[El comentari avui li dedico a l'Astrid, ja que amb ella no vam veure aquest quadre en la nostra visita a l'expo de Courbet a Montpeller]
Era Gustave Courbet un visionari? Fou un revolucionari? Posiblement la millor defició és que fou Gustave Courbet... i com ell desitjava, i digué a la família camí de París; havia d'ésser algú, i ho fou...
Aquest massiu quadre (314 x 663 cm, que avui en dia es troba al Musée d'Orsay, és una de les obres mestres de realista Courbet; fou una "revolució" al Saló de 1850 (l'havia començat un any abans).
Per què suscità tanta polèmica? Doncs perquè havia donat un tractament que era digne de grans autoritats, personatges bíblics o mitològics a quelcom totalment "mundà"... Oh crim!!! Com podien atrevir-se aquests hereus de la revolució del 48 (i futurs memebres de la Comuna de Paris) de reproduir la realitat...???!!!
Doncs era això el que volia aquell grup d'artistes que foren denomitats "realistes": mostrar la veritat del que es veia. Ningú podia mostrar res del passsat o del futur... Així, que conscientmenet que suscitaria polèmica, dibuixà el que sembla fou l'enterrament del seu propi avi (un republicà jacobí).
A la imatge es veuen persones de la seva família; s'observa com antigament dones i homes restaven separats en un funeral. Hi ha qui volgué vore més reminiscències polítiques -els seus compatriotes i companys eren experts a trobar-ne'n- com el fet de la vermellor dels rostres dels bisbes -que potser eren beguts? com en un altre quadre seu-.
En aquesta tel·la de "llums" caravaggianes, on la perpendicularitat entre els personatges i el paisatge de fons (el Jura de la seva terra natal) amb el que segueixen l'ondulació, on el cromatisme és fosc i tendent al dramatisme i pintat amb cert "lleiggisme" és una gran composició; i com tota l'obra de Courbet serví per avançar cap a les avanguardes pictòriques que aviat sorgirien com l'Imrpessionisme.
un quadre que fou admirat pels seus companys, pel públic però majòritariament durament criticat, rebé un positiu comentari que ja vaticinava que romandria com un les columnes d'Hèrcules del Realisme...
Per cert, altres quadres "de gènere" molt criticats per aquelles èpoques i també perquè reflectien la vida rural -que des de l'òptica urbana no era per ésser així representada- foren les escenes del gran Jean François Millet (un altre dia parlaré de l'Angelus o de les espigadores i li dedicarem a una gran admiradora de les seves peces com és l'Olga-m'agrada voltar pel món).
haurem d'anar a París a veure'l, no?
ResponElimina