núvols

Els núvols tenen quelcom d'enigma infantil. Hom pot onbuvilar-se fàcilment contemplant-los.

És cert que sempre han set companys de viatge nostre, però hi hagué dos fets que em feren deixar de mirar-los per observar-los: la meva estada al País de Gal•les i la fascinació per la fotografia de núvols, de fet per fer fotografies en general.

Les imatges que per instants poden dibuixar, jugant amb les tonalitats llumíniques, poden esdevenir veritables obres d'art naturals efímeres. ¿Qui no ha jugat, paradigmàticament estirat a la gespa o a la sorra, tant se val si sota el sol de l'estiu o de l'hivern, a interpretar les formes dels núvols? Però més enllà de la fascinació infantil per un art fugisser, resta l'atracció científica. ¿Per què? Aquesta pregunta més filosòfica que pròpiament científica, ens ha vingut a la ment, si som heràclitament desperts, al seu respecte. I podem entendre la seva essència, però sempre mantundran la seva capacitat de despertar una espurna d'admiració al poder contemplar l'espectacle que poden representar al cel.

Ens tornen la nostra consciència de finitud i d'infimitessa deixant-nos bocabadats amb les meravelles de la natura i l'univers. Un passeig sota un cel on els núvols migren ballant amb els colors pot ésser una de les millors exposicions retrospectives a les que mai podrem assistir.

escrit tornant de Riells i Viabrea el 8 de novembre de 2009.

imatge foto d'un capvespre de tardor a Riells i Viabrea per Raquel Riba Raja.

*