Postdata: t'estimo (la pel·lícula)

Ara ja fa un cert temps vaig llegir la novel·la de Cecelia Ahern Postdata: T'estimo. Ja vaig comentar llavors que la novel·la m'havia agradat més del que esperava, val a dir que no era gaire el que creia que poder oferir; tot i que llavors ja s'havia rodat l'adaptació cinematogràfica, aquesta sí que no m'acabava d'atreure especialment. Resulta que des de feia cert temps el dvd voltava per casa així que ahir primer de gener vaig decidir visionar la pel·lícula i aquest és el cometari.

Com ja he comentat no esperava gaire de la versió fílmica de la novel·la, però sense ésser cap meravella, perquè no ho és, no és tant dolenta com podria esperar-se, tot i presentar certs defectes que la poden llastrar. Si més no, crec que aquesta dramedia, aconsegueix els objectius que té.

Hom entén els canvis "necessaris" que pot requerir una adaptació, tot i que no sempre són els més correctes. Aquesta vegada crec que esdevenen un encert per fer més funcional la pel·lícula (tot i l'estranyesa dels primers segons).

P.S. I love you s'inicia amb una molt encertada seqüència inicial. La Holly (una encertada Hillary Swank) i en Gerry (un gran paper per Gerard Butler) tornen a casa emprenyats i viurem l'escena de la baralla i la reconciliació. És aquest un dels millors moments de la pel·lícula, i ens mostra quin serà l'estil de la cinta.

Per a qui no conegui la història farem cinc cèntims: Poc després d'aquesta primera seqüència en Gerry morirà víctima d'un tumor cerebral. Pocs dies després és el trentè aniversari de la Holly, qui rebrà un regal inesperat, en Gerry li ha deixat escrites una sèrie de cartes que anirà rebent mensualment.

El punt de partida, breu i concís, serveix per intentar reflexionar respecte l'efemiritat de la vida i de la potència de l'amor i la seva eternitat, o no, més enllà de la vida; així com el repte d'afrontar la viudetat, especialment en la joventut o primera maduresa.

La pel·lícula vol, en part, allunyar-se del drama fàcil productor de catarates de llàgrimes i per això intenta dotar-la de força moments més lleugers i dotar-la d'una pàtina de realitat amb l'alicient de dur-la al món de cadascun dels potencials espectadors. Al respecte voldria afegir que cal que defugim d'una vegada dels tòpics de "cinema per a dones" com si els homes no poguéssim deixar anar una llàgrima veient segons quines escenes (acabi succeïnt o no).

Del film podria destacar algunes de les interpretacions, les ja esmentades dels protagonistes, sense ésser de premi, crec que són adequades per fer creïble la història, així com les de la Kathy Bates i el crooner Harry Connick Jr. La fotografia a Irlanda, els flashbacks que en Gerry interpreta quan la Holly llegeix les seves cartes, així com la música i la molt acurada selecció musical. Hi ha algunes escenes força correctes i que permeten assolir la barreja de drama i comèdia. Certs canvis del guió respecte la novel·la que la doten de cert caire més cinematogràfic.

Per altra banda, podríem retreure-li al film que hi ha massa el·lipsis que poden treure-li continuitat a la història, la descoberta de la vocació final de la Holly, que certs moments volen ésser tan realistes que acaben esdevenint "típicament i tòpica de pel·lícula". Respecte la durada del film crec que pot ésser la correcta, tot i que també hi ha alguna escena que podria haver-se treballat d'una altra forma.

En general crec que és un film correcte, idoni per veure en una freda tarda d'hivern o tardor ben arraulilt en una bona companyia.










Us deixo algunes pàgines amb valoracions de la pel·lícula: La butaca, Blog de cine (a, b i c), Fotogramas, FilmAfiinity, i Muchocine.net.