MOBY DICK

Qui, realment, coneix la història que ens narra Moby Dick? Un clàssic modern, en el fons -en les més profundes fondàries de la mar oceànica- un absolut desconegut. Publicada el 1851, és considerada per molts, la millor novel·la nord-americana. I és absolutament ingent. Una novel·la meravellosa però no fàcilment recomanable a qualcú; cal una predisposició a embarcar-se en un viatge que ens canviarà l'ànima. El seu argument és senzill, però no per això maniqueu. L'existència del mal com a realitat universal, amagada darrera qualsevulla aparença i dins de, potencialment, totes les ànimes. Veurem la lluita entre la humanitat i la natura, amb un déu irracional amagat en els racons foscos d'una i l'altra. El capità Ahab és un dimoni i un heroi romàntic, l'obsessió i la follia; mentre la mar -i la balena blanca- són la poderosa natura divina.

Les pàgines passen i et sents un més de la tripulació del Pequod; gràcies a la gran quantitat de pàgines dedicades a explicar-nos la vida balenera, respires la flaire de l'esperma cetàcia acumulada al casc. Dorms bressolat per les onades de totes les mars del planeta... I la ploma de Melville, narrada la història a través de l'experiència d'Ismael, és tan meravellosa que cadascuna de les seues paraules et fa somniar i surar dut pel vent sobre les aigües devers l'horitzó.

Palau i Fabre

Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés,
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de mi no me'n quedés
en el no-meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.

si se callase el ruido

és, possiblement, l'artista que més vegades he vist en directe; una altra demostració de com la poesia i la música són germanes, amants i la llum que ens il·luminen les nostres nits...

deixeu-vos seduïr... sempre, per la vida...



No te dejará dormir este estrépito infinito
que intenta llenar los días de tinieblas y enemigos.
Una estruendosa jauría se empeña en hacer callar
las preguntas, los matices, el murmullo de ojalás.

Ruido de patriotas que se envuelven en banderas,
confunden la patria con la sordidez de sus cavernas.
Ruido de conversos que, caídos del caballo,
siembran su rencor perseguidos por sus pecados.

Si se callase el ruido
oirías la lluvia caer
limpiando la ciudad de espectros,
te oiría hablar en sueños
y abriría las ventanas.
Si se callase el ruido
quizá podríamos hablar
y soplar sobre las heridas,
quizás entenderías
que nos queda la esperanza.

Ruido de iluminados, gritan desde sus hogueras
que trae el fin del mundo la luz de la diferencia.
Ruido de inquisidores, nos hablan de libertades
agrietando con sus gritos su barniz de tolerantes.

Nunca pisa la batalla tanto ruido de guerreros,
traen de sus almenas la paz de los cementerios.
Háblame de tus abrazos, de nuestro amor imperfecto,
de la luz de tu utopía, que tu voz tape este estruendo.

Si se callase el ruido
oirías la lluvia caer
limpiando la ciudad de espectros,
te oiría hablar en sueños
y abriría las ventanas.
Si se callase el ruido
quizá podríamos hablar
y soplar sobre las heridas,
quizás entenderías
que nos queda la esperanza.

Si se callase el ruido
oirías la lluvia caer
limpiando la ciudad de espectros,
te oiría hablar en sueños
y abriría las ventanas.
Si se callase el ruido
quizá podríamos hablar
y soplar sobre las heridas,
quizás entenderías
que nos queda la esperanza.

Si se callase el ruido
oirías la lluvia caer
limpiando la ciudad de espectros,
te oiría hablar en sueños
y abriría las ventanas.
Si se callase el ruido
quizá podríamos hablar
y soplar sobre las heridas,
quizás entenderías
que nos queda la esperanza.

Si se callase el ruido
oirías la lluvia caer
limpiando la ciudad de espectros,
te oiría hablar en sueños
y abriría las ventanas...

A Postcard To Bangor -Prelude-

Com alguns de voltros sabreu, l'estiu passat vai' gaudir d'una estada de quatre messos a Cymru; doncs, bé, ara que el meu temps d'oci s'escurça per moments he decidit que tractaré d'escriure una petita reflexió -d'aquestes que de vegades surten del mau caparró i de la meua ànima- i que per deixar-les perdudes millor escriure-les com a postals i "enviar-les" a la meua estimada ciutat de Bangor.

A ver si una vez, de una vez, sale el sol y la luna a la vez

P.S.: això només era un petit avís a navegants, la bitàcola arribarà...