La nacionalitat catalana

La nacionalitat catalana fou publicada per primera vegada l'any 1906. Ens glosa l'ideari polític de l'insigne Enric Prat de la Riba, especialment conegut per haver sigut president de la Mancomunitat.

El cert és que les cent pàgines que conformen aquest assaig polític són d'una prosa modèlica i d'un contingut que doten de significat el nacionalisme modern. Ens trobem davant d'un temple per edificar la terra, aquesta la nostra nació. Una lectura que hauria d'ésser necessària i gairebé diria obligatòria des de la seva aparició. Un resum de la doctrina catalanista amè, entenedor i clarificador.

Ara bé, existeix un molt greu problema amb aquesta obra: la seva vigència. Més aviat, que encara no l'haguem superat; que encara els seus anhels no hagin arribat a produir-se, i encara més greu: ésser conscients com a poble que ja només podem anar més enllà però no poder, gairebé ni plantejar-ho. Avui en dia sembla que els dits els millors encara creuen que és possible l'encaix de la nació catalana dins la Federació Ibèrica; quan des del plantejament en aquesta obra (llavors hagués sigut meravellós, les llàgrimes emboiren el record de la seva proclamació per part del President Companys) ha plogut massa com per no entendre que sols podem ésser estat independent.

Tot i això, l'obra és molt recomanable i necessària per entendre el passat, present i (necessitats de) futur de la nostra nació. Amb una breu introducció històrica, necessària per entendre la situació social, i política, de la nostra nació llavors, ens glosarà com ha anat despertant-se la flama nacionalista a Catalunya, gens diferent del que passava a altres indrets del continent europeu; així com ens demostrarà, científicament, la sòlida base del nacionalisme i així arribar a il·luminar-nos mostrant-nos el camí que resta per arribar i com es pot assolir per part de la nació catalana.

L'edició presentada dins MOLC es complementa amb els articles La qüestió catalana, Importància de la llengua dins del concepte de nacionalitat,“Greater Catalanoia”, Per la llengua catalana que permeten copsar encara millor les intencions de l'autor i del seu ideari nacionalista.

L'home era home encara que per la llei no ho fos; la nació és nació encara que per la llei no ho sigui.

L'esperit nacional no existiria, no s'hauria format, si l'estructura o la situació del territori no hagués sotmès els seus pobladors a les mateixes influències, si una barreja de les races no hagués engendrat certs tipus físics mitjans o bé fet prevaler una raça determinada sobre les altres, si la unitat de llengua no hagués buidat en un motlle únic el pensament nacional. Però un cop constituït, només la destrucció del poble pot anihilar-lo: caurà el Dret, emmudirà la llengua, s'esborrarà fins el record de la seva existència, però per dessota les ruïnes seguirà bategant l'esperit del poble presoner del Dret i la llengua i el poder d'un altre poble, però lluitant sempre i espiant l'hora de fer sortir altre cop a la llum del dia la seva personalitat característica.

Però jo voldria per a la meva pàtria més encara que la seva llibertat. Jo voldria que Catalunya es penetrés bé de la significació i la transcendència d'aquest moviment social, i comprengués la glòria eterna que conquistarà la nacionalitat que es posi a l'avantguarda de l'estol de guerra dels pobles oprimits. Jo voldria que aquesta nacionalitat fos la pàtria meva.