dissabte, de juny 19, 2010

Love and Hate (Amor i Odi) per Elizabeth Siddal

Fa un temps vaig parlar de l'Elizabeth Siddal (aquí) com a conseqüència de la proposta de la Nèvoa de fer un disc d'artista.

Avui vull tornar a parlar-vos d'ella, ara que he rebut la joia del disc d'artista. A continuació us deixo el link de la pàgina de la Nèvoa on el presenta (aquí).

Una de les joies que duu la capsa és un dels poemes de l'Elizabeth Siddal manuscrit per la Nèvoa. Aquest poema és Love and Hate, i he decidit compartir-lo (i traduir-lo) amb vosaltres; així com aprofitar aquesta entrada al blog per agrair públicament el regal.




Love and Hate

Ope not thy lips, thou foolish one,
Nor turn to me thy face;
The blasts of heaven shall strike thee down
Ere I will give thee grace.

Take thou thy shadow from my path,
Nor turn to me and pray;
The wild wild winds thy dirge may sing
Ere I will bid thee stay.

Turn thou away thy false dark eyes,
Nor gaze upon my face;
Great love I bore thee: now great hate
Sits grimly in its place.

All changes pass me like a dream,
I neither sing nor pray;
And thou art like the poisonous tree
That stole my life away.


Elizabeth Siddal


Amor i Odi

No obris els llavis, oh tu, el gran insensat,

Ni tombis cap a mi el rostre;

Les fúries del Cel et derrocaran

Abans que la meva gràcia sigui teva.


Lleva la teva ombra de la meva senda,

I ni vinguis a mi ni em preguis;

El furiós vent pot cantar el seu plany

Abans que jo romangui.


Emporta't lluny aquests falsos ulls teus foscos,

No els fixis en el meu rostre;

Gran amor patí d'ells:

Ara un gran odi, tristament, en el seu lloc.


Tots els canvis em travessen com un somni,

Emperò, ni canto ni reso;

El teu art és com el metziner arbre

Que em robà i s'emportà la vida.


traducció: N.B.i S.


diumenge, de juny 13, 2010

El Clan de l'Ós de les Cavernes (Els Fills de la Terra I)

Títol: El Clan de l'Ós de les Cavernes
Títol original: The Clan of the Cave Bear
Autor: Jean Marie Auel
Traducció: Josep Mª Capilla i Raoul Torrents
Editorial: Labutxaca
Pàgines: 640
ISBN: 978-84-92549-23-8
PVP: 11,00€
fitxa de l'editorial: aquí




Una de les vessants científiques que més m’ha atret sempre és l’evolucionisme i més concretament la vessant antropològica. És per aquest motiu que sempre havia tingut moltes ganes de llegir la saga Els Fills de la Terra, però per uns motius o d’altres mai acabava a les meves mans.

Afortunadament, n’Aleix, padrí de la Raquel, decidí regalar-li el primer llibre de la saga pel seu vint-i-unè aniversari. No puc negar que vai’ pensar que seria un llibre que a ella li agradaria (com així fou) i que, òbviament, a mi també; perquè no podem obviar que tota la comunitat científica va reconèixer els mèrits de les novel·les, profusament i de forma científicament documentades.

La història de la primera novel·la, El Clan de l’Ós de les Cavernes, s’inicia quan la nostra protagonista, l’Ayla, una petita Homo sapiens, viu un terratrèmol en el que perd la seva família, tot el seu clan. Començarà a vagarejar fins ésser trobada per un clan d’Homo neanderthalensis.
Hem de tenir present que aquestes dues espècies co-habitaren el planeta, però no tenim proves fefaents ni de convivència pacífica (tot i els somnis d’alguns i les “esperances” a Lagar Velho, per exemple) o conflictiva. [Fa poc sortia un article a Science parlant de les reminiscències del genoma neandertal en el nostre].

Aquest és l’inici de la novel·la i, tot i que se’m fa difícil, tractaré de no desvetllar gaire del que succeix; el millor que us puc dir és:llegiu-la. La història ens mostrarà els aspectes de la vida dins del Clan, viurem el seu dia a dia, les relacions interpersonals, la jerarquització, els processos d'aprenentatge, la seva vivència de les creences... En definitiva, a mesura que anem llegint serem plenament aquesta Ayla que creix i descobreix com és la vida, com viu un clan neandertal. I al mateix temps, veurem les diferències que existien entre els nostres avis i els nostres tiet-avis.

Hi ha qui ha dit que la seva qualitat literària és la que pot tenir un best-seller, però d'aquests n'hi ha de ben escrits i d'altres que no s'haurien ni de considerar llibres; crec que aquesta novel·la rau entre les obres correctament escrites, on les descripcions són molt treballades i et permeten viure la història que es narra. Pots veure i viure el paisatge i et sents capaç d’aprendre les tècniques i els coneixements que es mostren.
Et sents totalment enganxat a la novel·la i aquests personatges són part de la teva existència, els sents propers i vius les seves vivències. Una molt interessant novel·la on la ciència de la història i la ficció caminen de bracet perfectament com enamorats vora la mar.

Sols volia deixar constància d’un fet: quan la novel·la fou escrita (1980) encara no hi havia constància documental de la parla neandertal; fou en 1983 quan es trobà el primer hiodes fòssil d’aquesta espècie, Aquesta dada, amb d’altres coneixements, canviaria el que es pensava respecte de la seva fonació, però això no hauria de fer-nos perdre la vista l’excel·lentíssima feina feta per Jean M. Auel.


dijous, de juny 10, 2010

Un film (3000 metres) Víctor Català

Caterina Albert i Paradís, més coneguda com Víctor Català, té una extensa i poc coneguda obra. Cercant dos textos dramàtics seus, La Infanticida i Germana Pau, només els vaig poder trobar a les biblioteques en una edició de les obres completes. Al tenir el volum a les mans vaig decidir llegir Un film (3000 metres) l'altre novel·la que l'autora de la celebèrrima Solitud escrigué.



Recordo que mentre l'estava llegint, en una reunió institucional em comentaren que llegir Víctor Català no és fàcil, pel lèxic i les estructures. I sí, és cert, té un lèxic riquíssim i de vegades pot ésser difícil d'abastar, però tampoc trobo que això hagi de fer inaccessible la seva lectura. A nivell d'estructuració, el que sí és cert és que al presentar-nos cada personatge totalment, podem arribar a conèixer tota la seva biografia, i, considerant que hi ha diferents personatges de certa importància, pot semblar que ballem una mica sense saber quina música; però crec que són apreciacions. Ara que també cal tenir present que és un text dens i molt descriptiu (aquesta una qualitat sí més extrapolable, crec, a tota la seva obra; tal vegada també la presentació dels personatges, però fet aquest, per exemple, que a Solitud potser no es nota tant degut a la menor quantitat de personatges importants), no sols dels personatges i del ambients, si no, i especialment, de les psicologies. De fet vaig gaudir molt de la seva lectura.

Potser sí que no és una lectura fàcil, però perquè és una lectura que ens demana que siguem partícips, que prenguem partit. Si simplement volem ésser mers espectadors passius i veure com tot succeeix davant nostre com la pantalla que és una finestra d'un tren en marxa, millor que cerquem altres lectures; ara bé, si des d'aquest seient ens agradaria saltar i córrer devers els punts que veiem en el paisatge i conviure amb ells, les novel·les de Caterina Albert són una tria encertada (quan faci lectura dels contes ja en parlarem d'aquests). És a dir, i fent referència al propi títol -amb intencionalitat manifesta per part de l'autora-, és la diferència entre sols seure per veure o pel·lícula per passar l'estona o implicar-se emocionalment amb els personatges.





La història que ens narra el llibre és un film; sí, sí, una pel•lícula, així ens ho diu la pròpia autora i per això ens demana que no esperem ni més ni menys del que podem obtenir amb una pel•lícula (i no oblidem que la novel•la es publica entre el 1918 i 1921 a les pàgines de la revista Catalana -no per entregues- i editada l'any 1926, quan ***(3000 metres) passa a anomenar-se Un film(3000 metres); havent-la definida com a pel•lícula en el pròleg que escriu l'any 1919). aquesta novel•la fílmica o pel•lícula novel•lada ens explica la història d'un orfe i el seu desig de trobar els seus orígens, que ell somnia que són molt més dignes de la seva vida. Potser per la temàtica hom podria pensar en una obra de Dickens, i potser podria ésser una bona comparativa.

Hem de tenir present que aquest melodrama serialitzat, com el defineix Jordi Castellanos en un molt interessant estudi, és escrit quan el cinema encara no és el setè art, i a més en la seva vessant més truculenta i que havia sigut molt blasmada per part del noucentisme, culturalitat del moment. Aquesta obra que en moltes coses beu del fulletó és una novel•la-riu (torno al mateix definir) ja que moltes històries acaben desembocant en la mateixa. Aquesta història de la recerca del pare per part del protagonista, Ramon Nonat Ventura, és una recerca del propi origen, aquesta necessitat natural de saber qui som, d'on venim. Aquesta història, plagada de “casualitats” fulletonesques, gens estimades pels “realistes”, ens mostrarà el millor i el pitjor de les ànimes humanes, perquè en el fons una recerca com aquesta és una pulsió, i els desigs són plenament subconsciencials i és plagada de personatges que ens permetran observar aquestes derives de les existències.

Com a corol•lari final per transmetre la grandesa d'aquesta novel•la us deixo la conclusió del treball La identitat qüestionada. Un film (3000 metres), de Víctor Català de Jordi Castellanos aparegut en el número 82 de Els Marges apareguda a la primavera de 2007:

Un film (3000 metres) és, sense cap mena de dubte, una novel•la única en el panorama novel•lístic català. Ho és per la utilització, sàvia i irònica, de les tècniques folletonesques (filtrades pel cinema) i, sobretot, pel que representa d’indagació entorn de la identitat de l’home contemporani, fet d’usurpacions, d’imitacions i, al capdavall, de falsificacions. El Modernisme havia obert el camí: l’individu s’havia d’afirmar ell mateix per subsistir. Víctor Català, amb Solitud, havia mostrat el drama inherent a aquesta reafirmació. A Un film, com qui no vol la cosa, va més enllà i ens aboca al buit: l’home no és altra cosa que un simulacre fet de pedaços, usurpats i mal confegits, d’allò que pensem que som. Una autèntica lliçó d’humanitat, i sinceritat.

Avatar (o l'evolució fílmica)



Ahir dimcres 9 de juny, i aprofitant la Festa del Cinema la Raquel i un servidor vàrem aprofitar per saldar un compte pendent: veure la pel·lícula Avatar, i veure-la en format 3D.

Recordo quan s'estrenà que hi hagué molts comentaris respecte enorme qualitat tècnica de la pel·lícula i l'ínfima qualiltat dramàtica de la mateixa. També hi havia qui et deia que el guió era millor del que s'esperava; o fins qui et deia que potser el guió no aportava res de nou a la història del cinema, però que permetia el visionat de la pel·lícula i no estar veient simplement una demostració tècnica; i fins qui deia que li havia agradat.

Doncs a mi la pel·lícula m'ha agradat. Potser no m'esperava gaire de la història, però com em va dir l'Òscar, qui era el meu cap a IDIBELL és molt senzillament yankee però que li dóna sentit al que veus i et permet gaudir d'un conte durnat dues hores i quaranta-cinc minuts.

És cert que la història té llacunes, que és quelcom molt vist, però crec que tampoc s'havia d'esperar que ens mostressin una història nova, sinó que un esclat tècnic fos acompanyat amb una història. A més, es poden trobar molts paral·lelismes o inspiracions i es pot jugar a recordar-les.

A nivell tècnic, si has vist la pel·lícula en 3D doncs no fa falta dir res més. Per fi el cinema té un 3D amb profunditat (l'estil IMAX t'ho apropa tot però no acaba de donar-te la fondària). Crec, sincerament, que Avatar aconsegueix allò que desitjava: ésser un abans i un després en la història del cinema, en aquest cas a nivell tècnic.



Us deixo el link de la pel·lícula:

http://www.avatarmovie.com/


I com no, la Wiki:
en català
en castellà
en anglès

dimarts, de juny 01, 2010

Trilogía de la Huida, Dulce Chacón


El passat 23 d'abril El Cavaller Sant Jordi em va sorprendre regalant-me, entre d'altres obsequis, la Trilogía de la Huida de Dulce Chacón. Reconec que em va fer molta il·lusió i des del passat divendres he tingut l'oportunitat de gaudir de la seva lectura.





Cal reconèixer que d'ella sols havia llegit la seva molt recomanable novel·la La voz dormida, però que ara, una vegada, llegides aquestes, vull poder llegir els seus quatre poemaris i podem afirmar que vàrem perdre massa jove una grandíssima escriptora.

SINOPSIS dels llibres:

ALGÚN AMOR QUE NO MATE



Una mirada necesaria y llena de talento al drama de las mujeres maltratadas.

Enamorada y maltratada, Prudencia ha llegado a una situación de desamparo absoluto. Privada de su identidad, convertida en un ser construido por otros, afronta por fin que se ha engañado a sí misma, renunciando a todo por mantener a flote un matrimonio infeliz, cargado de soledades, tristezas y frustraciones. Ante la inminencia del desenlace, y después de recorrer todas las sombras de su pasado, decide emprender la huida hacia un futuro incierto…

Algún amor que no mate, primera novela de la Trilogía de la huida de Dulce Chacón, constituye una deslumbrante recreación del maltrato y de la lucha por su superación. Mediante una prosa sencilla, cercana y llena de matices y una profunda caracterización psicológica de los personajes, la autora profundiza en uno de los temas que hoy, lamentablemente, sigue de actualidad.

BLANCA VUELA MAÑANA

Un relato tan estimulante como acertado de los sentimientos y la psicología de una mujer.

Blanca busca el amor, pero huye de él. Anhela encontrar en su relación con Peter algo que no la destruya, que no le obligue a renunciar a sí misma. Envidia el amor verdadero de Ulrike y Heiner, al que cree capaz de sobrevivir a la muerte, pero construye una pasión falsa en su propia pareja, dejándose engañar por los recuerdos. Blanca huye, luchando contra sus razones y deseos; teme la soledad, pero no hace sino caminar a su encuentro.

Con esta magnífica novela sobre la incomunicación, los desencuentros y las relaciones en conflicto, Dulce Chacón confirmó la sensibilidad y el profundo conocimiento del alma femenina que había dejado ver en su primera obra, Algún amor que no mate, y que continúa en Háblame, musa, de aquel varón, para componer la Trilogía de la huida.

HÁBLAME, MUSA, DE AQUÉL VARÓN



Una obra magistral, en clave femenina, sobre la incomunicación en el mundo de la pareja.

Háblame, musa, de aquel varón cuenta la historia de Matilde, una mujer que intenta desesperadamente ser fiel a un marido que la ignora y de quien cada vez la separan más silencios. Él, escritor entregado a la ambición del éxito, no advierte que el mundo ficticio en el que empuja a participar a su mujer acercará a ésta, en una huida por recuperar el amor y las atenciones, a los brazos de otro hombre y a la compañía de personas mucho más sinceras y humildes.

Con esta novela, broche inmejorable a la Trilogía de la huida, compuesta también por Algún amor que no mate y Blanca vuela mañana, Dulce Chacón volvió a poner de manifiesto su profundo conocimiento de la psicología femenina y su habilidad para recrear los desencuentros y las dificultades en las relaciones de pareja.

Opinió personal

M'ha agradat l'obra en conjunt, tot i que cal tenir present que cada novel·la és plenament independent.

De la primera novel·la m'agrada la seva forma. Trobo que aquest diàleg interior amb un oïdor desconegut, i quasi tan fictici que som els lectors per qualsevol personatge, està molt aconseguit. La història, d'una duresa i cruesa, el maltractament a la dona, terrible sens mostra de forma gairebé blanca, és a dir, tal i com és. Aparentment, i sols aparentment, l'autora no pren partit; però el que realment està fent és demostrar-nos perquè allò que sempre ens semblarà impossible de creure, mantenir una relació on es reben cada vegada més i pitjors garrotades, psicològiques i físiques, perquè això continua succeint i com les dones es mantenen dins d'aquesta relació. La protagonista, Prudencia, sembla que sols pot cercar una fugida, cap endavant?; ja que com diu el famós vers de la Balada de la Presó de Reading d'Oscar Wilde on naix el títol: Tot home mata allò que estima. (podeu llegir la traducció del poema aquí).

La segona novel·la és la que més m'ha agradat de les tres, i la que més m'ha portat a les llàgrimes. La recerca de l'amor, per una senda que la duu vers la soledat, de la Blanca està esquitxada per la relació de la Ulrike y el Heinz, aquesta aparent perfecció de l'amor trencada per la més crua destrucció de la vida. És aquesta relació, el patiment i el desassossec que provoquen, la seva perfecció aparent i la imperfecció real que el fa més perfecte el que em captivà. Així com els nexes amb persones de la meva pròpia vida. Trobo que és una novel·la molt dura, et duu a les llàgrimes més d'una vegada (reconec que m'he fet un fart de plorar tot i que les llàgrimes no s'hagin corporificat a les meves galtes, però veia tremolosament), però d'una lectura totalment necessària. (Per cert, si al link cerqueu el poema Lope. La noche. Marta trobareu el poema de José Hierro d'on sorgeix el preciós vers que inicia la novel·la)

La novel·la que tanca la trilogia ens mostra les obagues de l'amor sense arribar al maltractament, infern on desapareix l'amor i que ja ens ha mostrat a la primera novel·la. Veiem, retrospectivament, com tractant de salvar allò que es pressuposa que volem salvar d'una forma inadequada acabem no salvant-la. Ara bé, tal vegada, no era realment allò que volíem salvar. Perquè, com ens mostra durant tota la trilogia, una cosa és allò que nosaltres hem somniat que construíem i una altra molt diferent allò que realment hem aconseguit. I de vegades, la única fugida possible cap endavant és fugir de les nostres falses vides. Paral·lelament vivim una altra història de fugida, l'intent de trobada d'una vida digne en un altre país. La recerca d'un lloc on viure més enllà de supervivència, enfrontada, malauradament, amb els ulls embenats de la intolerància. (Una nota respecte l'autor, Adonis, dels texts que apareixen al llarg de la novel·la aquí)

Una trilogia totalment recomanable i necessària de llegir.

Gràcies per aquest regal.




Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"