El tiempo entre costuras

És una sentència poderosa: el temps entre costures. Té una força màgica considerable. Si tanques els ulls i amolles amarres podràs sentir com el temps es corporifica i et bressola mentre ressegueix la teva pell i dibuixa les cicatrius que la vida t'ha regalat.

I sí, El tiempo entre costuras és una bona novel·la on se'ns narren uns records viscuts, perquè la vida de Sira és una vida viscuda, una vida digne d'ésser narrada com a novel·la o fins i tot com les grans obres mestres del cinema americà de la meitat del segle passat.

Una màquina de escribir reventó mi destino. Una de les més grans virtuts d'aquest llibre és que t'atrapa des de l'inici i no et deixa escapar en cap moment. L'anterior és la seva primera frase. Oi que vols saber quin era i quin acabà essent aquest destí? Doncs sols cal que agafis la novel·a de María Dueñas i et deixis seduir; i el més fàcil és que siguis seduït.

Un breu apunt, ma mare havia llegit el llibre demanant-lo, i esperant-lo mesos, a la biblioteca. En acabar em va dir que sí, que li havia agradat i que podria intentar llegir-me'l, per una sèrie de circumstàncies tenia una setmana per fer-ho. En cinc dies i mig ja l'havia devorat; o, tal vegada, havia sigut el llibre qui m'havia devorat a mi?

Potser sou d'aquelles persones que agafeu certa mandra a un llibre per l'únic fet d'haver esdevingut un best-seller. Potser caldrà recordar que no sempre vendes i qualitat han set renyides, exempli gratia les novel·les de Dickens. O tal vegada recordar com fa anys i anys que els novel·les de Dumas han enganxat lectors i ho continuaran fent. És cert que moltes vegades sí han sigut renyides i en d'altres que hom no acaba d'entendre com i per què s'ha produït el fenomen. En aquest cas jo l'únic que puc dir és que la novel·la es mereix l'èxit aconseguit; si més no, jo l'he gaudida.

La Sira Quiroga comença la història que ens narra com una jove costurera de vint anys al Madrid previ a l'esclat de la guerra civil espanyola i l'acaba essent una dona totalment diferent. Una dona que ha viscut no una senzilla vida sinó una convulsa vida digna d'ésser narrada.

Poca cosa més es pot explicar de l'argument si no volem desvetllar res més. Així que a partir d'ara si no has llegit la novel·la i vols fer-ho, vés al final del text.

Us semblen creïbles els canvis que porten la Sira fins a l'Arish? A mi sí. La història pot ésser una ficció i potser hi haurà qui afirmarà no podria ésser verídica, però per a mi és creïble com la joveneta que sols viu per cosir al taller i somniar amb la seva futura, imminentment, vida amb l'Ignacio acabi esdevenint una membre del Servei Britànic.

Potser les descripcions dels personatges no són exhaustives però serveixen per descobrir com són i com van essent modelats per les vicissituds que els assolen. Així podem entendre com la Sira feliç amb l'Ignacio cau sota l'embruix del Ramiro i acaba en un rampell esbojarrat deixant-ho tot per seguir-lo fins a la fi de l'Infern. Quantes vegades no ha passat això?

I la marxa de l'Ignacio, totalment cinematogràfica, que tan “tramposament”, com en els millors fulletons, es recupera en el moment de sentir-se perseguida. Brillant metàfora respecte que les nostres pròpies pors i els nostres propis records poden ésser els pitjors fantasmes i el més perillosos dracs.

M'agraden les recreacions de les ciutats. Pots sentir la vida desinhibida a Tànger, l'exotisme africà a Tànger, la misèria de la negra Espanya a Madrid i sentir Portugal en la seva visita a l'empresari Da Silva.

Podria dir moltes coses que m'agraden. Des dels personatges: la Sira és per enamorar-se,;el surrealista, però real, personatge de Rosalinda; sorprenent com aconseguir que un ministre franquista, com en el cas del poc conegut Beigbeder, se'ns faci amable a la vista;el perfecte funcionament del servei britànic i el flegmàtic Hillgarth; la parella que acabarien formant sa mare i la Matutera; fins els ambients: les descripcions dels vestits; les situacions surrealistes i gairebé irreals de les festes i certs modus vivendi; els diàlegs...

D'altres poden semblar tan irreals que tot i que et diguin que hagi sigut recreacions d'actes reals et semblen massa increïbles com per ésser reals, però tot i això te'ls arribes a creure: com la trobada inicial amb el pare, el bon tracte inicial del comisari Vázquez, la confecció del Delphos i especialment la marxa amb les armes. Però tot i això, en tot moment la novel·la és creïble i la devores amb fruïció. Potser tampoc m'acaba de convèncer la constant traducció que fa la Rosalinda, sublim personatge, de les seves paraules en altres llengües (tot i que entens que cal pel fàcil desenvolupament de la lectura).

Un altre aspecte que m'ha agradat molt és l'epíleg. Aquesta forma de tancar la història en la que recorda què fou després dels personatges reals i com ens deixa en el suspens de què fou de la parella Sira-Marcus. L'últim paràgraf em sembla genial:

Nuestros destinos pudieron ser éstos o pudieron ser otros del todo distintos porque lo que de nosotros fue en ningún sitio quedó recogido. Tal vez ni siquiera llegamos a existir. O quizá sí lo hicimos, pero nadie percibió nuestra presencia. Al fin y al cabo, nos mantuvimos siempre en el envés de la historia, activamente invisibles en aquel tiempo que vivimos entre costuras.

Avui sí us demano la vostra opinió respecte la novel·la.

Si algú havia abandonat la lectura pot reincorporar-se ara.

Per tancar i resumint, m'agrada la novel·la: l'he gaudida. La trobo creïble; és una molt interessant barreja entre història d'amor, narració històrica, certa dosi de novel·la negra. Una novel·la que enganxa des del primer moment (a més sap jugar a deixar-te falsament penjat al final de cada capítol perquè continuïs llegint). Sense que te n'adonis l'hauràs encetat com la idea per un patró i l'hauràs acabat vestit per una nit especial. Us la recomano, i si ja l'heu llegida feu-nos partícips de la vostra opinió.

Us deixo l'enllaç al blog del llibre amb comentaris i fotografies molt interessants.