Les hores soterrades

Passejant per la biblioteca va llambregar-me Les hores soterrades de Delphine de Vigan. Havent gaudit moltíssim amb la lectura de la seva novel·la No i jo, vaig agafar el llibre sense ni llegir la sinopsi de la contraportada.

Ha sigut una petita decepció; no perquè la novel·la sigui dolenta, sinó que potser m'havia agradat massa l'altre i esperava quelcom del mateix nivell. Aquesta vegada la seva prosa de frases curtes, fins i tot massa curtes, no ha acabat de captivar-me tant. I no dic pas que la novel·la sigui dolenta, ans al contrari, crec que es força recomanable, però potser havia depositat masses esperances.

Les hores soterrades són les hores viscudes per tantes persones anònimes a les ciutats; són aquestes hores, vint-i-quatre cada dia, en que més que viure és sobreviu, són les hores on cal fer front al trencament dels desigs, a la descoberta de la no realització dels somnis, a la desfeta, a la necessitat de seguir perquè no hi ha cap altra opció.

La ciutat és i ho seguirà essent sempre, perquè és un ens que necessita perpetuar-se i ja no pot fer altra cosa que mantenir-se; i el nostre afany li ha donat la seva capacitat per fer-ho. Qui viu les hores il·luminades ho veu com el creixement tissular, qui ho fa des de les hores soterrades ho veu com el creixement cancerós. Perquè la ciutat sempre imposaria la seva cadència, la seva pressa i les seves hores d'afluència, que continuaria ignorant els milers de trajectòries solitàries, a l'interstici de les quals no hi ha res, només buit o bé una guspira que de seguida s'esvaeix.

Hi ha dies en què la ciutat està tan tensa que que a cada cruïlla sembla que hagi de passar alguna cosa. Alguna cosa greu, irreparable. I succeix, i llavors, pot ésser que no hi hagi marxa enrere. Per això la Mathilde ja no pot suportar la situació de mobbing a la que s'ha vista abocada. Les seves vint-i-quatre hores soterrades que viurem en viu i en directe són les de la reflexió de Sísif plantejant-se per què es troba en aquesta situació. És la nàufrag que no vol ésser engolida per les onades, sense saber què succeí en el vaixell; o potser sense saber què li succeí a la barca que havia fet quan vivia a l'illa després del naufragi.

Hi ha dies en què la ciutat està tan tensa que que a cada cruïlla sembla que hagi de passar alguna cosa. Alguna cosa greu, irreparable. I succeix, i llavors, pot ésser que no hi hagi marxa enrere. Per això en Thibault no sap com sobreviurà com a metge d'urgències en el seu cotxe de visita en visita ara que ha tallat amb la Lila. Es sent pitjor que en una victòria pírrica. És el nàufrag que no vol ésser engolit per les onades, sense saber què succeí en el vaixell; o potser sense saber què li succeí a la barca que havia fet quan vivia a l'illa després del naufragi.

La Mathilde i el Thibault no es coneixen, i vivint a París sembla difícil que pugiuin ensopegar aquest vint de maig vivint cadascun les seves hores soterrades. Però tot i les seves situacions, engolides en la gran ciutat, somnien veure la llum i tornar a poder somriure. Serem espectadors silents de l'eloqüència de les seves ànimes.

LES HORES SOTERRRADES

Les heures souterraines

Delphine de Vigan

traducció Ona Rius Piqué

Edicions 62

ISBN: 978-84-297-6660-8