Un escenari nu que ens mostra la soledat en la que es viuen moltes vides. Especialment vides ferides per una societat que oblida la majoria dels seus éssers. Uns éssers carregats de culpes, impossades per ells mateixos després de moltes escupinades llençades pels monstres d'una societat que els ha abandonat.
Dos personatges trencats, conglemerats de bocins que es troben i es mostren els seus buits i les seves mancances; inicialment perquè ja sols saben viure en la reiteració de les seves pròpies faltes i pecats, però que la solitària nit que els envolta i els ampara els durà a escoltar-se un instant. I a aquest instant el seguirà un altre. En les seves respectives bogeries, certes o inventades, culpes pròpies o impossades, semblarà que podran esdevenir ésser capaços de somniar, tot i que sols sigui un miratge o sols duri uns instants.
La versió que Zereaga Teatre ha presentat al Versus Teatre de Danny and the depp blue sea de John Patrick Shanley és una garrotada a les nostres consciències. Com espectadors seiem a la nostra butaca en la placidesa d'exercir de voayeurs de vides alienes; fins que s'inicia l'obra. Llavors un sotrac ens mostra que la vida no és sols les papallones de la feliç existència que tots somiem aconseguir. I el pitjor, o el millor de tot, segons, com sempre, com es vulgui mirar, és que som plenament conscients que allò que està esdevenint davant nostre és autèntica vida; quelcom que podríem trobar si sortíssim corrents envers el carrer.
Aquesta visceralitat que hom es troba en la recreació de les vides de les fronteres de l'actual món occidental és deguda, més enllà d'un text dur i claustrofòbic, a la grandíssima acció actoral. Tots dos claven els seus papers d'ànimes perdudes i ja mai, sembla, possibles de retrobar i recuperar, que cerquen una nit una possible fusta a la que aferrar-se abans que la manca de forces els obligui a deixar-se ofegar en les fredes aigües d'una vida social que els abandonà fa massa, encara que poc, temps.
Una escenografia mínima, més que minimalista, perfectament aconseguida i una il·luminació que en un espai tan petit permet gaudir de la vida que estalla dins de cadascun dels personatges ultrapassant a l'actriu i l'actor. Tot rutlla perquè quan l'acció de l'obra s'inicia, i al principi hom encara resta esperant a veure què esdevé, la clatellada a l'espectador sigui sonora i dolorosa. La vida, les misèries de l'existència es corporeitzen i esdevenen fantasmes vius davant de la nostra tensa mirada que ens aferra a la butaca; corpresos del que estem vivint, que no veient, i amb por de caure a l'abisme. Perquè l'abisme, com bé sabia per no deia el savi, ens reta des dels seus ulls a la foscor que ens hem atrevit a mirar.
Com deia el text de presentació del director i adaptador, David Pintó: Dany i Roberta surten sols a l'escenari i s'expliquen la seva vida. Res més que això. Tan senzill i tan complicat al mateix temps.
P.S.: les interpretacions d'ambdós són molt i molt bones, tot i la ingent dificultat. Voldria destacar, novament, el treball de l'Anna Molliner: es torna a menjar un escenari. Descomunal.
No podria afegir ni una sola lletra a aquesta crítica. Has trobat les paraules exactes per expressar tot el que vam viure durant hora i quart.
ResponEliminaM'agradaria destacar dues coses:
1. El text, l'obra. Penso que s'ha de ser molt conscient de la veritable realitat per escriure una cosa tan punyent i crua com la història d'aquests dos personatges.
2. La interpretació dels actors. Ja ho vam estar comentant, però si un paper d'aquesta mena ja és costós d'interpretar, m'imagino que fer-ho en una sala tan petita i enmig del públic ha de costar molt més. La concentració ha de ser extrema, has de ser el personatge i ho van saber fer a la perfecció.
Estic molt contenta d'haver anat a veure-la, sobretot per reafirmar que l'Anna, a part de tenir una veu celestial, també és una molt bona actriu. I més que ho serà!
També se'ls ha de reconèixer el mèrit ja que la companyia és seva i acaben de començar. Mentre ens explicava com van pensar l'escenografia i tot el xou, per dins em venia aquella frase de: yo me lo guiso yo me lo como. I que bé que ho han sabut fer!
Ja tinc ganes d'anar a veure-la al TNC! :)
No pot ésser fàcil escriure un text com aquest.
ResponEliminaLes actuacions són sublims i aquest ambient que potser les dificulta permet, emperò, gaudir-les encara més.
I sí, hi ha moltes ganes de tornar a veure-la al TNC. I cada vegada és encara millor actriu.
Hola amics,
ResponEliminaestic emocionada de les vostres paraules. Em va fer mlotíssima il·lusió que vinguéssiu. Per mi és un detall que em vincula amb vosaltres d'una manera molt especial. Així doncs, GRÀCIES per la vostra entrega també! Perquè la nostra feina no tindria sentit sense vosaltres i la vostra energia.
Em fa molt feliç tot el que dieu, ja que parleu en gran part de veure vida al teatre i de la vida dels personatges. Per la nostra companyia això és el teatre: explicar una història, i que el públic vingui a mirar un tros de vida, com si la mirés a través del pany d'una porta, o per l'escletxa d'una finestra.
Res, que moltíssimes gràcies per venir un cop més i us desitjo un 2010 ple de somnis!!!
Sou fantàstics! Una abraçada,
Anna
L'emoció és nostre de poder gaudir del teatre: d'aquesta ficció que esdevé a l'escenari però que és més vida que la de molta gent; gràcies a la gran feina d'una sèrie de persones que són una companyia.
ResponEliminaEl teatre és vida, gràcies a gent com vosaltres.
L'honor és nostre de poder dir que a més de gaudir de les teves actuacions et coneixem com a persona. Gràcies per ésser cada dia millor persona i millor actriu. Et seguirem sempre perquè ets una joia que fa que l'art del teatre llueixi.