Vimbodí vs. Praga

Trobo una molt bona pensada el concepte T6 del TNC. Som un país que estima el teatre i que gaudeix veient-ne, una demostració é

s com continuen, tot i la tant fotuda crisi, obrint-se sales de petit format que permeten mantenir viu i amb bona salut (tal vegada sigui aquell concepte de la mala salut de ferro) el teixit de la nostra dramatúrgia. Sé que hi ha molta gent crítica amb la direcció i gestió

del TNC, però en general, ara per ara, sóc bastant benèvol amb la seva trajectòria. I, tornant al concepte T6, trobo interessant l'existència d'aquest grup seleccionat d'autors-directors amb una companyia amb una base actoral estable. Òbviament, sorgiran coses millors que d'altres, però això és part intrínseca del procés creatiu. Genis sempre n'hi ha pocs, el que cal és tractar de donar vies per mantenir viva la nostra flama creativa.

La història [com el comentari s'escriu una vegada ja han acabat les funcions programades al TNC no hi ha risc, ara mateix, qui sap en un futur, d'spoilers] ens la narra l'Ariadna (una correcte Maria Molins molt creïble en el seu paper). Ha sigut el seu any feliç (tot i que ens mostrarà, que la vida és com Jano, i sempre té dos rostres; així que no podem oblidar el costat amagat -per què fosc?- de la Lluna). Una vegada acabada les festes majors, és el moment de plantejar què fer cara l'any vinent. Ara bé, els poulidors del carrer Praga volen guanyar, d'una maleïda vegada els eterns vencedors del carrer Duero; però topen amb un petit gran problema: el torn rotatiu de tria de temàtica recau en l'Ariadna, qui no gaudeix de la confiança manifesta dels seus companys; especialment vist el gran premi que suposa guanyar aquesta nova edició. Però ja sabem que com diu la rumba, molt arrelada també al barri de la vil·la de Gràcia: sorpresas te da la vida... I sí, Paf, era un drac màgic...

Els poetes és possible que sols siguin uns mentiders empedreïts, però tal vegada, les seves paraules no siguin únicament castells a l'aire... Per tant, podria ésser cert que els nostres dracs estiguin esperant esdevenir princeses; o, potser, dormen un son no etern del que despertaran per dur-nos a la victòria...

Però cal creure en el poder de la màgia per deixar que esdevinguin reals els seus somnis. I de vegades els descreguts acaben creient. Semblava que les pors es dissoldrien com la boira quan bufa el vent.

Paral·lelament, ens apareixerà la Pilar (una magnífica -per què ja no és novetat?- Anna Moliner) per tractar d'engalanar el carrer Vimbodí. La Pilar és una malalta terminal de càncer a qui la seva família tracta de donar-li un últim regal.

Els anhels. Són els veritables motors de la nostra existència? Són aquests desigs la nostra diferència respecte la resta d'éssers vius? La possibilitat de plantejar-nos, i arribar a contestar, la pregunta de Què voldries fer si sabessis propera l'hora de la teva mort? De fet, com a animals que tenen consciència de la seva mortalitat, la nostra és una existència basada en la resposta diària a aquesta pregunta; tot i que sense saber quan caurà l'espasa de Damocles. Qui sap si per poder fer front a la por inherent a la solitud de la mort o per desitjar poder perpetrar aquests anhels, som necessitats d'éssers propers i estimats.

Dos mons aparentment distants convergeixen en la realització d'un somni. I amb elles podrem veure els fantasmes que tothom amaga sota la pell. El desig desfermat de guanyar, ara sí, al preu que sigui, farà que els companys de l'Ariadna la traeixin pel aconseguir el disseny de la Pilar, aquell que ells, per desconeixement i manca d'esperit creatiu, havien rebutjat. No és coincidència qui entén el significat de la proposta de la Pilar.

M'agradà com és l'exposició dels personatges. Amb breu pinzellades aconsegueixes descobrir com són, en termes generals, tot i les seves mil corbes amagades, els seus caràcters.

Abans de solcar cap el comentari del desenllaç de l'obra, critiquem-la:

A mi em va agradar. Vaig gaudir amb la seva representació. Crec que el text és força bo i no es fa pesat, així que l'hora cinquanta minuts passen agradablement. És una comèdia molt agradable per fruir una estona i, que si volem cercar-li les voltes, podem trobar unes reflexions per poder fer; i el punt tràgic crec que està força ben tractat. És una ficció que tot i que saps que no és certa et resulta perfectament creïble.

L'escenografia trobo que és encertada: aquest espai (gairebé) únic on passa tot ens introdueix en el familiar món associatiu d'aquestes persones. Un espai ple de detalls a cercar com amb aquella mà groga dient adéu, ens va sentir realment dins del temps i l'espai de l'obra. Així com força aconseguit el vestuari per referenciar cada personatge. Així com les diferents “parles” dels mateixos (tot i que això són figues d'un altre paner: hom entén que, afortunadament, hi ha parles diferents dins el català, però algunes no són parles sinó “malparles”...).

M'agradà el personatge de la Pilar (impressionat Anna Moliner), amb una caracterització perfecta. Els malalts terminals volen viure el temps que els resta, no morir-lo en vida abans de temps. Ella, la malaltia de la qual és el macguffin que ho genera tot, podríem consider-la de tornada de tot, pel fet de marxar aviat, és el motor ocult d'aquesta història de l'Ariadna. Ambdues són pols oposats, potser per això seran capaces d'entendre's entre elles, tot i que el veritable fet sigui la sinceritat que aconsegueixen mostrar-se.

Una menció especial mereixen les actrius i els actors que doblen paper i que no sols han de mudar de pell sinó d'esperit diverses vegades en l'obra. Més enllà de les realitats imposades, i de la tradició de representar diferents papers, ho trobo un encert ja que ens mostra com en un joc d'espills que mai ningú no és un personatge pla, sinó que tenim arestes que no sempre es mostren.

M'agradà la Mercè Boher en el personatge de la Berta, especialment en l'escena que espera girada cap a la paret que acabi una discussió de la família de la Pilar. Els que podíem veure-li la cara podíem veure l'expressió de qui pateix aquestes situacions. A més, la seva defensa per un català correcte és una joia. Gràcies pel moment Heu de! Aquest Heu de! hauria de passar als annals de la història del teatre. És necessari fer una defensa de la nostra llengua i recordar que la millor defensa és tractar de mantenir-la viva i cuidar-la i demanar respecte envers ella.

No sols la Berta, sinó tot el grup de Praga, exceptuant l'Ariadna, ens mostren que ens movem pels nostres egoistes, No ho eren també així els gens?, interessos. El David (molt correcte en els seus dos papers, tot i que potser m'agradà més com a Mario) ens mostra com podem ésser molt comprensius, però fins el límit d'allò que ens toca realment les nostres línies vermelles. A més, la seva pèrdua d'estreps ens permet recuperar les ¿sinceres? crítiques a la Berta per parlar “dels del càncer”. Mentre mantenim els tabús a la parla i seguim fent ús d'eufemismes demostrem que no volem acceptar les realitats tal i com són. Vivim entre les mentides i les mitges veritats... I, com la Pilar, no cerquen llàstima i compassió, cerquen poden viure.

Voldria fer esment també de la Rosa Bolanderas com a Mònica (Com no es mata amb aquells talons?) un paper que no és tan fàcil com pot semblar i que dota d'una comicitat molt interessant. Del Joan Negrí com a Fidel, un personatge entranyable i necessari i ben resolt. I no podria obviar l'Oriol Genís com a Ciscu.

I arribem al desenllaç. I sí, Paf era un drac màgic... És cert que, possiblement tot, és força previsible, però això no li resta ni credibilitat, veracitat ni autenticitat a l'obra. I de fet, m'agradà molt, moltíssim, l'instant final: el moment en que l'Ariadna ens narra des de la gairebé foscor (un artefacte molt ben trobat per aquesta veu narrativa) el final de la història i de la Pilar (punt àlgid de la tragèdia que podria trencar la pau de la comèdia) és un instant de tremolor d'ulls (potser perquè alguns hem viscut tristes situacions que es corporifiquen a la memòria en aquell moment); però que la pluja de càrregues de cafès dota d'una felicitat final deliciosa.

Resumint i per tancar: Felicitats i gràcies!

P.S.: M'agradaria saber què els va dir l'Anna Lizaran al acabar l'obra?

Totes les fotografies són realitzades i tenen © de David Ruano i TNC, excepte la primera només de TNC. Són extretes de la pàgina de premsa de l'obra. En la mateixa pàgina podeu veure el tràiler i petits fragments.