el Guardià de Les Corts (avui Bateig)

EXTRET DE L'EXPOSICIÓ EL GUARDIÀ DE LES CORTS

Què és un drac?

Drac: Bèstia prototipus el monstre marí original que emergeix del Caos. Engloba els quatre elements: surt de
la terra o de l'aigua, vola pels aires i treu foc pels queixals.
Les divinitats aquàtiques prenen figura de drac, i també les forces de l'inframón; després, el drac serà tingut
com a adversari, símbol del poder del Mal, figura del Diable, ignívor, vomitador de foc.

En el món clàssic era considerat "animal pervigil et visu quam acutisimo" (vigilant i de mirada penetrant),
guardià de tresors, que dorm amb els ulls oberts.
Sovint els dracs i serpents guarden tresors, coves, jardins i arbres sagrats, noies verges... Habiten en coves
d'entrada a l'Infern, i sovint la seva mateixa boca n'és l'entrada.
Localment és anomenat fardatxo, feraixa, fera malvada, fera corrúpia, cuca fera, fera maltrana (Alacant)...
En la nostra iconografia es caracteritza per tenir cos de rèptil, recobert d'escates còrnies com de cocodril,
urpes d'àguila, ales i aletes membranoses, espina serrada com de camaleó, cua acabada en dard, poderosa
i rampant, mandíbules descomunals, bocassa d'alè fogós i pudent, amb ullals devoradors, llengua llarga i
bífida, saliva metzinosa, narius esbufegadors, ulls de gripau, sense parpelles, sobresortints, banyes, de tres,
set o nou caps; el color sol ser negre, roig o d'un verd fosc de rèptil. Pot caminar o reptar, volar i nedar.
Llança bràmuls terribles.

(extret de l'Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana, Joan Soler i Amigó)

Per què aquest drac?

És un drac situat a Les Corts. El trobem a la porta de ferro forjat de la finca Güell a l'Avinguda Pedralbes. Una
part de les obres de reforma que la família Güell va fer a la finca van ser encarregades a Gaudí, d'entre elles
la porta d'entrada al Jardí. Gaudí es va inspirar en el poema de Jacint Verdaguer “L'Atlàntida” i en particular
en el Cant Segon “L'hort de les Hespèrides”, per realitzar aquesta obra, i és que Verdaguer havia dedicat
aquesta obra al Marquès de Comillas, sogre d'Eusebi Güell.



L'Atlàntida de Jacint Verdaguer

El mite de l'Atlàntida és una versió moderna del mite de la cultura greco-romana d’on sorgeix la figura del
drac guardià de l'hort de les Hespèrides. En aquesta versió clàssica el drac té cent caps i es diu Ladó i,
juntament amb les tres mítiques donzelles ajuda a custodiar l’arbre de les pomes d’or a l’”Illa dels
Benaurats”, al peu del mont Atlas.
Verdaguer adaptà el mite de manera que les donzelles foren set enlloc de tres i l'arbre fou un taronger enlloc
d'un pomer. D'aquesta manera el drac, representat amb ales de ratpenat, cos amb escates, boca oberta,
llengua bífida i sinuosa, era per Verdaguer el guardià del taronger de L'hort de les Herpèrides.
El mite diu, també, que Hera envià el drac a custodiar les pomes d’or (taronges). Hèracles (Hèrcules en la
versió romana) el va matar per acomplir una de les seves dotze labors, imposades per demostrar que
mereixia ser Déu igual que el seu pare, Zeus.

Fragment de L'Atlàntida - Cant segon: L'hort de les Hespèrides

(...)
Hesperis, que n’és reina gentil, s’és enviudada
i espera un cor que vulla lo seu aconhortar;
quan d’eixa palma tastes la fruita regalada,
diràs: «A la seva ombra deixau-me reposar!»
Mes cal —açò li deia soscavant-li una fossa—,
cal que, per fer-li oferta plasent, del taronger
que entre esmaragdes mostra sa fruita d’or més rossa,
n’arribes de puntetes lo cimeral a haver.
...
Lo cimeral de l’arbre per abastar, s’hi atansa,
quan llest descaragola’s lleig drac* d’ulls flamejants,
i, en roda la gran cua brandant com una llança,
tantost amb gorja i urpes li copsa ambdues mans.
Ell, sortejant-lo, aixafa d’un colp de peu sa testa,
i el monstre deixa caure ses ales i son vol;
sagnós verí espumeja les flors, i sa feresta
mirada va apagant-se com llum d’un sec gresol.
Morint, al tronc de l’arbre se nua i caragola,
a cada revifalla fent-lo cruixir d’arrel;
quan veuen les Hespèrides que fil a fil s’escola,
llur crit de verge s’alça planyívol fins al cel:
...
»Quan un hèroe, alt d’espatlles i cabellera rossa,
d’un colp de peu engrune lo guaita del jardí,
llavors per tots vosaltres s’eixamplarà ma fossa...»
Ai, lo guerrer que el pare preveia, veu’s aquí!
(...)


A fi d'agrair els lleials serveis del drac, un cop mort Hera pujà les seves restes al cel, on formen des
d’aleshores la constel·lació del Dragó.

Observant la porta, resulta evident la reproducció del mite fins l’extrem de prendre la forma de la bèstia
directament de la constel·lació que la representa.