Fugit Amor

"Digue'm que fas això només perquè m'estimes." Ella roman estirada sobre les verdes flassades amb l'agitació respirant-li al pit. Ell, de genolls al llit, s'atura i l'observa sorprès. No sap si ha sorgit una aurora boreal o aquesta ha sigut travessada pel brogit occit d'una sageta en forma d'avió. La contempla. El preciosista somrís d'ella, desig etern dels cercadors de la llum, ha mudat en una tensió irresolta en infinita espera d'una resposta que el deturat temps fa que no arribi. Ella observa, impacient, com ell la contempla silent. Ell veu l'horitzó final de l'univers. La pura llum del final i principi del túnel. Sembla com si les polpes d'uns dits de flor de magnòlia teixissin uns mots en el cervell del cor de la seva ànima. Com un sospir previ a la nit, entre la llum dels ulls d'ells, ell mira com un nàufrag cercant un far; pensa: "No pots demanar-me amor, quan ets tu la compromesa." Els seus llavis tremolen; potser dansen amb els ulls d'ella. L'agitació arriba a les mans d'ambdós. Ell desitjaria embolicar-la acaronant-la com les onades al penya-segat a les nits d'estiu; ella desitjaria introduir-lo a la seva pell per abraçar-lo eternament. Dins d'aquell aire viciat dels seus somnis, imaginen que les seves llengües pintarien els seus cossos d'altres sabors. "Digue'm que voldràs ésser la meua eternitat." Ella se'l mira, ofegant-se en el naufragi de les paraules d'ell en els seus propis ulls mentre el rep estirant-se, deixant-se caure com un arc de santmartí, sobre el seu cos. "M'estimaries?" Ell besa el seu coll, i la serp de la poma del paradís penetra en ell fins a la fi de la fi dels temps. "Fai' això perquè l'amor m'ancora a tu." Ella es sent primavera, florint al reviure en la transmigració; ell sent que Deessa es fa veritat i se li revela. Les llàgrimes podrien despullar-los i nuar-los en aquesta abandonada abraçada en què s'han entregat. El rostre d'ell, amb els ulls tancats, mira la cara d'ella i els dits li retiren un ble de templa; ella decideix sentir el pes de la tempesta del cos d'ell sobre el seu com el naixement del riu: el seu alliberament en la seva entrega. Ell besa, novament, el seu coll, signant la seva rendició incondicional redimint-se eternament; ella cercarà la pell de la seva cara per dibuixar amb la seva desfermada desesperació les noces de la lluna i el sol. Trobarà la boca per poder conquerir el jardí dels fruits i el tresor de les flors. La mar es desborda, salant les terres dels pàmpols; un quetzal de les cendres d'un fènix: la sang brolla en l'infinit que pinten en els ulls tancats la victòria dels sentiments. "Digue'm que m'estimes... " Només li calia escoltar les carícies.

BCN 15-16/VI/2008