A les paraules demano camins

Si la intenció fos fer una crítica partint de les mateixes premisses que utilitzem per les obres professionals, seria per tancar ara mateix aquesta pàgina i que tots plegats ens dediquéssim a una altra cosa: el teatre amateur és un teatre que pot ésser molt digne i molt ben treballat, però que compta amb unes limitacions molt grans que cal tenir present quan ens disposem a gaudir d'un espectacle servit per una companyia no professional.

El dissabte passat, amb la Raquel vàrem assistir a la segona de les funcions que la companyia ATEl partiquí presentava al Centre Cultural La Farinera del Clot l'espectacle A les paraules demano camins un muntatge poètic sobre l'obra de Maria-Mercè Marçal. Potser per ésser al voltant d'aquesta gran poetessa, una de les veus que més admiro, que, possiblement, tenia moltes esperances dipositades i al mateix temps molta por que no m'acabés agradant.

Al final, valorant la dificultat que comporta generar una obra com la que presentaren, la valoració és positiva, tot i que vaig sortir amb una sensació que la idea podia haver donat per força més. Plantejada com una viatge al llarg de la seva vida on petites pinzellades narratives ens situaven a la seva biografia que era mostrada pels seus propis texts, l'hora de funció es fa curta per la ingent quantitat de material que se'ns podria haver mostrat, però al mateix temps el seu esdevenir ha estat lent en la seva processió i ràpid en la intenció de cobrir la seva, excessivament curta, vida.

El plantejament ens fa recordar, indefectiblement, i salvant les enormes distàncies els muntatges que Ollé i Beltran  han orquestrat respecte Salvador Espriu i Joan Maragall, molt més reeixit aquell que aquest. Algunes de les veus declamaren amb molt d'encert els versos marçalians, i aconseguiren mostrar i permetre'ns copsar els múltiples detalls que teixia la seva ploma, algun dels quadres compositius, em semblà molt encertat; per altra banda, els moments musicals em semblaren una mica excessivament llargs.

Tot i les limitacions inherents a les condicions del muntatge, crec que era una obra que aconsegueix el que crec que volia ésser el seu objectiu apropar-se i apropar la poesia marçaliana al públic i despertar, novament o una altra vegada, l'atracció vers els seus traços negres sobre blanc.

Els quadres són Camí de Chailly i Neu a Louveciennes de C. Monet i A. Sisley, tots dos al Musée d'Orsay.