T'he dit que em miris, Bibiana Ballbè

La millor definició que es pot donar respecte el llibre és que ens trobem davant d’una lectura de metro.

És un text fàcil de llegir i degut a la seva estructuració que pot anar agafant-se i deixant-se sense gaires problemes.

També podríem anomenar-la com una mica tavernària; però no per reminiscències goliàrdiques, sinó perquè moltes de les reflexions que fa ens les podríem trobar, o fins i tot les haurem fet, en les típiques converses de barra de bar a les mil de la matinada.

Es tracta d’un llibre on una jove de 30 anys tracta d’enfrontar-se amb la seva edat i el que això significa en la nostra societat actual.

És la Bibiana Ballbè una presentadora i guionista que desperta simpaties i antipaties en igual mesura però aquesta obra seva és una lectura fàcil per trobar-se reflectit o simplement per passar una estona camí de la feina o tornant d’ella; i potser per fer petar la xerrada al bar fent una canya o una copa una vesprada.

Us deixo el text de la contracoberta, que és un compendi de frases que es poden llegir en el llibre:

Tinc pressa per anar enlloc. Sempre vaig tard, i marxo dels llocs sense adonar-me'n. No sento el mateix durant més de 7 minuts i sempre vull el que no tinc. M'he passat mitja vida perdent coses i l'altra mitja buscant-les, però encara no he trobat el que vull. Sóc imprevesible fins i tot per a mi mateixa, i no sé mai què faré d'aquí a 10 minuts. Començo a fer coses perquè sí, i me'n canso no sé per què. També sóc contradictòria. I una fantàstica mentidera: sóc capaç d'anar a comprar el pa i, si em pregunten, dir que vinc de Bombai. Però això és veritat: No he explicat mai res a ningú. Fins ara.