La plaça salvatge

La plaça salvatge ( Det vilda torget -1983-) de Tomas Tranströmer, en traducció de Carolina Moreno Tena, és una petita col·lecció de sublims versos; petita per la seva quantitat, però ingent per la qualitat.

Ja sigui amb breus poemes, poemes en prosa o en poemes més llargs, hi ha una subtilitat surant a cadascuna de les paraules, i una fondària amagada on pots trobar el teu reflex nedant entre les abraçades de la llum i la foscor.

Els seus versos són plens d'una intel·ligent reflexió vestida de gala la millor dolçor de la poesia. Cap paraula és sobrera i no trobes en falta cap carícia del text. Subtilitat i una realitat quasi surrealista es donen la mà per dur-nos de passeig entre els nostres propis viaranys i la natura que ens envolta. Entre la felicitat i la melangia. Sublim com la metàfora del títol...

Moltes passes entre anemones formant gargots de foc fins l'estació on uns ulls de satèl·lit escriuen la resposta a una carta mentre els records em veuen copsant la mirada de l'hivern convertint les postals negres en seminaris dels somnis.

Postludium

Jag släpar som en dragg över världens botten.

Allt fastnar som jag inte behöver.

Trött indignation, glödande resignation.

Bödlarna hämtar sten, Gud skriver i sanden.

Tysta rum.

Möblerna står flygfärdiga i månskenet.

Jag går sakta in i mig själv

genom·en skog av tomm rustningar.

Postludium

M'arrossego com un ruixó pel fons del món.

Tot el que no em cal s'hi enganxa.

Indignació cansada, resignació ardent.

Els botxins cullen les pedres, Déu escriu a la sorra.

Cambres callades.

Els mobles a punt d'aixecar el vol al clar de la lluna.

Entro lentament a dins meu

a través d'un bosc d'armadures buides.

Havent llegit aquests versos es pot entendre que se li hagi concedit el premi Nobel de Literatura l'any 2011.