El meu braç de babord
Solca el llit sota el teu coll
Al sorgir del coixí;
Gira a l’alçada de la teva espatlla
I davalla junt el teu
Devers la teva garjola.
El meu braç destre
Travessa els prats del teu cos
Pel canyó d’entre les teves sines
Per ancorar-se a la teva espatlla.
El teu cos
És refugiat entre les meves coves;
Respiro en la fragància dels teus cabells,
I el moviment del teu cos
Al mantenir-se viu
És com la sorra del rellotge
Que es precipita des del temps
Fins el plaer d’abraçar-nos sencers.
Les nostres mans sinistres
Caboten per les llaminadures
De les líquides terres de la teva panxa;
Ens movem i somriem al respirar.
Mossego amb els llavis
El darrere de la teva orella;
Jugo a baixar pel coll,
I la llengua deixarà un rastre d’estels.
Les nostres cariàtides i atlants,
Vestides només amb les nostres pells,
S’entortolliguen
En una partida de sentir-nos.
La teva pell és lletosa
I gerda al contacte,
cada vegada més desaforat, del meus llavis;
et sobresaltes amb els meus gèlids peus,
i les teves ungles de colors
ruboritzen les meves natges.
Cada respiració és robar-li espai a l’univers;
Desitjo creuar els teus ponts
I entrar a la teva ciutat
I ésser conquerit per tu.
Ens tremolem
Com caramells al arribar la primavera.
Comences a girar,
Com si haguéssis acceptat el port;
I menjo del teu coll
Mentre la mà d’estribord
Descobreix la selva del teu cul;
I en els somriures
Ens desfem en imaginacions.
Em mossegues el pit
I les teves mans lleneguen per tot mi.
Amb els ulls tancats,
Besant-nos els llavis,
Sé que m‘ofegaria en les teves profunditats;
Les teves carícies salvatges
Em fan pressoner de la creença
Que vols suicidar-te a les aigües
Conjuntes del relliscar
Fins la petita mort.
Solca el llit sota el teu coll
Al sorgir del coixí;
Gira a l’alçada de la teva espatlla
I davalla junt el teu
Devers la teva garjola.
El meu braç destre
Travessa els prats del teu cos
Pel canyó d’entre les teves sines
Per ancorar-se a la teva espatlla.
El teu cos
És refugiat entre les meves coves;
Respiro en la fragància dels teus cabells,
I el moviment del teu cos
Al mantenir-se viu
És com la sorra del rellotge
Que es precipita des del temps
Fins el plaer d’abraçar-nos sencers.
Les nostres mans sinistres
Caboten per les llaminadures
De les líquides terres de la teva panxa;
Ens movem i somriem al respirar.
Mossego amb els llavis
El darrere de la teva orella;
Jugo a baixar pel coll,
I la llengua deixarà un rastre d’estels.
Les nostres cariàtides i atlants,
Vestides només amb les nostres pells,
S’entortolliguen
En una partida de sentir-nos.
La teva pell és lletosa
I gerda al contacte,
cada vegada més desaforat, del meus llavis;
et sobresaltes amb els meus gèlids peus,
i les teves ungles de colors
ruboritzen les meves natges.
Cada respiració és robar-li espai a l’univers;
Desitjo creuar els teus ponts
I entrar a la teva ciutat
I ésser conquerit per tu.
Ens tremolem
Com caramells al arribar la primavera.
Comences a girar,
Com si haguéssis acceptat el port;
I menjo del teu coll
Mentre la mà d’estribord
Descobreix la selva del teu cul;
I en els somriures
Ens desfem en imaginacions.
Em mossegues el pit
I les teves mans lleneguen per tot mi.
Amb els ulls tancats,
Besant-nos els llavis,
Sé que m‘ofegaria en les teves profunditats;
Les teves carícies salvatges
Em fan pressoner de la creença
Que vols suicidar-te a les aigües
Conjuntes del relliscar
Fins la petita mort.
N.B.S.
1/I/2006 BCN
glisser en francès significa relliscar; però sembla ésser -mai ho he confirmat- que també és una forma d'anomenar l'orgasme -"demana-li al teu professor que t'ensenyi les coses importants del francès", com s'escoltà en una lectura poètica: On vàrem perdre Nausícaa?-.
la imatge és El Somni de Gustave Courbet; Musée du Petit Palais. París.
ja t'ho vaig dir aleshores, però saps que aquest és un dels millors escrits que t'he llegit.
ResponEliminaPtons