Aquesta reflexió naixia acompanyada d'un poema , que és el que us deixo a continuació.
LES MORTS D'UNA MORT
Ella se li va aparèixer,
en un somni,
vestida de blau
i, llavors,
va saber
que l'havia perduda
per sempre.
Ara, la seva mort
era real;
mortalment real.
Entenia,
massa temps tard,
i no pels anys,
sinó,
perquè sempre és massa tard,
que ella
havia d'esdevenir-ho tot.
En el seu somni
ella tenia l'edat
a la que mai havia arribat,
el cos que no havia pogut desenvolupar,
la mentalitat que encara no havia format
però l'ànima que sempre
havia niat en el seu interior;
i veient el somni,
com qui mira l'Univers,
va entendre el seu passat.
Però també va desxifrar
que el seu futur
s'havia truncat
amb la prematura mort d'ella.
Aquell vestit blau
voleiaria,
per sempre més,
eternament eteri,
entre les vinyes
i esquitxada per la mar
en el desig de record,
en la nostàlgia de futur
que ningú podria teixir de mots.
Al despertar a la realitat
el seu cos
glatia del fred
de les carícies que mai sentiria
i tremolava del dolor
de les moixaines
que s'acumulaven
en el seu interior
perquè mai podrien arribar
a la seva destinatària.
Tractava de respirar
per ésser ventijol
que agités, lleument,
aquella cabellera llarga
que havia descobert al somni;
hagués desitjat ésser
rosada d'herba matinera
dipositant-se a la seva pell
després d'una nit màgica,
de trobades i xiuxiueigs,
de poemes i cartografies;
desitjaria haver sigut sol
per poder brunar el seu cos,
per haver acaronat
tot el seu temple de vida
de les deesses de l'ànima.
Ara sabia,
després del somni,
qui més havia mort
en la mort d'ella;
i mirant el cel,
els colors s'esvaïen
com si la pluja
desdibuixés l'arcdesantmartí.
Ella se li havia aparegut
en un somni
vestida de blau
i ara
sabia
que l'havia perduda
per sempre.
N.B.S.
Barcelona 17/V/2010
P.S.: Evening star, Sir Edwaurd Burne-Jones.
Narres una situació massa dura per qualsevulla persona. Deu ser horrible que mori la persona que ho havia de ser tot o que ja ho era, però per desgràcia a la majoria els toca (si parlem de l'amor d'una parella, sempre hi ha un que ho ha de viure)
ResponEliminaQuan somnies amb algú que ja no hi és físicament sents una sensació tan estranya... i m'ha agradat trobar-me-la en les teves paraules.
desitjaria haver sigut sol
per poder brunar el seu cos,
per haver acaronat
tot el seu temple de vida
de les deesses de l'ànima.
Sublim i tan dolorós i tan real i tan...
Raquel
Gràcies per les teves paraules.
ResponEliminaEl cert és que no fou gens fàcil escriure aquests texts; és molt dolorós estar en la pell de qui ha perdut qui creia la seva vida, o sent que ho perdut tot.
Com bé dius, en una parella, majoritàriament, una de les dues persones passarà aquest dolorós tràngol; una experiència que no pot ésser alleugerida per molt que es desitgi i que tractin d'ajudar.
A més, en aquest text, s'intenta parlar de com una persona que va morir massa (sempre és massa aviat) jove i algú que l'apreciava descobreix tard (en aquests casos sempre és massa tard) que podia haver esdevingut la seva vida. I llavors s'adona de les moltes morts que hi ha en una mort.
Tal i com dius, la sensació al despertar-se després d'haver somniat amb persones ja traspassades és força estranya; tot i que, depenent del tipus de somni por deixar-nos amb millor o pitjor sensació: amb certa angúnia o neguit o amb una sensació calma de pau.
Gràcies per la visita i per les teves paraules.
Espero que aquesta nit, i totes les següents, els teus somnis siguin plaents.