Ha mort José Antonio Labordeta. Ja feia temps que “estaba muy malito”, tant és així que les imatges, fa uns dies, quan li entregaven la Medalla de Alfonso X El Sabio demostrava quina era la malaltia contra la que lluitava per seguir viu.
Per a un servidor, ell, quan jo era petit, anys vuitanta, era un d'aquells cantautors que venia de l'època en que no teníem llibertat. Anys més tard, un, ja no tan petit, tot i la síndrome, incompleta, de Peter Pan, que aquella Llibertat que alguna dia trobaríem tots al obrir els ulls encara no era la terra que trepitgem.
Com a historiador que era i professor que fou sabia que la veritat que ens explicàven no era certa, i que calia lluitar contra tot això. Reflex d'aquesta lluita que encara no hem guanayt és imatge que els més joves recordaran: la seva resposta irada i encesa des de la tribuna d'oradors del Parlamento. Més enllà del continent, el que sempre s'ha recordat, el continent és una de les veritats més gran que s'han dit des de la, massa, alabada Transición: n'hi ha molts, l'existència d'un d'ells ja és massa, dels afectes a aquell règim dictatorial, militar i il·legal que encara tenen poder i els fot poder veure el poble arribant gairebé a aquell somni que ens varen prendre.
Poeta, cantautor i polític (perquè polític podia ésser un adjectiu positiu i ho hauria de poder tornar a ésser) del poble i pel poble. Avui ha abandonat la vida, però ens deixa pel futur tota una obra per recordar que Habrá un día en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertad.
Requiestat in pace
P.S.: és en aquests moments en que hom desitjaria creure en altres móns on poguessis trobar-te ara amb Imanol i així, entre tapes i amb ironia, ens expliqueu, si us plau, amb les vostres cançons que estem avançant...
Una gran pèrdua.
ResponElimina