ALOMA

Durant aquesta setmana he tingut l'ocasió de llegir ALOMA de Mercè Rodoreda. Ho fet en la versió revisda per ella mateixa a Ginebra l'any 68 sobre l'original d'abril del 36.

Ha sigut, possiblement, l'obra d'ella que menys m'ha agradat. Tot i que al final vai' acabar assaborint-lo millor del que semblava al principi. Crec que el problema, és que es nota, o ho sembla, massa com és una novel·la de joventut (amb tot el que això pot implicar). Ja es destil·len les que seran les seves traces particulars a l'hora d'escriure. Però, per exemple, em semblà que els personatges eren poc dibuixats, només en part la protagonista; i això fa que l'acció -potser massa ràpida- no acabi d'ésser tot el que podia haver sigut, fent a més, que sembli massa "infantil" la història.
Òbviament, tot i que no d'una forma tan clara, la casa -i el jardí- és un element importantíssim.

Tot i això, és una novel·la recomanable per vore com començà una de les nostre millors plomes.

A continuació us deixo algunes perles de l'obra:

potser només sóc feliç quan estic en el meu jardí, mirant les estrelles.

No gosava mirar el sol com quan era petita perquè deien que només el podien mirar els qui no feien cap pecat.

Dormia sense somnis, morta de tanta felicitat.

No sé què donaria perquè mésperés una noia tan trista que fa venir ganes d'estimar-la.

Mai no es podria esborrar el senyal de tants de petons.