Aquí teniu el comentari.
A la nit vai' trobar-me amb aquest text i vai' pensar que era una adequada forma per reflectir algunes de les sensacions.
CRIT I NIT
Consirós cant e planc e plor
Guillem de Berguedà
Guillem de Berguedà
Les famílies de dol per a tota la vida.
La guerra, la postguerra... Recorde aquella mare
que no li varen dir que el fill havia mort
en el front de Terol: simplement li digueren
"ha desaparegut". I va passar la guerra
esperant el seu fill. I va acabar la guerra
i esperava el seu fill. I va parar la taula,
li va posar també llençols nous en el llit,
i esperava a la porta. No ha sabut res del fill.
¿Morí? No s'ha sabut. Sols, desaparegut.
Es va tancar en casa amb pany i clau. Recorde
els seus crits. Els veïns tocaven a la porta,
i no obria la porta. ¿On estava el seu fill?
Si fou mort, ¿on fou mort? Oh, coses de la guerra!
Qui va saber això! Les famílies de dol
per a tota la vida. La guerra, la postguerra...
Vicent Andrés Estellés
P.S.: i per recordar que encara tenim pendent la lectura de textos per la República.
El poema és brutal. Reflecteix molt bé la duresa de la pèrdua i la incertesa d'una guerra tan injusta i malparida que cada dia em fa tenir més ràbia i odi dins.
ResponEliminaVa molt bé amb les exposicions que hem vist aquest cap de setmana. Coincidències de la vida.
Un tema apasionant. I una obligació pels que em tingut familiars "desapareguts" als camps de concentració.
ResponEliminaPerquè en aquest estat mai s'ha arribat a fer justícia, no em de perdre la memòria.
M'ha encantat el poema i la reflexió sobre l'exposició del camp de Mauthausen.
Salutacions!