Assaig sobre la lucidesa

Una decepció. I és una llàstima; en tenia moltes de ganes i d’esperances dipositades en aquest llibre. N’havia parlat moltes vegades tot i no haver-lo llegit especificant la temàtica. Em semblava molt encertat, i així ho continuo considerant, escriure una novel•la que s’inicia amb una elevada participació ciutadana en unes eleccions on resultarà que per una majoria absoluta venç el vot en blanc.

Assaig sobre la lucidesa té aquest inici, on acabarà havent-hi un 83% de vot en blanc a les eleccions municipals de la capital d’un estat indeterminat. Des d’aquest moment veurem les estratègies i trampes que el govern –com a representant de tota la classe política- realitzarà per desacreditar la ciutadania, o millor dit, la seva elecció. Des del primer moment es veu que la bondat que l’autor, en nobel Saramago, dóna a la massa ciutadana és excessiva –acaba essent una faula maniquea on la societat civil és absolutament bona, tal i com J.J.Rousseau haugés somiat, i l’estament polític insuperablement pervers-; i plantejar quelcom similar des d’un òptica que no hi hagués res ni ningú al darrere, i que la consciència cívica fos tan gran és una mica excessiva. Emperò, hom pot acceptar-ho com a artefactes propis de la literatura; i fins i tot per fer-ho més senzillament verídic. El problema rau quan –cap a mitja novel•la, quan es necessari el gir argumental per veure com esdevindrà la solució del conflicte creat i els dels seus derivats- decideix que” tot queda en mans” de la seva anterior obra Assaig sobre la ceguesa. Recórrer a una altra història que no haurien d’ésser, teòricament i aparentment, entrellaçades per tractar de solucionar aquesta no em sembla digne. En el moment que vaig veure què succeïa –i vull deixar constància que l’altra obra, quan la llegí, fa anys, em semblà superba- em vaig sentir decebut i traït.

Crec que és una interessant novel•la en el seu plantejament inicial però que es perd, especialment cap a la meitat del llibre quan l’entronca amb un altre.