dijous, de setembre 23, 2010

un petó ¿perfecte? [Rayuela, capítol 7]



Hi ha imatges sublims que ens permeten (re)viure moments perfectes.

Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar, hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí para dibujarla con mi mano en tu cara, y que por un azar que no busco comprender coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.

Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y nuestros ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con un perfume viejo y un silencio. Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. Y si nos mordemos el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo del aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mi como una luna en el agua.


Julio Cortázar

I per il·lustrar aquest text res millor que la seva pròpia veu i una de les més famoses pintures intitulades "petó", la de Gustav Klimt que pot observar-se a la Österreischische Gallerie a Wien.




dilluns, de setembre 20, 2010

R.I.P. José Antonio Labordeta (Canto a la Libertad)



Ha mort José Antonio Labordeta. Ja feia temps que “estaba muy malito”, tant és així que les imatges, fa uns dies, quan li entregaven la Medalla de Alfonso X El Sabio demostrava quina era la malaltia contra la que lluitava per seguir viu.


Per a un servidor, ell, quan jo era petit, anys vuitanta, era un d'aquells cantautors que venia de l'època en que no teníem llibertat. Anys més tard, un, ja no tan petit, tot i la síndrome, incompleta, de Peter Pan, que aquella Llibertat que alguna dia trobaríem tots al obrir els ulls encara no era la terra que trepitgem.


Com a historiador que era i professor que fou sabia que la veritat que ens explicàven no era certa, i que calia lluitar contra tot això. Reflex d'aquesta lluita que encara no hem guanayt és imatge que els més joves recordaran: la seva resposta irada i encesa des de la tribuna d'oradors del Parlamento. Més enllà del continent, el que sempre s'ha recordat, el continent és una de les veritats més gran que s'han dit des de la, massa, alabada Transición: n'hi ha molts, l'existència d'un d'ells ja és massa, dels afectes a aquell règim dictatorial, militar i il·legal que encara tenen poder i els fot poder veure el poble arribant gairebé a aquell somni que ens varen prendre.


Poeta, cantautor i polític (perquè polític podia ésser un adjectiu positiu i ho hauria de poder tornar a ésser) del poble i pel poble. Avui ha abandonat la vida, però ens deixa pel futur tota una obra per recordar que Habrá un día en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertad.


Requiestat in pace


P.S.: és en aquests moments en que hom desitjaria creure en altres móns on poguessis trobar-te ara amb Imanol i així, entre tapes i amb ironia, ens expliqueu, si us plau, amb les vostres cançons que estem avançant...





dimecres, de setembre 15, 2010

up in the air / l'infinit es despertava

De vegades succeix que una imatge et captiva de tal manera que se't queda inserida a l'esperit i no t'abandona. El que pot succeir, també, és que aquesta imatge, paraula, sensació, faci brotar, brollant, altres noves sensacions.

Això és el que m'ha succeit amb la següent imatge, UP IN THE AIR, obra d'Alícia Rius. La imatge em va captivar i m'ha acabat provocant un petit torrent de paraules.

A continuació us deixo el text, això sí, us encoratjo a visitar (i segur que gaudireu) les seves pàgines:

web (alicia rius PHOTOGRAPHY)

blog (Bla Bla Bla)

facebook (Alícia Rius photography)


L'infinit es despertava

de la seva pròpia nit;

el somni, caleidoscopi d'aromes,

es difuminava com un horitzó

a la marxa de l'amor.

Sols sentia l'anhel de desitjar la mar,

robar-li la passió al cel

i ésser la llar de foc de l'eternitat.


L'infinit voldria aixecar el vol,

abandonar la realitat

i ésser solcat per l'aire;

glatir, amorosit,

per les carícies

dels líquids dits de la llum;

xalar de la bogeria

regenant de l'existència.


L'infinit tancarà els ulls

amanyagat per la penombra

com la rosada

refugia l'amor del bosc,

mentre l'eternitat

xiuxiueja temps a cau d'orella

com si respirés llum

per la seva ànima.

N.B.S.

BCN estiu 2010


P.S.: aquest dissabte 18 de setembre es realitza la inauguració de l'exposició ORÍGENES a La Cova de les Cultures (19 hores) a Barcelona i fins el 6 d'octubre.


divendres, de setembre 10, 2010

Apocalipsi blanc


L'any 1999 el Premi Josep Pla de novel·la recaigué en aquesta obra de Francesc Puigpelat Apocalipsi blanc.

La novel·la ens narra les aventures i desventures en primera persona de l'orientalista català Llorenç Pàmies durant una expedició al Marroc durant el 2010. El relat és un record dels últims dies viscuts: després de tota una sèrie de desgràcies naturals i a les portes d'una nova guerra mundial, la UE crea una comissió, dita Imazighen, formada per sis experts científics de diferents camps i procedències per a recercar proves que corroborin o desmenteixin les sospites respecte pràctiques antropofàgiques i/o satàniques a la zona del Magrib.

Des de l'inici descobriran que tot rau en un profeta apocalíptic, hereu, sembla ésser, de "sectes" antigues. Aniran a cercar-lo, però la seva no serà una aventura fàcil, ans al contrari: s'enfonsaran en les fondàries de la mesquinesa humana, descobrint en les pròpies carns el significat de l'horror.

L'autor, amb un prosa ràpida i vibrant, que es permet ésser clar en les reflexions interiors dels personatges i mostrar les dosis de coneixements necessaris perquè el lector no es perdi, fa que sigui una lectura fàcil de llegir i que enganxa amb ganes de desxifrar el final de la història.

Una novel·la més o menys entretinguda amb certs alts i baixos.

dijous, de setembre 09, 2010

La promesa del Ángel


La promesa del ángel La promesse de l'Ange

Frédéric Lenoir & Violette Cabesos (trad. Teresa Clavel)


Ad accedendum ad caelum, terram fodere opportet “Hay que cavar en la tierra para acceder al cielo”.


Aquesta és la màxima, o el lema, que mou la trama d'aquesta novel·la. El text, sempre entre dos móns: la ciència i la religió, el present i el passat, la fe i l'agnosticisme, el cel i el paradís, la tradició i la modernitat, l'entrega i la soledat, es queda a la roca i no arriba a ésser temple.


Centrada en la catedral del Mont-Sant-Michel ens narra les visicituts de Johanna, una arqueòloga que treballa a les reste de Cluny però amb un cert passat relacionat amb la montanya de l'Arcàngel i, simultàniament, l'inici del procès de construcció d'aquesta “Jerusalem terrestre”. Així viatjarem, especialment, entre el segle XI i el segle XXI, tot i que sempre hi ha estibacions en altres moments històrics.


Sembla com si la novel·la volgués ésser una filla entre The pilars of Earth i Il nome de la rosa. Però sols es queda en l'intent d'una bastardia. Al principi costa enganxar-se a la trama; l'artilugi de dedicar cada capítol a una època històrica diferent no sempre enganxa. Quan sembla que la narració podria aconseguir que sentissis interés per ella li manca aquesta flama especial. La manca de versemblança, ho sento, però el tema dels somnis i els “possibles fantasmes” i un celtisme difícil de creure, acaben provocant que tingués interés per saber com acaben la història no per com acaba. És a dir, fins on han decidit portar-te els autors, perquè en cap moment aconsegueixen que estiguis realment dins de l'obra. Ets un lector, però no pots esdevenir un personatge dins la història, no la vius.


És una llàstima, la proposta és força interessant però resta lluny d'on podia haver arribat.


[Còpia de la sinopsi del darrera]



dimarts, de setembre 07, 2010

I will survive -música i poesia IV-



Avui 7 de setembre és l'aniversari de Gloria Gaynor, així que no podíem deixar passar l'oportunitat de compartir la seva més mítica cançó.

Qui no ha cantat alguna vegada a la vida I will survive? Bé, tal vegada, seria millor dir taral·lejar. Perquè la majoria, la lletra no és que la conegui gaire bé.

Però la veritat és que es troba d'una meravellosa lletra de superació. Una cançó perfecta. A més de la lletra i la seva traducció al català, i el vídeo amb la seva actuació també us deixo la versió, testament músico-vital de Celia Cruz, una altra genial versió.
Entre les lletres la versió de Cake en concert, la versió en català per Mone i al final hi ha un vídeo freak, de fet dues versions, però molt interessants.







First I was afraid
I was petrified
Kept thinking I could never live
without you by my side
But I spent so many nights
thinking how you did me wrong
I grew strong
I learned how to carry on
and so you're back
from outer space
I just walked in to find you here
with that sad look upon your face
I should have changed my stupid lock
I should have made you leave your key
If I had known for just one second
you'd be back to bother me

Go on now go walk out the door
just turn around now
'cause you're not welcome anymore
weren't you the one who tried to hurt me with goodbye
you think I'd crumble
you think I'd lay down and die
Oh no, not I
I will survive
as long as i know how to love
I know I will stay alive
I've got all my life to live
I've got all my love to give
and I'll survive
I will survive

It took all the strength I had
not to fall apart
kept trying hard to mend
the pieces of my broken heart
and I spent oh so many nights
just feeling sorry for myself
I used to cry
Now I hold my head up high
and you see me
somebody new
I'm not that chained up little person
still in love with you
and so you felt like dropping in
and just expect me to be free
now I'm saving all my loving
for someone who's loving me





Primerament, vaig tenir por,
estava petrificada.
Seguia pensant que mai podria viure
sense tu al meu costat.
Llavor vaig passar moltes nits
pensant com m'havies fet mal,
i em vaig tornar forta
aprenent a suportar-ho;

i ara, retornes
des de l'espai exterior.
Simplement vaig entrar i et vaig trobar aquí
amb aquesta mirada trista al teu rostre.
Hauria d'haver canviat el maleït pany,
Hauria d'haver fet que em tornessis la clau,
si hagués sabut per un sol instant
que tornaries per molestar-me.


Marxa't. Surt per la porta.
Dóna la volta
perquè mai més seràs benvingut.
¿No eres tu qui tractà de ferir-me amb l'adéu?
Pensares que m'ensorraria.
Pensaves que m'abandonaria i moriria...

Doncs no, jo no.
Sobreviuré.
Mentre sàpiga com estimar
sé que viuré.
Tinc tota la meva vida per viure.
Tinc tot el meu amor per donar.
Sobreviuré.
Sobreviuré.

Vaig necessitar totes les meves forces
per no caure enfonsada.
Continuo intentant apedaçar
el meu cor trencat.
I he invertit oh masses nits
compadint-me de mi mateixa,
plorava i plorava
però ara, mantinc el cap ben alt
i em veus:
una persona nova.

Ja no sóc aquella encadenada personeta
enamorada de tu.
I pensaves que passaries
i esperaves trobar-me lliure;
però ara guardo tot el meu amor
per una persona que m'estima.








Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"