequades per fer creïble la història, així com les de la Kathy Bates i el crooner Harry Connick Jr. La fotografia a Irlanda, els flashbacks que en Gerry interpreta quan la Holly llegeix les seves cartes, així com la música i la molt acurada selecció musical. Hi ha algunes escenes força correctes i que permeten assolir la barreja de drama i comèdia. Certs canvis del guió respecte la novel·la que la doten de cert caire més cinematogràfic.

Per altra banda, podríem retreure-li al film que hi ha massa el·lipsis que poden treure-li continuitat a la història, la descoberta de la vocació final de la Holly, que certs moments volen ésser tan realistes que acaben esdevenint "típicament i tòpica de pel·lícula". Respecte la durada del film crec que pot ésser la correcta, tot i que també hi ha alguna escena que podria haver-se treballat d'una altra forma.

En general crec que és un film correcte, idoni per veure en una freda tarda d'hivern o tardor ben arraulilt en una bona companyia.










Us deixo algunes pàgines amb valoracions de la pel·lícula: La butaca, Blog de cine (a, b i c), Fotogramas, FilmAfiinity, i Muchocine.net.



diumenge, de gener 01, 2012

llibres llegits durant el 2011

    Aquest és el tradicional llistat amb els llibres llegits durant l'any que deixem enrere. Malauradament, encara resten molts comentaris a fer/penjar (com de l'any anterior), esperem que siguin presents en breu.
    Bona lectura durant el 2012!


    • L'estrany cas del Dr Jekyll i el Sr Hyde Robert Louis Stevenson (aquí)
    • Les hores soterrades Delphine de Vigan (aquí)
    • Hombres de mar i guerra Patrick O'Brian
    • Capità de mar i guerra Patrick O'Brian
    • El país de las mujeres Gioconda Belli (aquí)
    • El tiempo entre costuras María Dueñas (aquí)
    • Longitud Dava Sobel
    • Los amos de la noche Brian Hodge
    • Ariadna al laberint grotesc Salvador Espriu
    • Poesia eròtica Vicent Andrés Estellés
    • Els arbres a la poesia catalana antologia per Maria Victòria Solina i Jordi Bigues (aquí)
    • Mireia Frederic Mistral
    • Lo puro y lo impuro Colette
    • La nacionalitat catalana Enric Prat de la Riba (aquí)
    • Firmin Sam Savage
    • Indigneu-vos! Stéphane Hessel
    • La papisa Donna W. Cross
    • City Alessandro Baricco
    • Exhumación Luna Miguel y Antonio J. Rodríguez
    • ...La ventana en el rostro Roque Dalton
    • Quántiques (10 poetes joves en diferencial femení)
    • Esquena nua David Castillo
    • Hores prohibides Núria Martí
    • La caçadora de cossos Najat El Hachmi
    • Manual de normas, señales y seguridad vial
    • Bartleby, l'escrivent Herman Melville
    • Cages Dave McKean
    • Coraline Neil Gaiman
    • La flor del norte Espido Freire
    • Alícia en un món real Isabel Franc i Susanna Martín
    • Benito Cereno Herman Melville
    • Els catalans Patrick O'Brian
    • La lluita per la vida Sir Charles R Darwin i Alfred R Wallace
    • Moments estel·lars de la humanitat Stephen Zweig
    • Billy Budd, el mariner Herman Melville
    • Adéu a Berlín Christopher Isherwood
    • Hitler (la novela gráfica) Shigeru Mizuki
    • Alica en el País de la Maravillas / A través del espejo (la novela gráfica) basado en  Lewis Carroll adaptado por Leah Moore y John Reppion, ilustrado por Érica Awano
    • Contrato con Dios y otras historias de Nueva York Will Eisner
    • No moriré cazado Alfred (adaptació novel·la homònima de Guillaume Guéraud)
    • El alcohólico Jonathan Ames y Dean Haspiel
    • Astérix y la historia real René van Royen y Sunnyva van der Vegt
    • El arte de volar Antonio Altrarriba y Kim (aquí)
    • El cuaderno rojo Teddy Kristiansen
    • Por nuestra cuenta (memorias de ) Miriam Katin (aquí)
    • Píldoras azules Frederick Peeters (aquí)
    • Tres sombras Cyril Pedrosa (aquí)
    • Kiki de Montparnasse Catel Muller y Jesé-Louis Bocquet
    • No me dejes nunca Marta Vázquez Milleira (aquí)
    • La plaça salvatge Tomas Tranströmer (aquí)
    • El azul es un color cálido Julie Maroh (aquí)
    • Sex Machine (la ciencia explora la sexualidad) Édouard Launet
    • Te miro Maram al-Masri
    • Operación Muerte Shigeru Mizuki
    • Els caçadors de mamuts (Els fills de la Terra III) J. M. Auel
    • Dios en persona Marc-Antoine Mathieu (aquí)
    • Señal y ruido Neil Gaiman & Dave McKean
    • El espíritu perdido Gwen de Bonneval & Matthieu Bonhomme (aquí)
    • El traficant de contes Jostein Gaarder (aquí)
    • Alta sociedad Dave Sim
    Imatge: La lectura interrompuda, Jean-Baptiste-Camille Corot, Art Instituteof Chicago.

    Dades personals

    La meva foto
    Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
    mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"