Lizzie Siddal

Ahir la Núria Piferrer, alter ego de la Névoa, (myspace) féu una referència a Lizzie Siddal.

Al llegir el seu nom quelcom en el meu cervell s'activà sabent que aquest era un nom que coneixíem; poc després vàrem recordar el motiu:



Aquest quadre de John Everett Millais, Ophelia, és l'obra més coneguda, probablement, dels pre-refaelites, i és una autèntica joia de la pintura que es pot veure a la Tate Gallery de London.

Ara bé, el que potser tothom desconeix al respecte d'aquesta peça són les calamitats que Lizzie Siddal patí durant la seva creació.

Sidall (el seu futur espós li tragué la segona "l") fou descoberta per Deverell mentre treballava en una botiga on es venien barrets -vigilem amb l'expressió!-. Aquest decidí, veient la seva especial bellesa, "utilitzar-la" com a model. Així fou com entrà en contacte amb els pre-rafaelites on coneixeria a Dante Gabriel Rossetti, el pintor, poeta, traductor, qui l'immortalitzaria en molts quadres i serien una parella de difícil relació, on mostraren el millor i pitjor de cadascun i que donà autèntiques obres d'art a la humanitat.

Parlàvem d'Ofèlia. Per a realitzar el quadre que representa el tràgic final de l'enamorada de Hamlet (acte IV, escenes V-VII -trobareu algun fragment al final de l'entrada-) Millais féu que Siddal posés en una banyera plena d'aigua, en ple hivern, perquè aconseguís representar millor l'ofegament. Es diu que el pintor posava espelmes enceses sota la banyera per entibiar l'aigua; però que alguna vegada no s'adonà que s'apagaren -i ella no digué res- i l'aigua gairebé es congelà. Això provocà l'emmalaltiment de Lizzie, de pneumònia; i que son pare demanés al pintor diners per pagar el metge.

Les llegendes respecte la seva persona foren molt més enllà. Després de la seva mort, sembla que sobrevinguda per una sobredosi de làudanum, Rossetti l'enterrà amb les seves poesies. Set anys després l'exhumà per recuperar-les i publicar-les; i es diu que ella continuava bella i prístina, i els seus sorprenents cabells havien continuat creixent.



(Beata Beatrix de D.G.Rossetti, Tate Gallery, London)

Però ella no sols fou la musa pre-rafaelita, majoritàriament de Rossetti; ella fou una poetessa. Havia descobert de ben petita la poesia en les obres mestres del gran Lord Alfred Tennysson.

The Lust of the Eyes

I care not for my Lady’s soul
Though I worship before her smile;
I care not where be my Lady’s goal
When her beauty shall lose its wile.

Low sit I down at my Lady’s feet
Gazing through her wild eyes
Smiling to think how my love will fleet
When their starlike beauty dies.

I care not if my Lady pray
To our Father which is in Heaven
But for joy my heart’s quick pulses play
For to me her love is given.

Then who shall close my Lady’s eyes
And who shall fold her hands?
Will any hearken if she cries
Up to the unknown lands?

Una ràpida traducció al vol podria ésser:

No prego per l'ànima de la meva Dama,
tot i que abans havia adorat el seu somrís.
No em preocupa el destí de la meva Dama
quan la seva bellesa hagi perdut el seu encant.

Resto assegut al peus de la meva Dama
contemplant fixament el seus ulls salvatges,
somrient pensant como fugirà el meu amor
quan la seva bellesa refulgent mori.

No em preocupa si la meva Dama
resa al Nostre Pare que és al Cel;
el meu cor batega alegre
sabent que el seu amor m'és donat.

I així, qui tancarà els ulls de la meva Dama?
Qui doblegarà les seves mans?
Algú l'escoltarà si plora
quan vagi camí de les Terres Desconegudes?

Aquí trobem una altra dona menystinguda pel seu present i per la història. Em sembla un gran encert que sigui protagonista del primer disc d'artista de la Névoa.

Una dona que era molt més que un rostre...
(trista reflexió que avui dia encara cal fer parlant de moltes i del tracte que reben...)

Sembla que escrigué: (...) a ningú importava la meva ànima (...)


Us deixo una pàgina on podeu trobar informació. (aquí)


Com no podia ésser de cap altra forma, aquí us deixo el tema d'Ofèlia interpretat per la fadista catalana Névoa -peça del seu disc (sublim) Entre les pedres i els peixos-:



Els fragments del final d'Ofèlia a Hamlet del gran W.Shakespeare:

meitat del acte IV escena V:

LAERTES
How now! what noise is that?
Re-enter OPHELIA
O heat, dry up my brains! tears seven times salt,
Burn out the sense and virtue of mine eye!
By heaven, thy madness shall be paid by weight,
Till our scale turn the beam. O rose of May!
Dear maid, kind sister, sweet Ophelia!
O heavens! is't possible, a young maid's wits
Should be as moral as an old man's life?
Nature is fine in love, and where 'tis fine,
It sends some precious instance of itself
After the thing it loves.

OPHELIA
[Sings]
They bore him barefaced on the bier;
Hey non nonny, nonny, hey nonny;
And in his grave rain'd many a tear:--
Fare you well, my dove!

LAERTES
Hadst thou thy wits, and didst persuade revenge,
It could not move thus.

OPHELIA
[Sings]
You must sing a-down a-down,
An you call him a-down-a.
O, how the wheel becomes it! It is the false
steward, that stole his master's daughter.

LAERTES
This nothing's more than matter.

OPHELIA
There's rosemary, that's for remembrance; pray,
love, remember: and there is pansies. that's for thoughts.

LAERTES
A document in madness, thoughts and remembrance fitted.

OPHELIA
There's fennel for you, and columbines: there's rue
for you; and here's some for me: we may call it
herb-grace o' Sundays: O you must wear your rue with
a difference. There's a daisy: I would give you
some violets, but they withered all when my father
died: they say he made a good end,--
Sings

For bonny sweet Robin is all my joy.

LAERTES
Thought and affliction, passion, hell itself,
She turns to favour and to prettiness.

OPHELIA
[Sings]
And will he not come again?
And will he not come again?
No, no, he is dead:
Go to thy death-bed:
He never will come again.
His beard was as white as snow,
All flaxen was his poll:
He is gone, he is gone,
And we cast away moan:
God ha' mercy on his soul!
And of all Christian souls, I pray God. God be wi' ye.
Exit

meitat de l'acte V escena VII:

Enter QUEEN GERTRUDE

How now, sweet queen!

QUEEN GERTRUDE
One woe doth tread upon another's heel,
So fast they follow; your sister's drown'd, Laertes.

LAERTES
Drown'd! O, where?

QUEEN GERTRUDE
There is a willow grows aslant a brook,
That shows his hoar leaves in the glassy stream;
There with fantastic garlands did she come
Of crow-flowers, nettles, daisies, and long purples
That liberal shepherds give a grosser name,
But our cold maids do dead men's fingers call them:
There, on the pendent boughs her coronet weeds
Clambering to hang, an envious sliver broke;
When down her weedy trophies and herself
Fell in the weeping brook. Her clothes spread wide;
And, mermaid-like, awhile they bore her up:
Which time she chanted snatches of old tunes;
As one incapable of her own distress,
Or like a creature native and indued
Unto that element: but long it could not be
Till that her garments, heavy with their drink,
Pull'd the poor wretch from her melodious lay
To muddy death.

LAERTES
Alas, then, she is drown'd?

QUEEN GERTRUDE
Drown'd, drown'd.

LAERTES
Too much of water hast thou, poor Ophelia,
And therefore I forbid my tears: but yet
It is our trick; nature her custom holds,
Let shame say what it will: when these are gone,
The woman will be out. Adieu, my lord:
I have a speech of fire, that fain would blaze,
But that this folly douts it.

Exit

*