de les ciències i lletres (avui tocarem II)

Malauradament fa molts anys es produí una fractura traumàtica en el món del coneixement: algú decidí que existia un abisme entre les Lletres i les Ciències. Més enllà de la meva creença personal que els i les científics lletraferits serien la versió postmoderna dels sofistes –paraula ara caiguda en desgràcia- de la venerable Grècia clàssica; dubto molt, per no dir taxativament, que existeixi tal separació com si d’un Infern i un Paradís es tractessin, i que cada qual col•loqui allà on més adient li sembli cadascun dels móns.
Per a més inri, el sistema educatiu, la consideració com a tal del que patim, i cada vegada amb més escreix, és ésser no ja sols generós amb el sistema, sinó una mica inconscient; com dèiem, el sistema “educatiu” en aquest país ha considerat que no és lògic, ni necessari –fet encara més greu- que una persona pugui ésser coneixedora d’àtoms, cèl•lules , electrons, equacions i també en històries, literatures i filologies... bé, de fet, el que realment no es considera del tot necessari és la ruta inversa. Per desgràcia avui en dia, sembla que les Ciències han caigut en un desprestigi –i no ho dic perquè en molts aspectes se les consideri un nou dogma de fe- sinó pel fet que mentre les Lletres són Cultura, a les Ciències se les ha foragitat del pedestal.
Emperò, com si algun boig hagués decidit planejar una venjança, avui en dia, les Ciències es basen en un gran concepte: publicar. Si no és posat negre sobre blanc, avui no és una idea que existeixi. La gran problemàtica és que hem caigut en una voràgine que fa que els escrits científics siguin ingents. La única necessitat ja no és fer “bona Ciència”, és publicar. Així que avui en dia, els projectes de científics cal que siguin redactors d’idees i resultats de laboratori (a més, majoritàriament, en una llengua que no és la seva).
Potser no hem creat un abisme entre les Ciències i les Lletres; tal vegada les hem llençat daltabaix de l’abisme.


imatge: Simplicius aprenent a escriure; Max Klinger.