EL JARDÍ DELS CINC ARBRES

El regal d'aniversari per la Raquel era anar a veure EL JARDÍ DELS CINC ARBRES al TNC, amb sopar en un hindú i una sorpresa final.

Al rescte de l'obra sols sabíem que era contruida a partir de textos de Salvador Espriu i que participava la Sílvia Pérez Cruz (la "nostra" i molt admirada Sílvia -si voleu saber més d'ella visiteu la seva pàgina-).

La informació general que hom rep és aquesta:

Un espectacle de poesia i teatre entorn de l’obra de Salvador Espriu.

El jardí dels cinc arbres és un homenatge a Salvador Espriu a les portes del vinticinquè aniversari de la seva mort, un autèntic geni del llenguatge i una de les grans figures de la literatura catalana del segle XX. Joan Ollé ha fet una adaptació escènica de textos narratius i poètics d’Espriu, deixant de banda la seva producció teatral.
Ollé ens convida a passejar per Sinera, l'arcàdia perduda d’Espriu, transfiguració de la seva Arenys d’infantesa (al cap i a la fi, Sinera és aquesta ciutat del Maresme escrita a l’inrevés), i ens obre les portes del jardí dels cinc arbres, el pati de la casa familiar. Aquest pati rebrà la visita dels habitants mítics de Sinera: la Laia, la Tereseta, la Maria Castelló, les germanes Ginebredes, la Bòtil, l’Esperanceta Trinquis, el patge Sembobitis, el drapaire Quel·la. I el mateix Espriu, disfressat de Salom, lúdic i nihilista com pocs: «Em dic Salom, fill de Sinera. / Contemplo el buit, mirant enrere. / I, temps enllà, només m’espera / desert, tristor d’hora darrera.»

«Mai no m’ha entès ningú / perquè sempre parlo / del meu món perdut.» A través de la paraula, autèntic patrimoni de la literatura de Salvador Espriu, El jardí dels cinc arbres recupera amb clarividència espais, temes i personatges de l’imaginari de Sinera.

per la fitxa artística us deixo el link.



I s'apagaren els llums i entrarem a Sinera:

i hauríem desitjat no sortir mai, que no acabés l'obra que haguéssim pogut restar vivint Sinera. Haver agafat la Barca del Temps i solcar les paraules d'Espriu novament; sentir aquelles veus que no reciten ni declamen, sinó que diuen la vida i te la fan viure...

.
.
.

Increïble. Fantàstic. Fabulós. Genial. Sublim. Meravellós...

Amb la Raquel comentàvem que últimament estàvem gaudint de genials obres teatrals (Si voleu llegir la seva opinió aquí la teniu).

Quina obra!!! Quina capacitat per conjuminar textos poètics i prosístics per alçar un castell teatral de somnis de vida real!

Una escenografia aparentment mínima que ens permet veure, somiar i viure Sinera i totes i cadscunes de les paraules dels versos d'Espriu. Una música que en tot moment fa dansar les paraules. I unes interpretacions superbes. És molt complicat dir (en aquest cas crec que aquest verb arriba més lluny que declamar o recitar, o llegir) poesia sentint-la plenament i fent-la viva per a l'oïdor; i ahir vàrem veure com es corporeitzaven les paraules teixides per la sàbia ploma d'Espriu.

És tanta la impressió, i tant profunda i positiva que el nus a la gola, a l'estòmac, a les venes, que fa difícil escriure res.

Sols afegir que l'estona d'aplaudiments demostrava com el públic estava enfervorit amb la catarsi artística que havia sentit i gaudit.

Com a reflexió final: amb els versos de "Per a una suite algueresa" interpretada en la sublim i indescriptible veu de la Sílvia Pérez Cruz, com a punt àlgit, zènit, de l'obra, les llàgrimes es desfermaren i davallaren rostre avall...





aquí teniu un altre link per escoltar-la en les versions del programa Tons de TVC:

http://www.youtube.com/watch?v=CdiZnguenCw

i la versió de Marc Parrot:

http://www.marcparrot.com/marc_parrot_cat.html

i recordeu de visitar Afrodita Calipigia.

PER A UNA "SUITE" ALGUERESA


Estimat
Rosselló,
si podies
venir
amb la barca
del temps
amb el vent
de llevant
a l'Alguer,
i senties
amb mi
com és viu,
i arrelat,
i tan clar,
aquest nostre
parlar
català
de l'Alguer,
com et diu
el teu nom
i somriu
la ciutat
de l'Alguer,
allunyat
amic meu
que ara ets
als xiprers,
a l'indret
on comencen
a obrir
el record
i el veler
el camí
que et va ser
sempre car,
el camí
de la mar
de l'Alguer.

Salvador Espriu
B.,abril de 1962

(recordar-la versió d'ahir i els ulls tornen a tremolar...)

P.S.: estic d'acord amb la Raquel, sempre ho he dit: per què no es fan enregistraments de les obres teatrals?

P.S.II: en la cerimònia institucional de la Diada d'enguany la Montserrat Carulla ja ens recità els versos de "Per a una suite algueresa" abans que la Sílvia dones veu a les Corrandes d'exili.

P.S.III: sempre m'havia agradat aquest poema, però des d'ahir només puc associar-lo al meu pare...

*