LA INFANTICIDA / GERMANA PAU

el passat divendres la Raquel i un servidor vàrem fer cap al teatre Romea per fer efectiu el regal del TresC de la Raquel i gaudir d'una meravellosa, màgica, brutal, impressionant i molt difícilment igualable nit de teatre.

l'obra eren dos monòlegs de Caterina Albert (més coneguda com Víctor Català) [són figues d'un altre paner el fet que una dona hagués d'utillitzar un pseudònim masculí per poder escriure!!! un delicte!].

El primer text fou Germana Pau, interpretat per Àngels Gonyalons. Em sorprengué molt la seva actuació -potser perquè l'associo a personatges menys dramàtics-. De fet fou corprenedora. El text, ambdós són sublims, d'un fondària moral descomunal, on una dona reconvertida en monja pateix els sentiments de l'ànima entre ésser àngel i diable al retrobar-se amb la persona que li féu descobrir l'amor i la seva cara amarga (l'odi)... i com la seva persona, en aquest estat febril on la mort el ronda es descompon, retroba i es desarma... el text és excel·lent; però la interpretació encara millor. [comentar que Oriol Ruiz fa de malalt]. M'agradà molt l'escrit; però la capacitat d'ella per canviar la veu i mostrar els diferents matissos -i fer-ho "realment" i de forma realista- foren superbs. Una interpretació descomunal.



Després d'un breu descans, perquè l'auditori es recuperi, arribava La infanticida -una obra que Emma Vilarasau sota la direcció de Josep Maria Mestres ja havien realitzat amb anterioritat-. Si els adjectius que he escrit abans us semblen elogiosos, com a mínim iguals, si no més, ho haurien d'ésser ara. Un altre text dur, mostrant les viscisituds i dificultats de les dones en un món masclista; amb una interpretació digna dels déus grecs. Emma Vilarasau no fa del personatge, és el personatge. És difícil trobar que una persona pugui esdevenir talment una altra d'aquesta manera (molt li costà poder somriure i no plorar com fa el personatge al acabar la funció [els aplaudiments dempeus eren merescuts; d'altres potser no ho feien dempeus perquè, simplement, no podien moure's]. La interpretació és de les millors que he vist en la meva vida (i hom no la possa primera, per allò que la perfecció no és humana, però allò ho ratllava de molt aprop).



Sincerament foren dos textos sublims d'una escriptora -casualment aquella vesprada havia agafat Solitud per llegir-lo ara que acabaré Últimas Tardes con Teresa de casa de Raquel- que m'han desfermat les ganes per llegir més d'ella. I de les actuacions sols dir la llàstima que fos la última funció; perquè hauríem repetit sense pensar-ho cap instant. Allò fou una demostració de com el teatre pot esdevenir quelcom més que un art i ésser quelcom més enllà de la pròpia realitat... INCREÏBLE. BRUTAL. DESCOMUNAL. SUPERB. GENIAL. IMPRESSIONANT...

vàrem sortir corpresos els dos, i amb motius, d'una sessió inigualable de teatre...

el comentari de la Raquel aquí

fou sublim...