Confessió i descripció

Sóc barceloní, sóc català i sóc perico. Continuo creient en Marx, tot i que sé que cada vegada ens han fet més difícil les revolucions. Hagués cregut fermament, ho faig en present, en la II República; però com aquest és un estat ple de feixistes malparits, espero trobar la independència pel camí. Tot plegat per arribar a una Europa construida sols pel capital, i no des dels pobles. Lògicament la intel·ligència em dugué a l'ateïsme. La meva formació és científica, sóc biòleg, sempre he tingut el desig de treballar en la recerca; m'atrauen la biologia cel·lular -el camí per entendre el càncer- i la immuno. Tal vegada aconseguirem dedicar-nos-hi, si no, sempre ens quedarà l'amor per la Ciència. Clar que a més de científic sóc lletraferit: m'agraden les arts, però des de ben jove sento la pulsió que m'ànima necessita l'escriptura com a catàrsi. Tot i que per realització absoluta ha sigut trobar l'Amor. Ara ja entenc el concepte felicitat. Sols em falta temps per poder viatjar més; i, òbviament, això sempre: temps per gaudir de la bona companyia de les amistats. Afortunadament, puc fer-ho mantenint viva la flama de la cultura del meu poble: sóc diable; i tot i que no gaire en actiu, sempre hi ha qui ha de fer la feina bruta, també gaudeixo veient com la lluita per mantenir viva les tradicions catalanes dóna fruit. A més tinc el plaer de tenir amics i amigues artistes; fet que em permet fruir de totes les vessants de la creació. M'agrada ésser captivat per una bona expossició; així com que el meu esperit sigui trsabalsat, i de vegades corprés, amb una bona funció de teatre. A nivell musical, vaig nàixer al heavy metal, però avui dia gairebé sóc un melòman; no ho sóc perquè, diguin el que diguin, no m'agrada la pedanteria, però escolto música de qualssevol dels estils imaginables -o gairebé-. Això sí, com un bon concert de rock, poques coses. Un bon sopar acompanyat de la bona gent; això és perfecte. M'agrada la cervesa; i tot i que puc beure tot allò que dugui alcohol, em decanto més enllà d'un bon vi, per un vodka ben servit o un tequila repossat amb tònica. Clar que unes bones pintes veient un partit de rugby és quelcom molt gratificant. També diuen que sóc una mica pallaso, potser per això he pujat a un escenari per fer lectures poètiques; o potser era per exorcizar qui sap quins fantasmes. Sigui com sigui, res com una vesprada arraulit al sofà entre moixaines amb la parella sentint la cançó de la xemeneia.

Es podrien haver dit moltes més coses, i haver fet la definició amb moltes menys paraules, però avui, vigília de Santa Llúcia, ha set aquesta la que ha sortit. Per què? Doncs perquè sí; o, per què no?


imatge: servidor a Parc Cenedlaethol Eryri, Cymru, estiu 2007