dimarts, d’octubre 28, 2008

per la meva Txe, ara que viurà a Santiago

ara ja fa un temps, supose que quan ´tot s'estabilitzà després de la relació, vai' escriure aquest petit, en tots els sentits, text per la Txe.

com que ara ha decidit que comença una nova vida a la ciutat de Santiago, crec que és el moment, ja que la compilació Txe's Zoo mai ho féu, de que vegi la llum. així deixem palès que les amistats de debó no es veuen afectades per la distància física, ja que la proximitat sentimental o anímica o espiritual -o si voleu científica-, la guanyarà sempre (i d'això començo a saber-ne una micona).

se'm va estrany que sigui en castellà; sempre parlàrem en català, però també és cert que llavors escrivia més en castellà...





Sé que eres mi amiga.
Y también sé que nos seguimos queriendo...
y mucho;
pero que no es como antes.
Fuimos novios,
amantes,
amigos perfectos;
y ahora somos tú y yo.

Sé que sigues ahí,
caminando entre las brumas
para que no me pierda mucho...
espero que notes mi presencia
por las noches
asegurándome de que no pasas miedo
y que eres feliz
y disfrutas la vida.

Sé que el río fluye,
y el agua nunca es la misma;
pero a veces te añoro...
y me pregunto si a ti te ocurrirá los mismo.
Sólo tengo intención
de recordar los buenos momentos;
me gustaría saber que también piensas hacerlo.

Sé que seguiré aquí
para saber qué ocurre en tu vida;
pero ahora que no escribiré tu historia,
déjame disfrutar de los recuerdos
e inventar nuevas.
Siempre seremos el uno para el otro...

dilluns, d’octubre 20, 2008

FELICITATS AMOR!!!




...L'Unviers fet Paradís...
ets el tresor infinit...

els teus ulls
il·luminen el camí,
i els teus braços
em donen la protecció.

meravelles la vida,
i l'art és viure-la amb tu...

els teus dits
recorren el meu cos
cartografiant-me
d'amor...

visc la felicitat
abraçat a tu

m'alimento dels teus petons
i la teva ànima
dóna al raons al meu cor
per seguir viu...

les teves paraules
em bressolen;
les teves abraçades
em donen les forces...

vull ésser el teu somrís
etern de felicitat...

ets l'amor en essència...

19/X/2008

dijous, d’octubre 16, 2008

LAIA



Hi ha vegades en què desitgem una nova oportunitat; devallaríem fins l'Infern per entregar la nostra ànima a canvi d'omplir-nos en la de la persona on hem pensat que podríem ésser aquell univers que muta en paradís... però no som conscients que estem, llavors, negant el nostre posible futur...


Les nostres passes continuaran solcant els nostres infinits camins un fins l'hortizó que no hem d'aconseguir fins l'instant etern; sempre sobre la nova gespa al costat del camí groc...


Aquest poema té un cert temps, i una vegada caigué del "set-list" de la lectura de Nausícaa i una altra ens vàrem trobar a les portes d'Istambul amb Margarida de Silene. Avui que he retrobat, casualment, de la millor maca forma, a la persona que el va inspirar, m'agradaria oferir-vos-el per deixat constància que potser les llàgrimes ara a la nit no ens permetran vore com el sol del nou dia ix per il·luminar-nos el nou... sempre el nou...


LAIA
Una vegada
vai' pensar
que havia arribat tard;
era la teva mirada,
no sabent si fugir
o amagar-se;
eres ls teves mans,
tremoloses,
agafant, nerviosa, el meu canell.
Ara, quan hi penso,
en el record,
m'imagino
un esbòs de llàgrima
en els teus ulls;
sé que em feia mal.
Potser,
tal vegada,
un dia.
Et vares fer esperança...
I, ara,
cada vegada que penso,
desitjo més abraçar-te.
"...coses que passen..."
he recordat sempre que vares dir;
fou veritat?
Tinc algun motiu
per imaginar-me això?
Podria arribar,
si no ho he fet ja,
a enamorar-me
recordant el teu somrís feliç.
Fa tant de temps
que somio
que realment ens havíem adonat
de la nostra atracció massa tard...
vols,
tu també, reiniciar la cursa?

imatge: Hope; George Frederick Watts; Tate Galleries, London UK


dijous, d’octubre 09, 2008

GLISSER


El meu braç de babord
Solca el llit sota el teu coll
Al sorgir del coixí;
Gira a l’alçada de la teva espatlla
I davalla junt el teu
Devers la teva garjola.
El meu braç destre
Travessa els prats del teu cos
Pel canyó d’entre les teves sines
Per ancorar-se a la teva espatlla.
El teu cos
És refugiat entre les meves coves;
Respiro en la fragància dels teus cabells,
I el moviment del teu cos
Al mantenir-se viu
És com la sorra del rellotge
Que es precipita des del temps
Fins el plaer d’abraçar-nos sencers.
Les nostres mans sinistres
Caboten per les llaminadures
De les líquides terres de la teva panxa;
Ens movem i somriem al respirar.
Mossego amb els llavis
El darrere de la teva orella;
Jugo a baixar pel coll,
I la llengua deixarà un rastre d’estels.
Les nostres cariàtides i atlants,
Vestides només amb les nostres pells,
S’entortolliguen
En una partida de sentir-nos.
La teva pell és lletosa
I gerda al contacte,
cada vegada més desaforat, del meus llavis;
et sobresaltes amb els meus gèlids peus,
i les teves ungles de colors
ruboritzen les meves natges.
Cada respiració és robar-li espai a l’univers;
Desitjo creuar els teus ponts
I entrar a la teva ciutat
I ésser conquerit per tu.
Ens tremolem
Com caramells al arribar la primavera.
Comences a girar,
Com si haguéssis acceptat el port;
I menjo del teu coll
Mentre la mà d’estribord
Descobreix la selva del teu cul;
I en els somriures
Ens desfem en imaginacions.
Em mossegues el pit
I les teves mans lleneguen per tot mi.
Amb els ulls tancats,
Besant-nos els llavis,
Sé que m‘ofegaria en les teves profunditats;
Les teves carícies salvatges
Em fan pressoner de la creença
Que vols suicidar-te a les aigües
Conjuntes del relliscar
Fins la petita mort.


N.B.S.

1/I/2006 BCN

glisser en francès significa relliscar; però sembla ésser -mai ho he confirmat- que també és una forma d'anomenar l'orgasme -"demana-li al teu professor que t'ensenyi les coses importants del francès", com s'escoltà en una lectura poètica: On vàrem perdre Nausícaa?-.


la imatge és El Somni de Gustave Courbet; Musée du Petit Palais. París.

dissabte, d’octubre 04, 2008

l'Enterrement à Ornans




[El comentari avui li dedico a l'Astrid, ja que amb ella no vam veure aquest quadre en la nostra visita a l'expo de Courbet a Montpeller]

Era Gustave Courbet un visionari? Fou un revolucionari? Posiblement la millor defició és que fou Gustave Courbet... i com ell desitjava, i digué a la família camí de París; havia d'ésser algú, i ho fou...


Aquest massiu quadre (314 x 663 cm, que avui en dia es troba al Musée d'Orsay, és una de les obres mestres de realista Courbet; fou una "revolució" al Saló de 1850 (l'havia començat un any abans).

Per què suscità tanta polèmica? Doncs perquè havia donat un tractament que era digne de grans autoritats, personatges bíblics o mitològics a quelcom totalment "mundà"... Oh crim!!! Com podien atrevir-se aquests hereus de la revolució del 48 (i futurs memebres de la Comuna de Paris) de reproduir la realitat...???!!!

Doncs era això el que volia aquell grup d'artistes que foren denomitats "realistes": mostrar la veritat del que es veia. Ningú podia mostrar res del passsat o del futur... Així, que conscientmenet que suscitaria polèmica, dibuixà el que sembla fou l'enterrament del seu propi avi (un republicà jacobí).

A la imatge es veuen persones de la seva família; s'observa com antigament dones i homes restaven separats en un funeral. Hi ha qui volgué vore més reminiscències polítiques -els seus compatriotes i companys eren experts a trobar-ne'n- com el fet de la vermellor dels rostres dels bisbes -que potser eren beguts? com en un altre quadre seu-.

En aquesta tel·la de "llums" caravaggianes, on la perpendicularitat entre els personatges i el paisatge de fons (el Jura de la seva terra natal) amb el que segueixen l'ondulació, on el cromatisme és fosc i tendent al dramatisme i pintat amb cert "lleiggisme" és una gran composició; i com tota l'obra de Courbet serví per avançar cap a les avanguardes pictòriques que aviat sorgirien com l'Imrpessionisme.

un quadre que fou admirat pels seus companys, pel públic però majòritariament durament criticat, rebé un positiu comentari que ja vaticinava que romandria com un les columnes d'Hèrcules del Realisme...

Per cert, altres quadres "de gènere" molt criticats per aquelles èpoques i també perquè reflectien la vida rural -que des de l'òptica urbana no era per ésser així representada- foren les escenes del gran Jean François Millet (un altre dia parlaré de l'Angelus o de les espigadores i li dedicarem a una gran admiradora de les seves peces com és l'Olga-m'agrada voltar pel món).


dijous, d’octubre 02, 2008

The Boy in Striped Pyjamas



ja "ahir" parlàvem d'un best-seller; avui en parlarem d'un altre. Hi ha moments per a tot en aquesta vida, i un passa èpoques de tot tipus.

l'autor afirma que és important començar la lectura de l'obra sense saber de què tracta; tot i que crec que avui en dia "poques persones" -maleïts eufemismes pseudoculturals del món "occidentalitzat"- resten que puguin no tenir una mínima idea...

la intenció no és desvetllar la trama; faré més esment respecte al fet que, per desgràcia, se m'han confirmat les negres espectatives amb que agafava el llibre. parlàven d'una escriptura infantil en quant la història la narra un nen; però no m'ho ha semblat aconseguit. la història es massa best-sellera. quan un comença una obra com aquesta -escrita en 60 hores segons s'afirma- sap que pot tenir certa "sort" i que el llibre es faci popular; i realment la història és molt, massa!, ràpida; amb lo qual no permet que un s'acabi d'enfonsar en ella mateixa i en els personatges... més que viure allò que es vol transmetre, cal imaginar-s'ho (perquè la `narració no ens ho dóna).

La ingenuïtat, del autor o del lector?, amb que ens narra aquest episodi centrat en l'Holocaust, fa que sigui una novel·la per al públic infantil. I potser seria un text per permetre que a les escoles es parlés de les nostres atrocitats; però valor literari en sí, no l'he trobat. Tot i que clar; no existeix ja El Diari d'Anna Frank?

Supose que la pel·lícula ens permetrà recordar La vida és bella; però és encara més ingenua que aquesta.

Semblarà que estic sent molt dur amb la novel·la; però no he trobat el motiu de tant de rebombori -clar que sí les patranyes infumables del danbrown van fer tot el que van fer...-; l'inici engresca; però ràpidament es perd el "punch", i sols cap al final, que també es va esbossant i s'intueix, sembla que podria rebifar; però torna a punxar...

és una visió massa càndida...

és una tria que deixo a les vostres mans.

Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"