dimecres, de maig 15, 2013

L'autobiografia de Nazim Hikmet


Aquest migdia, en una de les nostres habituals converses de veïns, el gran Antonio Gómez m'ha transportat amb la paraula a la vida d'un gran poeta (després que haguem gaudit dels versos d'Omar Khayam).

És tanta la vida i les grans frases, plenes de sabiduria en una aparença fràgil, que només podia que fer-vos-les a mans.


Gaudiu de la lectura:

AUTOBIOGRAFÍA

Escrita en Berlín Oriental el 11.9.1961
Nací en 1902.
Jamás he vuelto a mi ciudad natal.
No me gusta volver atrás.
A los tres años, en Halep, ejercité la profesión de nieto de Pachá,
a los diez y nueve la de estudiante de la Universidad de Moscú,
a los cuarenta y nueve otra vez en Moscú:
y desde los catorce años escribo poesías.
Hay hombres que conocen mil variedades de hierbas, otros
conocen variedades de peces,
yo, de separaciones.
Hay hombres que saben de memoria el nombre de cada estrella,
yo, el de las nostalgias.
He dormido en las cárceles y en los grandes hoteles.
He pasado hambre. Casi no existe plato que no haya probado
incluido el de la huelga del hambre.
A los treinta años han querido ahorcarme,
a los cuarenta y ocho quisieron concederme la medalla de la Paz
y me la concedieron.
A los treinta y seis, necesité seis meses pera recorrer
cuatro metros cuadrados de sombrío hormigón.
A los cincuenta y nueve, en diez y ocho horas volé desde Praga a La Habana.
En 1951, en un mar, en compañía de un amigo,
anduve sobre la muerte.
En 1952, con un corazón cascado, tendido sobre la espalda,
esperé a la muerte más de cuatro meses.
Fui locamente celoso de las mujeres a las que amé.
No le tuve ninguna envidia a nadie, ni siquiera a Chorlot.
Engañé a mis mujeres.
Nunca hablé mal detrás de mis amigos.
He bebido, sin llegar nunca a borrachín.
Siempre con el sudor de mi frente
gané mi dinero ¡Qué suerte pera mí!
Sentí vergüenza ajena. Mentí.
Mentí por piedad.
Pero nunca dije mentiras porque sí.
He subido en tren, en avión, en coche.
La mayoría no lo consigue.
He ido a la Ópera.
La mayoría no consigue ir
a la mezquita, la iglesia, el templo, la sinagoga, los hechiceros;
ni siquiera ha oído hablar de la Ópera.
Sin embargo, desde los 21 años no voy
a muchos de los sitios adonde va la mayoría,
pero suelo hecerme leer el porvenir
en los posos del café.
Mis escritos están impresos en cuarenta idiomas
y prohibidos en mi Turquía, en mi propia lengua.
No tengo aún el cáncer,
tampoco es obligación padecerlo.
Nunca seré primer ministro o cosa perecida,
tampoco me gustaría serlo.
No fui a la guerra
pero tampoco bajé a los refugios en medio de la noche.
No me arrastré en las carreteras
huyendo de los aviones que vuelan a ras de tierra.
Cerca de los sesenta me enamoré.
En pocas palabras, amigos míos
aunque esté hoy en Berlín, muriendo de nostalgia,
puedo afirmar
que he vivido como un hombre.
En el tiempo que me queda por vivir
¿qué podrá ocurrirme aún?
¿Chi lo sa ?

dilluns, d’abril 15, 2013

17 d'abril: Tres històries d'amor, sexe i ràbia (2ª edició)



El proper 17 d'abril a les 19:00 tornem a presentar el recital "Tres històries d'amor, sexe i ràbia", a la Biblioteca Josep Miracle de Barcelona (C/ Reis Catòlics, 16-34).

Si vols (tornar a) viure moments tendres d'amor, les intenses sensacions del sexe i l'odi de la ràbia, així com uns versos més metafísics com en un nou ressuscitar de l'univers, tots ells musicats, no et pots perdre


TRES HISTÒRIES D'AMOR, SEXE I RÀBIA


a
càrrec de Natxo Barrau i Salguero, Patrícia Muñiz i Raquel Riba i Raja acompanyats a la guitarra per Alejandro Cano.



Per aquesta data tenim vàries sorpreses que anirem revelant poc a poquet, per ara, només comentarem que vam fer-nos una sessió de fotografies per dos motius: un promocional i l`altre literari.

divendres, d’abril 05, 2013

Qui no cauria sota la pregunta "Què és la poesia?"




Qui no cauria,
en apropar-se't
una bonica noia jove
somrient amb un halo de misteri
preguntant-te què és la poesia,
en la trampa
de Bécquer?
Qui no afirmaria,
convençut com un creient,
que ella és la poesia
rendint el castell
sens oposició?
El poeta
no definí la poesia,
generà un arma
de destrucció massiva de cors;
un plomós ariet
per enderrocar
les portes de la raó.
Hi ha preguntes
que no poden ésser plantejades,
no amb justícia guerrera;
és com aplicar la màgia
o cavalcar un drac
per combatre un exèrcit
amb l'únic estendard
de les paraules.
Preguntar què és la poesia
és condemnar l'oïdor
a un derrota en l'amor.


Natxo Barrau i Salguero
8/II/2013
Barcelona

font de les imatges: (cos i abisme)



dijous, d’abril 04, 2013

definicions de poesia?

Es pot definir la poesia?


Gustavo Adolfo Bécquer ho va intentar, a la Rima XXI, responent a una suposada pregunta:

¿Qué es poesía?, dices mientras clavas
En mi pupila tu pupila azul.
¡Qué es poesía! ¿Y tú me lo preguntas?
Poesía eres tú.

 Però no fou l'únic, John Ashbery també ho intentà:

WHAT IS POETRY?

The medieval town, with frieze
Of boy scouts from Nagoya? The snow
That came when we wanted it to snow?
Beautiful images? Trying to avoid
Ideas, as in this poem? But we
Go back to them as to a wife, leaving
The mistress we desire? Now they
Will have to believe it
As we believed it. In school
All the thought got combed out:
What was left was like a field.
Shut your eyes, and you can feel it for miles around.
Now open them on a thin vertical path.
It might give us--what?--some flowers soon?

Una traducció del text seria:

QUÈ ÉS LA POESIA?

¿La ciutat medieval amb un fris
dels escoltes de Nagoya? ¿La neu

que caigué quan nosaltres desitjàvem que nevés?
Imatges boniques? Intentar evitar

les idees, com en aquest poema? Emperò, nosaltres
tornem a elles com a una esposa, abandonant

l'amant que desitgem? Ara, ells
hauran de creure-ho

com nosaltres ho fem. A l'escola
tots els pensaments foren desembullats:

allò que restà era com un camp.
Acluca els ulls i podràs sentir-ho en milles a la rodona.

Obre'ls ara en un camí vertical.
Podria donar-nos, què? Algunes flors, aviat?

 Però fins i tot rebé la resposta d'un estudiant:

(A Translation of John Ashbery's) "WHAT IS POETRY" by Jill E. Brown (April 1995)


Should we really call traditional verse with its ornamentation and 
 elaborate description poetry?
Can the acts of nature be forced into a linguistic box and then called 
 poetry?
Why does one feel compelled to control nature by demarcating it with 
 imagery and lofty symbolism?
If it snows, it snows.  We have no control over it.  Forget about the 
 pretentious attempts to characterize it.
Is it possible to forget about ideas altogether (like I am trying to here)?
I don't understand why poets revert back to tradition when we see the 
 possiblility in new forms.  How can they not see the inadequacy of 
 tradtitional poetry as we, the New York Poets, so plainly see?
It goes back to school, where they try to teach you to abandon 
 creativity. 
The mind is like a vast field full of life, potential, and possibility.
 But they teach you not to see this and instead focus on a narrow 
 path of traditional bull shit.  And that's all it is: SHIT.  The 
 only purpose it serves is to fertiliz the field and grow 
 more precious flowers to describe in their endless 
 cycle of bull shit.


La traducció de la qual podria ésser:


Podem, realment, anomenar els versos tradicionals amb la seva ornamentació i les seves descripcions elaborades poesia?
Poden les accions de la natura ésser encabides a la força en capses lingüístiques i llavors anomenar- les poesia?
Per què un sentiment ens compel·leix a controlar la natura demarcant-la amb imatgeria i nobles sentiments?
Si neva, neva. No tenim pas cap control sobre això. Oblideu els pretensiosos intents de descriure-ho.
És possible oblidar les idees per complet (com tracto aquí de fer)?
No entenc perquè els poetes reverteixen cap a la tradició quan veiem les possibilitats a les noves formes. Com no poden ells veure com d'inadequada és la poesia tradicional, com sí fem nosaltres, els poetes de Nova York, clarament?
Això et retorna a l'escola, on ells tracten d'ensenyar-te a abandonar la creativitat.
La ment és com un vast camp ple de vida, potencial i possibilitats. Però ells t'ensenyen a no veure això i de fet focalitzen en un estret camí de tradicional i gegant merda. I això és tot el que és: MERDA. Les més precioses flors per descriure en el seu cicle sens fi d'autèntica merda.


Què n'opineu?


font de les imatges aquí

dissabte, de març 23, 2013

El teu nu



El teu nu penja
encastat de les parets
de la meva imaginació
com l'obra mestra
que tot museu
anhela exhibir.

Les paraules esculpides
per la teva llengua
a la meva pell
esclaten
com bombolles de sabó
a l'aire tèrbol
de la meva fantasia.

Has fet captiva
la meva racionalitat
en el somni
de la tu
que no sé si pots ésser real.

Natxo Barrau i Salguero
8-9/III/2013





Fonts de les imatges: primera i segona.

dijous, de març 21, 2013

No vingueres

Avui 21 de març és el dia internacional de la poesia, per aquest motiu aprofito per fer-vos a mans un poema recent que m'agrada força. Espero que a vosaltres també i que la poesia sempre us acompanyi per il·luminar-vos el camí.



No vingueres.

La teva paraula,
promesa d'una arribada,
es marcí en el vent,
mentre el temps
consumia la sorra del rellotge
alleugerint-se
del pes del futur.

Natxo Barrau i Salguero
BCN 24/II/2013


Font de la imatge aquí.



dilluns, de març 11, 2013

Et vaig demanar que et quedessis...

Resulta que aquests versos ja tenen un any, i fa uns dies pensava que podien haver nedat entre les paraules que solquen la realitat d'aquesta bitàcola; així que us els faig a mans.

No cal ésser diplomàtic i afirmar que són uns versos per a passar a la història, però tenen un punt agredolç, malengiós i cínic que m'agraden.


Et vaig demanar
que et quedessis
perquè necessitava,
ni que fos en silenci,
la teva presència
per a fer-me càrrec
de la teva absència;
de la teva imminent
absència.
No podia, ni volia, esperar
clemència
quan has vomitat
tot el temps que vaig dedicar-te,
però aquest desdeny
de no voler menysprear-me
potser et farà odiosa
en el meu enamorat record.

Natxo Barraui Salguero
BCN març 2012


Origen de la imatge: There's a light at the end of the tunnel#3 (aquí).

divendres, de març 08, 2013

Contrafabulario ilustrado (avui a la venda!)

El divendres 8 de març es publica el llibre Contrafabulario ilustrado on Maribel Carod il·lustra microrelats i relats curts de 19 diferents autors. Els contes han estat creats expressament per aquesta obra sota el paraigües de mostrar una imatge de la tan comentada "crisi".


Com es diu a la pàgina web de l'editorial Underbrain Books:


Abrid bien los ojos. Estáis a punto de veros reflejados en el espejo neurótico del futuro más cercano. Con el apoyo de diecinueve apasionados escritores, Maribel Carod alza la voz para dar vida a los nuevos arquetipos surgidos del armagedón financiero.


Contiene microrrelatos de Sabrina Rodríguez, Natxo Barrau i Salguero, Maribel Ruiz, Javier López Menacho, Isabel Baeza Varela, Jesús Sánchez Tenedor, Marta Valsecchi, Sergi G. Oset, Fer Navarro, Olga Gallego, Igor Kutuzov, Jacint Casademont, Alejandro Cano, Ainhoa Rebolledo, Víctor García Tur, Diego Marín Hernández, Juan José Castro González, Ideas y Pako Belmonte. Prólogo y edición coordinada por Patricia Muñiz



I sí, heu pogut llegir el meu nom! Tinc l'honor de participar a l'obra. Un microrelat perfectament, com tot el llibre, il·lustrat.



Les presentacions oficials del llibre es faran a:
Madrid, Fnac Callao, 10 de març.
Barcelona, sala Miscelanea, c/. Guardia número 10, 15 de març.

A la presentació a Barcelona també hi haurà una exposició amb els treballs de la Maribel Carod.

Esteu tots convidats. Aquí us deixo l'enllaç a la convocatòria de l'esdeveniment a facebook.


Us deixo també l'enllaç del comentari que fa en Sergi G. Oset, un dels autors així com l'entrevista a la Maribel Carod al blog de rtve

Jo si fos vosaltres, no el deixaria perdre!!!





Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"