LAIA

Hi ha vegades en què desitgem una nova oportunitat; devallaríem fins l'Infern per entregar la nostra ànima a canvi d'omplir-nos en la de la persona on hem pensat que podríem ésser aquell univers que muta en paradís... però no som conscients que estem, llavors, negant el nostre posible futur...

Les nostres passes continuaran solcant els nostres infinits camins un fins l'hortizó que no hem d'aconseguir fins l'instant etern; sempre sobre la nova gespa al costat del camí groc...

Aquest poema té un cert temps, i una vegada caigué del "set-list" de la lectura de Nausícaa i una altra ens vàrem trobar a les portes d'Istambul amb Margarida de Silene. Avui que he retrobat, casualment, de la millor maca forma, a la persona que el va inspirar, m'agradaria oferir-vos-el per deixat constància que potser les llàgrimes ara a la nit no ens permetran vore com el sol del nou dia ix per il·luminar-nos el nou... sempre el nou...

LAIA

Una vegada

vai' pensar

que havia arribat tard;

era la teva mirada,

no sabent si fugir

o amagar-se;

eres ls teves mans,

tremoloses,

agafant, nerviosa, el meu canell.

Ara, quan hi penso,

en el record,

m'imagino

un esbòs de llàgrima

en els teus ulls;

sé que em feia mal.

Potser,

tal vegada,

un dia.

Et vares fer esperança...

I, ara,

cada vegada que penso,

desitjo més abraçar-te.

"...coses que passen..."

he recordat sempre que vares dir;

fou veritat?

Tinc algun motiu

per imaginar-me això?

Podria arribar,

si no ho he fet ja,

a enamorar-me

recordant el teu somrís feliç.

Fa tant de temps

que somio

que realment ens havíem adonat

de la nostra atracció massa tard...

vols,

tu també, reiniciar la cursa?

imatge: Hope; George Frederick Watts; Tate Galleries, London UK