divendres, de juny 27, 2008

MIREIA


Les muses són juganeres i un sol pot fer allò que elles volen i com elles volen quan ho volen; això provoca que per molt que un treballi i treballi per tractar d'aconseguir fer arribar a bon port els desitjos de crear els nous espectacles -quelcom que espero vagi més enllà de les "típiques" lectures poètiques- no sempre aconsegueixi ensortir-se'n i fa que les noves possibles actuacions restin encara pendents de poder-se realitzar. És així com capbussat entre intents de textos nous i les notes dels anteriors i entre records de somnis havia ensopegat amb 'Nem a dormir (aquí); però també he recuperat un text que més d'una vegada havia preparat per alguna lectura poètica però que al final sempre s'ha quedat fora en l'últim instant. Així que he decidit, tot i que crec que alguna vegada potser el vai' enviar per mail, que era un bon moment per donar-li llum, atançar-la fins la bocana i deixar que solqui les mars del negre sobre el blanc... De fet, crec que encara no sé ben bé, supose que segons el dia s'interpreta d'una forma o d'una altra, per què succeix el que succeix...

MIREIA
¡Pero como el amor
los saeteros
están ciegos!
//\\
Para ver que todo se ha ido
para ver los huesos y los vestidos
dame tu guante de luna
dame tu otro guante de yerba
amor mío
F.G.Lorca
Sabían que aquella podía ser la última tarde
que regresasen juntos;
pero ninguno hacía ningún comentario
que lo recordase;
las miradas de soslayo hacia las manos
delatan que sólo piensan
en los instantes que se están perdiendo
antes de llegar.

Ella sonríe;
y en esa dulzura él entiende que las semillas
brotan como estrellas,
cual témpanos de hielo derritiéndose en hogueras.
Él gesticula
mientras explica alguna historia mirándola;
y ella se gusta
en esa mirada atenta de sueño detenido.

Mientras él desgrana ideas sobre el futuro
ella imagina
los campos con las flores mecidas a la mañana,
y descubre
que en ese amanecer de sueño
él aparece,
como ella en las ensoñaciones que él narra
cual luz bailarina.

Los pasillos del tren son un jolgorio
dilatado de estrés;
tras las ventanas atardece con suavidad,
símil perfecto
de esos instantes compartidos desde la nada
revertida
en una compañía magnificadora del tiempo
enraizante.

Detenido mar
el corazón atenazado por el temor en la duda;
las estación,
destino inexorable, se acerca con ojos cerrados
-no habrá cómplices-;
el primer silencio en muchas horas de viaje,
...diatriba...
"¿quieres que vayamos a tomar algo juntos?"

las aljabas
serán vaciadas de saetas buscando rocío
u olvido
eterno de recuerdos que quizá hubiesen podido ser...
la noche
puede cantar o ser desgarrado grito de dolor;
pestañeo...
miradas, silencio, dudas, intenciones, ¿respuestas?

"bajo aquí"
se contemplan con temblorosos iris bajo párpados
estáticos
enmarcados en labios que desean hablar.
Ella
ademanea levantarse sin perderlo del horizonte
y él
encierra entre las suyas una de sus manos.

De pie detenida sabiendo que su estación se acerca;
sentado
con su mano cogida como un amuleto
le observa;
ella se gira para recoger sus alforjas,
los ojos
sin desviarse de él ni sus suplicantes pupilas, pestañas
ni sus labios.

Recorre
sus brazos en una ascensión hacia los altares;
su mano
se detiene en la curva del cuello blanco
y ella
se gira sabiendo que quiere acercarse;
...beso...
él la hafundido en un solo beso;

ella
ha querido ser fundida en ese beso;
confesión
de los silencios eternos precedentes,
declaración
de intenciones cuando acecha la noche;
tras el beso,
las miradas placenteras detenidas...

el tren frena paulatino al entrar en la estación,
ellos
permanecen contemplándose en un diálogo
de sonrisas
y miras que se esconden y se buscan,
caricias etéreas
diluidas en un silencio a gritos
casi abrazados.

Las puertas se abren en abandono de la fe;
"debo bajar aquí";
gira sobre su eje reencontrado de golpe
y camina,
corre alejándose de él y abandonándolo ahí.
Su mirada
desea regresas hacia atrás donde espera lo encontraría
buscándola...

El tren
circula hacia la siguiente estación,
ella
lo espía plantada por la ventana
y él
permanece estático dentro del viaje...
¿Entenderían
que aquella podía ser la última noche?
N.B.S.
UAB-BCN 11-15/IV/2005



P.S.: les fotografies són d'una màgica nit tornant de Shrewsbury a Bangor (aquí)

dimecres, de juny 25, 2008

El Fantasma de la Ópera


Qui més qui menys oneix la història d'Erik, el Fantasma de l'Òpera. Potser en molts casos més pel musical del 86 de Lloyd Webber -del que veieu el poster coma imatge- que no pas per pel·lícules. El que ja pot ésser més difícil és identificar Gaston Leroux com autor del llibre que ho originà tot.
Acabo de llegir el llibre . És interessant i entretingut; però no és cap meravella. Tot i això, ho recomano a qualsevulla persona que alguna vegada s'hagi sentit atret per la figura d'aquest misteri que viu amagat a la foscor de l'òpera de París.
La història és la relació impossible -els amors per tractar d'ésser perfectes han d'ésser totalment imperfectes- entre Erik, el fantasma, un ésser cadavèric a qui ni sa mare besà, i que sembla un Àngel de la Música -tot i el seu fosc passat a Pèrsia- i Christine Daaé, jove cantant que ajudada pel fantsma en transformarà en la nova gran veu; el tercer personatge -tota història d'amor necessita d'un tercer- és Raoul, l'amic d'infantesa d'ella, que, òbviament també n'és d'enamorat.
És una novel·la gòtica que barreja l'amor i la desolació, el terror i el misteri... La història, narrada com els folletins d'antuvi, en anirà fent avançar com una reconstrucció policial dels succesos a l'Òpera uns anys abans per poder demostrar el fantasma existí.
Recomano la seva lectura a qui li hagi atret el personatge del Fantasma de l'Òpera, qui vulgui recordar com és de tràgic enamorar-se de qui no pot fer-ho recíproc, i qui vulgui gaudir amb una novel·la d'ambientació gòtica important més pel que originà que per la seva qualitat -que en té-.

us deixo tres links musicals, la versió dels Nightwish (en directe) del tema que donà títol al musica; la mateixa peça de l'original -fa 20 anys que n'estic d'enamorat d'aquesta peça-; i dues cançons inspirades en l'obra pels Iron Maiden (ambdues en directe, una amb en Paul i l'altra amb en Bruce, Rainbow i Ullevi, respectivament):








dilluns, de juny 16, 2008

Fugit Amor




"Digue'm que fas això només perquè m'estimes." Ella roman estirada sobre les verdes flassades amb l'agitació respirant-li al pit. Ell, de genolls al llit, s'atura i l'observa sorprès. No sap si ha sorgit una aurora boreal o aquesta ha sigut travessada pel brogit occit d'una sageta en forma d'avió. La contempla. El preciosista somrís d'ella, desig etern dels cercadors de la llum, ha mudat en una tensió irresolta en infinita espera d'una resposta que el deturat temps fa que no arribi. Ella observa, impacient, com ell la contempla silent. Ell veu l'horitzó final de l'univers. La pura llum del final i principi del túnel. Sembla com si les polpes d'uns dits de flor de magnòlia teixissin uns mots en el cervell del cor de la seva ànima. Com un sospir previ a la nit, entre la llum dels ulls d'ells, ell mira com un nàufrag cercant un far; pensa: "No pots demanar-me amor, quan ets tu la compromesa." Els seus llavis tremolen; potser dansen amb els ulls d'ella. L'agitació arriba a les mans d'ambdós. Ell desitjaria embolicar-la acaronant-la com les onades al penya-segat a les nits d'estiu; ella desitjaria introduir-lo a la seva pell per abraçar-lo eternament. Dins d'aquell aire viciat dels seus somnis, imaginen que les seves llengües pintarien els seus cossos d'altres sabors. "Digue'm que voldràs ésser la meua eternitat." Ella se'l mira, ofegant-se en el naufragi de les paraules d'ell en els seus propis ulls mentre el rep estirant-se, deixant-se caure com un arc de santmartí, sobre el seu cos. "M'estimaries?" Ell besa el seu coll, i la serp de la poma del paradís penetra en ell fins a la fi de la fi dels temps. "Fai' això perquè l'amor m'ancora a tu." Ella es sent primavera, florint al reviure en la transmigració; ell sent que Deessa es fa veritat i se li revela. Les llàgrimes podrien despullar-los i nuar-los en aquesta abandonada abraçada en què s'han entregat. El rostre d'ell, amb els ulls tancats, mira la cara d'ella i els dits li retiren un ble de templa; ella decideix sentir el pes de la tempesta del cos d'ell sobre el seu com el naixement del riu: el seu alliberament en la seva entrega. Ell besa, novament, el seu coll, signant la seva rendició incondicional redimint-se eternament; ella cercarà la pell de la seva cara per dibuixar amb la seva desfermada desesperació les noces de la lluna i el sol. Trobarà la boca per poder conquerir el jardí dels fruits i el tresor de les flors. La mar es desborda, salant les terres dels pàmpols; un quetzal de les cendres d'un fènix: la sang brolla en l'infinit que pinten en els ulls tancats la victòria dels sentiments. "Digue'm que m'estimes... " Només li calia escoltar les carícies.

BCN 15-16/VI/2008




divendres, de juny 13, 2008

Anna Zbrorowska



aquest obra mestra, Anna Zborowska, que podríeu veure al MOMA (NYC) té com a autor al gran Amedeo Modigliani.

Vai' tenir l'oportunitat de gaudir de la seva contemplació, i obnubilar-me minuts i minuts..., gràcies a l'expo que organitzà el Museu Thyssen recentment.

¿No quedeu captius d'aquesta mirada? ¿No us perdeu entre la seva pell, cercant els paradisos perduts que somnià Milton? No romandríeu la resta de l'eternitat, per curta que aquesta fos, besant aquest perfecte coll infinit? ¿No sou conscients que us mira i ho sap tot de qualsevol de nosaltres? ¿No us agenollaríeu per dir-li que tornaríeu sempre i per sempre...?

divendres, de juny 06, 2008

WUTHERING HEIGHTS

Aquests dies he gaudit amb la lectura de Wuthering heights d'Emily Brontë, segons la traducció de Montserrat de Gispert.
He de reconèixer que quan la vai' agafar no tenia cap idea al respecte de la història que em trobaria. (D'acord, era un greu forat en el coneixement; avui, ja feliçment omplert).

La veritat és que aquesta història a diverses veus -quan es publicà el fet que tingués diverses veus narratives desconcertà els crítics; però avui en dia ja és considerada clàssic de lla literatura anglesa, fins i tot hi ha qui diu que la millor de les novel·les de les germanes Brontë-; aquesta història d'amors durs i difícils; impossibles i eterns. La infinita història d'amor, més enllà de la vida, de Catherine Earnshaw i Heathcliff.

Són pocs els personatges, però definits, gràcies al desenvolupament de la història, perfectament. I tot allò que va succeïnt davant nostre, podria sembla inverosímil; però t'ho creus i ho vius. Sents les seves passions i les seves angoixes. El paisatge se't fa viu i la teva vida només rau entre els Cims Borrascosos i la Granja dels Tords.

Una lectura que us recomana fervorosament. Una eterna novel·la romàntica d'amor, follia, venjança i mort.

a continuació us deixo un tast d'algunes frases i una versió en la veu de Hayley Westenra -a qui vai' descobrir l'estiu passat a Llangollen- d'una cançó de Kate Bush inspirada en aquesta obra mestra:



- Estic intentant de planejar com en venjaré de Hindley. No em fa res si he d'esperar molt de temps, la qüestió és que ho pugui arribar a fer. Tant de bo no es mori abans que jo!
- Quina vergonya, Heathcliff! -vaig dir-. És Déu qui ha de castigar la gent dolenta; nosaltres hem d'aprendre a perdonar.
- No, Déu no tindria la satisfacció que jo tindré -respongué-. Només voldria saber la millor manera! Deixa'm sol i ho planejaré: mentre penso en això, no sento dolor.


Jo aquí em puc arribar a imaginar com a gairebé possible un amor per a tota la vida, i això que sempre un estat un incrèdul recalcitrant en el tema de creure que un amor pugui durar més d'un any.


Tu i Edgar m'heu trencat el cor, Heathcliff! I tots dos veniu a lamentar-vos-en a mi, com si fóssiu vosaltres els dignes de compassió! No et compadiré pas, no. Tu m'has matat, i crec que hi has reeixit. Tu sí que ets fort! Quants anys penses viure després d'haver-me'n anat jo?


Perquè ni la misèria, ni la degradació, ni la mort, ni cap desgràcia enviada per Déu o per Satanàs no ens hauria separat; tu, per la teva voluntat, ho vas fer. Jo no he destrossat el teu cor, tu l'has destrossat i, en destrossar-lo has destrossat el meu. I per a mi és la pitjor part, perquè jo sóc fort. Jo he de voler viure? Quina mena de vida serà la meva quan tu...oh, Déu meu! Voldries, tu, viure amb la teva ànima a la tomba?

dilluns, de juny 02, 2008

la fada del castell

Las noches se han apoderado de las piedras que han sustentado este castillo contra los embites constantes del agua. Y como la cera que deja el poso de su recorrido, los suspiros han cincelado palabras en las grietas del tiempo abiertas en la piel de este nenúfar de historia. Al poner el pie sobre el pasadizo uno se siente como un ladrón, sintiendo que deshoja las flores de las doncellas y que nunca podrá haber perdón; al atravesar las puertas y penetrar en las entrañas uno se siente como un asesino, empieza a ser consciente de que el el crimen acecha en sus manos. Se debe cerrar los ojos y dejar que el antiguo sol caiga sobre el rostro con el peso de una confesión largo tiempo esperada. Descalzo, es necesario que la yerba que ha contemplado generaciones de mentiras y escondrijos de amor nos acepte en su seno. Y sientes como el aire, cargado pese a estar al descubierto, bendice la llegada del anochecer. Antes de que las estrellas te hagan creer que podrías capturar el arcoiris tratas de imaginar los cuentos que alrededor del fuego juglares en tránsito trovaron para damas que soñaban con alguien a quien confesarle entre las sedas "todo para vos conmigo". Deambulas; porque el seguir vivo es sólo un vagarear hacia el horizonte, buscando la mar en que sumergirse. Sabes que alguien observa desde las almenas, pero quién no ha observado en la noche? Hoy no puedes permitir que los fantasmas aniden en los torreones y desciendan hasta las mazmorras. Los aromas, parecen penetrasr todos en avalancha; pero en el fondo es sólo una joven bruja preparando una pócima para que el bebé duerma bien. Y eres capaz de imaginarte la noche. E incluso, si piensas en ella, el amanecer de los tiempos. Hay un pasillo; siempre hay un camino que hacer brillar por ti y por mí. Aunque a veces, la mayoría de ocasiones, el mayot valor es enfrentarse a la puerta. Y ha habido batallas, y niños corriendo por los campos; pero ahora uno sólo percibe, aparentemente, el clamor del silencio: el viento recorriendo cada recoveco y transportando los callados gritos del tiempo. Y en alguno de esos puntos cardinales debes estar escondida tú. Y a un paso lo sigue otro; porque siempre debe ser así. Y allí me vi, como encerrado en un espejo; la luz de la luna reflejada en el foso no traspasaba la saetera, no había un árbol en la lejanía al que soñar robarle los frutos, no había flores a las que arrancarle los colores, no había músicos en las salas contiguas, no había nada más que la soledad. La soledad y yo. Fue entonces cuando una luz iluminó el universo, como una explosión de vida. Era sólo un pequeño halo agazapado frente a la aspillera; era verde como las colinas que nos conducen a la libertad. Y pude entender que tenía los cabellos rojos; no sé cómo, pero en la pequeña distancia infinita que me separaba del hada lo supe. Y giró su rostro y me sonrió y sus ojos era liláceos y profundos como la mar océana; y comprendí que sus manos eran todo el eterno infinito universo que necesitaba... Y la noche se convertiría en pureza; y el pecado no exisitría como tal porque existiría el amor. Las ancianas piedras de escondida sabiduría dejaron de oprimirme el corazón y me permitieron danzar la canción de los tiempos...






Castell Biwmares
Cymru'07
Wales has more castles per square mile than any other country in the world.

Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"