Caminan lentamente sobre un lecho de confeti i serpentinas, una noche estrellada de septiembre, a lo largo de la desierta calle adornada con u ntecho de guirnaldas, papeles de colores y farolillos rotos: última noche de Fiesta Mayor (el confeti del adiós, el vals de las velas) en un barrio popular y suburbano, las cuatro de la madrugada, todo ha terminado. (...)
aquest és l'inici de Últimes tardes con Teresa del recentment guardonat com a premi Cervantes, Jaun Marsé. Un inici molt encertat considerant l'obra que llegirem: la degrada història, gairebé capuleto-montesco (de la marginalitat i la burgesia), de Teresa y el Pijoaparte a la Barcelona dels cinquanta. I com de les històries d'amor que succeïen a l'estiu (exemple aquí), sols tenen una possible destinació: l'estació termini; acabar-se i esdevenir quelcom que hom recordarà amb una tremolor dels ulls (qui sap, o cadascú que escolli els seus motius, per què).
La vida és somniar, més que un somni; emperò, la genètica és el bressol on naixem, així l'ambient seria l'època que ens ha tocat en sort, o no, viure. I tot això que els somnis d'un o altre puguin ésser tan diferents. I el gran somni és la millora social; ja sigui des del desig que la nostra descendència no hagi de patir el que nosaltres, o des de l'opció de lluitar perquè els més desvalguts aconsegueixin apropar-se al nostre estatus, o simplement per deixar d'haver de sentir enveja i poder aproximar-se a una vida quelcom similar a digne.
Des de l'ironia amb que avalua els personatges mentre els vivisecciona davant dels nostres ulls de voyeurs, Marsé ens mostra i ens ofereix en safata d'argent perquè degustem les seves vides uns mesos en la vida d'aquests personatges. Veurem què desitgen, què senten i amaguen. Recorrerem les amargors d'aquella Barcelona adormida -forçosoment adormida per les impossicions i perquè restava molt de camí per fer- veient els somnis i les imprudències de joventut. La història de l'amor impossible: el noi del barri marginal s'enamora de la noia burguesa catalana que somia -molt podríem discutir sobre alguns dels elements de la lluita universitària d'aquell moment, i més concretament, dels elements humans- un món on la lluita obrera esdevindrà quelcom màgic, fet que provoca fascinació allà on sols hi ha persones.
Descarnada per moments, tendre en altres, sarcàstica en la seva medul·la; la novel·la ens anirà mostrant com els herois van forjant el seu esdevenidor, cercant el seu futur entre les restes dels focs que ha permès la societat. Però com una autèntica tragèdia grega, l'heroi no pot esdevenir guanaydor -sols els déus són immortals i poden vèncer les batalles- i es veuran avessats a una catàrsi on sols la derrota, davant dels nostres ulls, pot ésser la solució. No hi haurà altra possibilitat, sols la ferida que no pot cicatritzar. (tot i que els ferits són perillosos, ja que ara saben que poden sobreviure). Emperò, tot i que hi ha flames que ni la mar pot apaivagar; hi ha d'altres que moren perquè no eren sinó malesconnexions entre somni i realitat...
Us recomano aquesta niovel·la on inferns i paradisos terrenals tracten de barrejar-se sense esdevenir purgatoris eterns.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada