Efímeres passes
vers un punt de no trobada
on no poder sentir veus
sols la remor d’un vent
que no trobarà portes per obrir
perquè cremaren les naus
amb què solcar el futur.
Les meves paraules
trobaran el teu oblligat silenci
que no podrà interrogar-me
sobre l’esdevenidor.
Les sendes seran caminades
mentre les ones solquen les mars
sota el vol dels aucells
il·luminat per la celístia
on els estels fugaços
continuaran enllumenant desigs d’enamorats;
però on en els jardins
caldran espelmes per desentenebrir
les il·lusions dels infants...
Hi ha flames
que ni les mars poden apaivagar,
com buits
no poden ésser omplerts per l’infinit;
ni absències substituïbles,
però a cada posta de sol
la seguirà una eixida;
per això, sense veu,
cantaré les noves cançons
i em deixaré fer somniar els nous contes,
per venir-los a dibuixar,
on la muntanya cau a la mar,
com llàgrimes al vent
vers l’horitzó del llunyedar.
Natxo Barrau i Salguero
25+1/III/2016
Can Niuet II Barcelona
Sempre em captiva la tendresa que transmeten les teves paraules. Són com una carícia del record cap al futur.
ResponEliminaLes imatges que surten d'aquest poema m'han transportat a una realitat plena de sentiment i calma.
És un text realment bo.