dimecres, de maig 19, 2010

Les morts d'una mort -el poema-

Ahir penjava una A postcard to Bangor intitulada Les morts d'una mort -la podeu llegir aquí-.

Aquesta reflexió naixia acompanyada d'un poema , que és el que us deixo a continuació.





LES MORTS D'UNA MORT

Ella se li va aparèixer,
en un somni,
vestida de blau
i, llavors,
va saber
que l'havia perduda
per sempre.

Ara, la seva mort
era real;
mortalment real.

Entenia,
massa temps tard,
i no pels anys,
sinó,
perquè sempre és massa tard,
que ella
havia d'esdevenir-ho tot.

En el seu somni
ella tenia l'edat
a la que mai havia arribat,
el cos que no havia pogut desenvolupar,
la mentalitat que encara no havia format
però l'ànima que sempre
havia niat en el seu interior;
i veient el somni,
com qui mira l'Univers,
va entendre el seu passat.

Però també va desxifrar
que el seu futur
s'havia truncat
amb la prematura mort d'ella.

Aquell vestit blau
voleiaria,
per sempre més,
eternament eteri,
entre les vinyes
i esquitxada per la mar
en el desig de record,
en la nostàlgia de futur
que ningú podria teixir de mots.

Al despertar a la realitat
el seu cos
glatia del fred
de les carícies que mai sentiria
i tremolava del dolor
de les moixaines
que s'acumulaven
en el seu interior
perquè mai podrien arribar
a la seva destinatària.

Tractava de respirar
per ésser ventijol
que agités, lleument,
aquella cabellera llarga
que havia descobert al somni;
hagués desitjat ésser
rosada d'herba matinera
dipositant-se a la seva pell
després d'una nit màgica,
de trobades i xiuxiueigs,
de poemes i cartografies;
desitjaria haver sigut sol
per poder brunar el seu cos,
per haver acaronat
tot el seu temple de vida
de les deesses de l'ànima.

Ara sabia,
després del somni,
qui més havia mort
en la mort d'ella;
i mirant el cel,
els colors s'esvaïen
com si la pluja
desdibuixés l'arcdesantmartí.


Ella se li havia aparegut
en un somni
vestida de blau
i ara
sabia
que l'havia perduda
per sempre.


N.B.S.
Barcelona 17/V/2010

P.S.: Evening star, Sir Edwaurd Burne-Jones.


dimarts, de maig 18, 2010

Les morts d'una mort (A Postcard to Bangor II)

Hold off the earth awhile,

Till I have caught her once in mine arms:

[Leaps into the grave.

Now pile your dust upon the quick and dead,

Till of this flat a mountain you have made,

To o'er-top old Pelion or the skyish head

of blue Olympus.


Hamlet, Act V. Scene I W. Shakespeare



¿Quan una persona mor jove, quants destins es trunquen amb ella? Òbviament, allò que podia haver esdevingut la seva pròpia vida desapareix del món dels possibles, però també totes aquelles interaccions que es podrien haver originat.


Tot i restar la possibilitat d'ésser atractiva la imatge d'un Etern encadenat a un llibre on les vides són escrites, com si Ananké hagués utilitzat una tinta inescrutable i immarcescible perquè les Moires sabessin què fer amb el fil,





no ens permetrem el luxe de creure en destins preestablerts. Mes això no esborra que cada vida truncada és una alteració de la biocenosi i per això hi ha interaccions que tal vegada es produiran en un altre univers paral·lel on aquesta mort no hagi esdevingut.



No cal fer cap llarga conversa de te per entendre que, més enllà de la pròpia persona que marxa, la seva família és qui perd totes aquestes possibles interaccions. Una mare que potser ja no sabrà que gronxar una filla i viurà un calfred al veure un gronxador agitat pel vent en meitat d'un parc desert.




No és sols la sensació de buidor cada vegada que respiri o senti l'alé de la vida en travessar un caminoi pel bosc o escoltant la cridòria eterna de la quitxalla a la vora de l'aigua a una platja. Potser aquesta mare mai descobrirà un llibre, una cançó un quadre o una pel·lícula que li canviarà la vida; o la tristor eterna no li permetrà respondre a un somrís en una altra ciutat. Potser aquesta mare restarà arraulida a les seves tasques com una vídua massa jove.



Si la gebror està començant a cobrir la nostre pell, fugim devers horitzons glatints, però si en deturem al mirador dels trencalls on la mar escridassa una terra que no vol fer-se seva podrem comprendrem un altra volta encara més esfereïdora:

I si aquella era la persona perfecta per l'amor d'una altra? Què succeirà a la persona que resta? No és sols ella que perd la possibillitat d'experimentar l'amor, sinó que l'Amor, aquell que pot ésser l'únic motiu vital d'aquesta vida, que ella no rebrà tampoc el no el donarà.


Pot haver qui pensi que la pèrdua d'allò que no és conegut no és tan dura com l'enfosament del vaixell després de la tempesta; però penseu que podem observar un mariner vagant pel port cercant la seva nau i sense trobar-la mai, o enfonsant-se a cada temptativa sense poder reeixir mai d'arribar a abastar l'illa amarada de perfum de paradís.



Aquesta persona que mor deixa tot un reguitzells de cadàvers futurs que seran orfes de la seva existència. Qui sap quantes persones aixecaran la mirada un matí al rentar-se la cara i sentiran com si algú els la tornés però des de l'altre costat de l'espill, tot i que no hi haurà ningú al seu costat, o serà qui hauria d'ésser, i tal vegada el seu cor pensaria que els seus ulls són urbs d'ella. O qui sap si hi haurà qui demanarà un desig en veint la lluïsor d'un estel fugaç sense saber que el seu desig és l'estel, que temps ha desaparegué. Us heu parat a pesar, una nit en despullar-vos solitàriament a la gairebé foscor de la llum exterior, que aquell calfred que semblava que us acaronés tal vegada és el vostre passat que una mort no deixà que el seu futur esdeevingué el vostre present?


Qui sap qunats records sols esdevindran somnis incomprensibles amb la mort d'una persona jove...


Totes aquestes fulles no caigudes a la tardor, perquè l'arbre no arribà a copsar la llum de la primavera són morts en vida que resten després de la pèrdua i desaparació d'aquesta jovenesa que sols resta com un mocador voleiant damunt les onades perdudes.


Quántes morts en una única mort...!



La muerte es una vida vivida. La vida es una muerte que viene.

Jorge Luis Borges


imatges:

  1. Turó de l'Home, per Raquel Riba i Raja
  2. Destí, dibuix a partir de les creacions de Neil Gaiman
  3. El fil d'or, per John M. Strudwick
  4. Portada de Univers in a nutshell de S. Hawking
  5. Riells i Viabrea, per Raquel Riba i Raja
  6. Magdalena com la melancolia, Artemisia Gentileschi
  7. Boies per assenyalar un naufragi, J.M.W. Turner
  8. Passejada a la matinada, C.von Friedrich


dilluns, de maig 17, 2010

Stargazer (homenatge a DIO) -rock i poesia III-



Ahir diumenge 16 de maig a les 7:45 am Ronald Padavona, Ronnie James DIO, traspassava víctima d'un càncer d'estómac.

És una de les figures més grans que mai ha donat la música, l'únic elf nan del món, del cel i de l'infern era una persona que transmetia màgia dalt d'un escenari. Ja fa uns anyets el meu estimat amic Isaac i jo vàrem per fi poder gaudir d'un concert seu. Mai podrem oblidar aquell espectacle. Varem restar recolzats a la barra de Razz amb la mandíbula desencaixada davant el sàbat musical que estàvem vivint. Al acabar, el vàrem esperar i quan ens signà l'entrada pràcticament no vàrem ni poder parlar.

Perquè era, i sempre serà, una de les millors veus, i perquè fou cantant i lletrista d'algunes de les més importants bandes de la història de la música i ho continuà essent amb la seva carrera en solitari, no podia deixar de dedicar-li avui una de les meves cançons preferides que ell escrigué i cantà.

Rock In Pace. We will see over the Rainbow in Heaven and Hell.

STARGAZER

High noon
Oh I'd sell my soul for water
Nine years' worth
Of breakin' my back
There's no sun in the shadow of the wizard
See how he glides
Why he's lighter than air
Oh I see his face

Where is your star
Is it far, Is it far, is it far
When do we leave
I believe, yes, I believe

In the heat and the rain
With whips and chains
Just to see him fly
So many die

We built a tower of stone
With our flesh and bone
Just to see him fly
Don't know why
Now where do we go

Hot wind moving fast across the desert
We feel that our time has arrived
The world spins while we put his wing together
A tower of stone to take him straight to the sky
Oh I see his face

Where is your star
It is far, is it far, is it far
When do we leave, yeah
I believe, I believe

All eyes see the figure of the wizard
As he climbs to the top of the world
No sound as he falls instead of rising
Time standing still
Then there's blood on the sand
Oh I see his face

Where was your star
Was it far, was it far
When did we leave
We believe, we believe, we believe

In the heat and rain
With whips and chains
To see him fly
So many die
We built a tower of stone
With out flesh and bone
To see him fly
But why, it don't rain
With all our chains,
Did so many die
Just to see him fly
Look at my flesh and bone
Now look, look, look, look
Look at this tower of stone
I see a rainbow rising
Look there on the horizon
And I'm coming home
Coming home, I'm coming home

Time is standing still
He gave me back my will
Oh, oh, oh, oh
Going home
I'm going home
My eyes are bleeding
And my heart is weeping
We still hope, we still hope, oh
Take me back
He gave me back my will
Oh, oh, oh, oh
Going home
I'm going home
My eyes are bleeding
And my heart is weeping
We still hope, we still hope, oh

Take me back, take me back
Back to my home, oh, oh...




L'Astròleg

Migdia. Vendria la meva ànima per aigua.
Nou anys malversats trencant-me l'espinada.
No hi ha cap sol a l'ombra del mag.
Mira com planeja. Per què és més lleuger que l'aire?
Oh, veig el seu rostre!

tornada I
On és la teva estrella?
Està lluny? És lluny? Lluny?
Quan marxem?
(Ho) Crec, sí, crec.
A la calor i la pluja,
amb fuets i cadenes,
(només) per veure'l volar
masses moren.
Construïm una torre de pedra
amb la nostra carn i els nostres ossos
(només) per veure'l volar,
però, no sabem per què.
On anem ara?

Vent calent, travessant ràpid el desert.
Sentim que la nostra hora és arribada.
El món gira, mentrestant nosaltres construïm el seu somni.
Una torre de pedra per dur-lo directament al cel.
Oh, veig el seu rostre!

repetició de la tornada I

Totes les mirades fiten la figura del mag
mentre escala cap al cim del món
Cap so quan cau en lloc d'enlairar-se.
El temps s'atura, llavors apareix sang a la sorra.
Oh, veig el seu rostre!

On era la teva estrella?
Estava lluny? Era lluny?
Quan marxàvem?
Crèiem, crèiem, crèiem.
Amb calor i pluja
amb els fuets i les cadenes.
Per veure'l volar
masses moriren.
Construírem una torre de pedra
amb la nostra carn i els nostres ossos
per veure'l volar.

Però, per què
sota la pluja
totalment encadenats
moriren tants
només per veure'l volar?

Mira la meva carn i els meus ossos.
I ara, mira, mira, mira,m ira,
mira la seva torre de pedra.
Veig sorgir un arc de Sant Martí
Mira allà, a l'horitzó.
I torno a casa,
torno a casa, torno a casa.

El temps s'atura.
Em tornà la meva voluntat.

tornada II
Marxo a casa, marxo cap a casa.
Els meus ulls sagnen
i el meu cor resta aquí.
Però no és la meva llar,
no és la meva llar.

Porta'm de tornada.
Em tornà la meva voluntat.



repetició de la tornada II

Porta'm de tornada, porta'm de tornada!
De tornada a la meva llar!







traducció per N.B.S.

Un versió en directe, a Düsseldorf l'any 1976:


i una altra a Köln el mateix any:


aprofiteu per (re)descobrir els seus directes!

dimarts, de maig 11, 2010

T'he dit que em miris, Bibiana Ballbè


La millor definició que es pot donar respecte el llibre és que ens trobem davant d’una lectura de metro.

És un text fàcil de llegir i degut a la seva estructuració que pot anar agafant-se i deixant-se sense gaires problemes.

També podríem anomenar-la com una mica tavernària; però no per reminiscències goliàrdiques, sinó perquè moltes de les reflexions que fa ens les podríem trobar, o fins i tot les haurem fet, en les típiques converses de barra de bar a les mil de la matinada.

Es tracta d’un llibre on una jove de 30 anys tracta d’enfrontar-se amb la seva edat i el que això significa en la nostra societat actual.

És la Bibiana Ballbè una presentadora i guionista que desperta simpaties i antipaties en igual mesura però aquesta obra seva és una lectura fàcil per trobar-se reflectit o simplement per passar una estona camí de la feina o tornant d’ella; i potser per fer petar la xerrada al bar fent una canya o una copa una vesprada.

Us deixo el text de la contracoberta, que és un compendi de frases que es poden llegir en el llibre:

Tinc pressa per anar enlloc. Sempre vaig tard, i marxo dels llocs sense adonar-me'n. No sento el mateix durant més de 7 minuts i sempre vull el que no tinc. M'he passat mitja vida perdent coses i l'altra mitja buscant-les, però encara no he trobat el que vull. Sóc imprevesible fins i tot per a mi mateixa, i no sé mai què faré d'aquí a 10 minuts. Començo a fer coses perquè sí, i me'n canso no sé per què. També sóc contradictòria. I una fantàstica mentidera: sóc capaç d'anar a comprar el pa i, si em pregunten, dir que vinc de Bombai. Però això és veritat: No he explicat mai res a ningú. Fins ara.

diumenge, de maig 09, 2010

Alícia by Tim Burton



El proppassat divendres vaig tenir l'oportunitat de veure, en molt bona companyia: la Raquel, l'Ira i n'Aleix, la pel·lícula que Tim Burton ha dirigit inspirant-se en els llibres d'Alícia del gran Lewis Carroll.

Afortunadament, ja n'era conscient que la versió no és una adaptació literal, mai millor dit, de les obres carrollianes, perquè sinó m'haugés sentit decebut. De fet, ja ho vai' comentar al acabar, trobo que el gran problema és el nom de la pel·lícula: quelcom com Alícia torna al País de les Meravelles ó Les desventures d'Alícia al País de les Meravelles; però, clar, potser això no ven tant.



A nivell fílmic podem afirmar que aquesta versió més timburtoniana que gòtica del món alicià és una molt interessant pel·lícula; a mi, em va agradar. Podem estar d'acord que una adaptació hagués sigut una petita joia, però ja posats a fer una versió lliure aquesta podia ésser una molt bona pensada. A nivell d'imatges hi ha una gran feina: les mítiques il·lustracions de John Tenniel han set portades amb uns colors molt adequats i ens fa sentir realment en aquell món que Dodgson imaginà en aquella passejada en barca. Tot i que el 3D, que de fet està aplicat després de la filmació, pot aportar una mica de màgia tampoc és innecessari, crec -sí la vaig veure així- per a gaudir de la pel·lícula.

web



Crec que és una pel·lícula interessant, entretinguda i feta amb respecte a l'original. Jo us la recomano, però recordeu que els llibres en que s'inspira són autèntiques obres mestres.

Us deixo uns links:

crítica a Fotogramas aquí
comentari a La Vanguardia aquí
i la wiki aquí

dilluns, de maig 03, 2010

rock i poesia II (Rosendo Mercado)

Fa un cert temps vai' penjar una primera cançó (aquí) respecte el meravellós encreuament que el rock i la poesia poden ésser.

Avui vull seguir per aquesta senda i us deixo una cançó del gran Rosendo Mercado ("mi primo").

Deixeu-vos seduir pel surrealisme aparent de la lletra i per la màgia total i absoluta que desprèn la seva guitarra:









Surge la escena en un salón,
Niñas en promoción,
momias poniendo precio,
ambigüedad.

Alguien va presumiendo discreción
Flojos de pantalón,
líderes del diseño
novedad.

Son la musa que inspira la ambicion
Sueño de libertad.
Noches al pie del cañon
Fuerza de voluntad.
Es una tribu de ficcion
Sindrome de bufón
Héroes de novelista berbiquí
Provocando desprecio y reacción
Lucen su condicion
Dueños del desparpajo frenesí.
Son la musa que inspira la ambicion
Sueño de libertad.
Noches al pie del cañon
Fuerza de voluntad.
Y tu mientras
Asumiendo,
Rebuscando,
Renegado de tu tiempo.

Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"